Esteu veient les notícies relacionades amb Peter Terrin (Veure-les totes)

Peter Terrin ens porta a “Montecarlo”

Jordi Cervera ens fa una ressenya de “Montecarlo”:

Terrin ens enfronta, amb una literatura sòlida i elegant, a la percepció social del fet heroic i destacable, a la necessitat de ser reconegut, a les petites o grans obsessions. A les evocacions i a la manera com el pensament i els neguits interaccionen amb la vida de cada dia fins arribar a alterar-la.

Un escriptor, la seva filla i dos drames

En aquesta breu ressenya d’Ernet Alós descriu els principals aspectes de la novel·la Post Mortem, de Peter Terrin.

Autoficció sobre l’experiència d’un pare angoixat. Joc metaliterari sobre el treball del novel·lista. I no obstant, el llibre funciona amb els mecanismes del suspens (molt Koch la combinació també, per cert). «Quan escric busco que hi hagi almenys un cert grau d’intriga per al lector, no sóc d’aquells escriptors que menysprea l’argument». ¿Seria, diguem-ne, un thriller literari? «Aquesta categoria ja no es pot utilitzar, s’ha convertit en un instrument de màrqueting; però de fet –admet– només he escrit thrillers literaris».

 

Peter Terrin: «La vida de l’escriptor no es pot separar de la seva ficció»

Peter Terrin parla del que ha significat per a ell escriure aquesta última novel·la seua, Post mortem.

Peter Terrin insisteix que el gènere biogràfic revela secrets, “cosa que fa por, perquè el biografiat habitualment ja està mort i no es pot defensar, no té cap control sobre aquell text”. “El lector -remata- l’únic que necessita per conèixer-me és llegir els meus llibres”.

A la vegada, no amaga que sempre, en el procés literari, ha tingut en ment la seva petita, ara una preadolescent d’11 anys, perquè quan sigui gran pugui saber, a través d’aquesta història, el que significa l’amor cap a la literatura i, especialment, “l’amor que poden oferir un pare i una mare”.

Jordi Nopca entrevista Peter Terrin

Jordi Nopca ha entrevistat l’autor neerlandès Peter Terrin amb motiu de la publicació en català i castellà de la seua obra Post Mortem. La presentació de la novel·la va ser el dijous 9 de juny, a la llibreria Casa Üsher de Barcelona. Entre altres coses, l’autor va parlar dels aspectes més autobiogràfics i els més ficcionals de la novel·la, i va destacar la importància d’aquest llibre dins del conjunt de la seua obra.

Els records i la veritat

Eva Piquer ressenya Post Mortem de Peter Terrin a l’ara!

Potser l’únic talent d’Emiel Steegman, llegim a Post Mortem, és que no té records. “Ho havia afirmat amb orgull en moltes entrevistes, era la seva resposta a la pregunta inevitable sobre el contingut autobiogràfic de la seva obra. Era lliure”. Lluny de remenar els calaixets de la memòria, parteix de zero i s’inventa el que convé.

Peter Terrin es dóna a conèixer amb un «‘thriller’ claustrofòbic»

Ballard, un dels grans exponents de la novel·la distòpica de la segona meitat del segle XX –va escriure, entre d’altres, Crash i L’illa de ciment–, imaginava el seu gratacels decadent el 1975. Trenta-cinc anys després, Peter Terrin guanyava el Premi de Literatura de la Unió Europea amb la seva quarta novel·la, El vigilant (Raig Verd), en la qual la decadència d’un altre edifici sinistre és explorada a fons, però aquesta vegada gairebé exclusivament des de les seves entranyes. És a l’aparcament del soterrani on viuen els dos protagonistes del llibre, el narrador, el Michel,i el Harry, dos vigilants que aspiren a fer molt bé la seva feina per poder sortir del seu aïllament i ocupar-se dels jardins d’alguns dels habitants dels apartaments de luxe que des de baix només poden intuir. “El punt de partida era fer una novel·la d’intriga amb tan poc material com pogués –comentava l’autor–. L’edifici que vigilen té 40 pisos, i els apartaments són de 1.000 m2. Cada pis és diferent: n’hi ha un que recorda un castell medieval, un altre que reprodueix les particularitats d’una mesquita… Simbolitzen les diferents cares del món”.

El pàrquing de les pors

Tornen a sortir més temors d’un llibre –El vigilant– del qual un productor anglès ja té els drets cinematogràfics. “Però hi ha més coses, insisteixo, el relat té alguna cosa d’experiment científic: ajuntem dues persones, aïllem-les, i a veure què passa; en el fons, es tracta de veure què ens fem els uns als altres”. Si això no fa por…

El vigilant, una fantàstica trama carregada de crítica

Es nota que Peter Terrin ha escrit teatre: El vigilant transcorre en un espai reduït, amb tres personatges en total. El punt de vista subjectiu, en canvi, és propi de la novel·la. En mans de Peter Terrin, els detalls són eines que s’organitzen al voltant d’una trama minuciosa, sense conclusions explícites però amb una càrrega de crítica opaca. És fàcil entendre que qui aspira a convertir-se en un robot pot acabar perdent l’ànima.

Distòpicament genial

La història, guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea l’any 2010, es desenvolupa a través de capítols molt curts, d’una o dues pàgines; paràgraf rere paràgraf, el narrador, Michel, descriu en primera persona el que ell i l’altre vigilant, Harry, fan a l’interior de l’edifici. Minuciosament. De manera inquietant. Des de la sortida dels habitants rics dels pisos, a les visites d’alguns membres de la companyia per abastir-los, tots dos mantenen un pols amb la bogeria, la identitat i la quotidianitat.

El vigilant, ARA

Gràcies al Premi de Literatura de la Unió Europea, Terrin ha aconseguit una dotzena de traduccions de la novel·la. Si bé el plantejament podria estancar-se ràpidament en mans d’un autor poc experimentat, l’autor nascut a Tielt el 1968 aconsegueix atrapar el lector gràcies a un estil sec i a capítols d’una brevetat que oscil·la entre les quatre pàgines i un sol paràgraf.

Una faula sobre la por

Dos vigilants encarregats de la seguretat d’un edifici de luxe que té 40 residents. En 24 hores, i sense saber per què tots, menys un, abandonen l’edifici. No saben què ha passat a fora. Tenen prohibit abandonar el soterrani on viuen, pèro, ambiciosos de mena, creuen que tot plegat és una prova que els posa l’empresa i que està en joc el seu ascens.
“A capdavall és una metàfora sobre la por i la nostra situació: no coneisem res de món, només una petita part, no ho podem comprendre tot”, va comentar ahir l’autor durant la presentació de la novel·la en la Setmana del Llibre en Català.