Esteu veient les notícies relacionades amb Jean Echenoz (Veure-les totes)

‘Córrer’: l’escombriaire que era ovacionat

L’extraordinària vida de l’atleta txec Emil Zatopek (1922-2000), l’únic home capaç de guanyar els 5.000, 10.000 metres i la marató en uns mateixos Jocs Olímpics (Helsinki 1952), i a la vegada víctima dels totalitarismes del segle XX, és plasmada per l’escriptor francès Jean Echenoz a ‘Córrer’ (Raig Verd, en català/Anagrama, en castellà). No és una biografia tradicional, sinó un retrat novel·lat a càmera ràpida, tal com Zatopek no parava de córrer i córrer, des de la seva glòria esportiva –va arribar a ser, literalment, invencible- a la degradació que el va sotmetre el règim comunista de Txecoslovàquia passant per la invasió nazi que va viure d’adolescent. En definitiva, és una pinzellada històrica del segle passat conjugada en un dels millors fondistes de tots els temps.

“Un llibre senzill, sense pretensions però alhora profund”

La Carme Porta ens recomana, des del seu bloc, “un llibre magnífic”, Córrer:

Un llibre que es llegeix ràpid perquè enganxa, i molt. Per aquelles persones que ens agrada córrer és com anar veient passar reptes inassolibles i, alhora, veure com es fa possible que una persona que no té res per a guanyar vença contra tot i tothom. Però també un llibre que conté crítica, no una crítica directa però si contundent sobre una situació política i social i les seves complicitats.

“LLums i ombres”

“Llums i ombres” és l’ampliació de la ressenya sobre Llampecs i Córrer que es va publicar al “Quadern” de El País. En Xavier Dilla ens torna a parlar de les novel·les de Jean Echenoz i de la seva narració, “molt suggestiva, gairebé hipnòtica per com captura el lector”.

El narrador d’Echenoz, font de plaer i d’interrogació

Vicenç Pagès Jordà ens desgrana tots els detalls que fan del narrador d’Echenoz en la seva última novel·la un recurs excepcionalment original:

Enviada especial ofereix un perfil de narrador juganer i fatigat, enigmàtic, situat au-dessus de la mêlée, que potser prefereix riure  —d’una manera sovint prou trista— perquè no té dubtes sobre el futur: no costa entendre’l com una entitat francesa, o europea en general, que considera que la innocència és un signe de mal gust, i que més aviat s’entreté a comparar continguts i a gaudir-ne mentre pugui, si bé amb un gaudi més intel·lectual que sentimental. Si alguna cosa l’angoixa, és la influència literària. Aquest narrador és alhora una font de plaer i d’interrogació.

Jean Echenoz, la pell renovada del virtuós

La següent crítica de Xavier Aliaga ens descriu el retorn excepcional d’Echenoz:

En tot cas, el fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines, engreixades i adaptades al català amb saviesa per Anna Casassas. “Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista.

“Enviada Especial”, un món per descobrir

En la següent ressenya, Ramona Pérez ens explica per què considera Enviada especial un llibre sorprenent, divertit i un bon exemple del gènere policíac:

Per damunt de tot tenim a les mans una escriptura impecable, una qualitat literària excepcional, un autor que no podrem deixar de tenir present.

“Enviada especial”, la novel·la més juganera d’Echenoz

El Periódico ens duu una crónica sobre la xerrada de Echenoz al festival Kosmopolis, on va xerrar sobre literatura  i del seu desencís de la situació política de França, així com una ressenya de la seva irónica última novel·la “Enviada especial”:

Com si es tractés d’una novel·la de Graham Greene, tot gira al voltant d’una dona reclutada fora de les xarxes en una trama que culmina a Corea del Nord, «una dictadura terrorífica, sense comparació amb res i que té poc a veure amb el comunisme d’abans de la caiguda del mur». Aquesta llibertat potser ha fet que ‘Enviada especial’ sigui la seva novel·la més divertida i juganera, amb una trama tan decididament rocambolesca com ho podria ser qualsevol pel·lícula de Hitchcock.

Echenoz recupera el gènere negre

Durant el seu pas pel festival Kosmopolis, vam tenir la sort d’escoltar les opinions de Echenoz sobre les seves obres i la literatura en general. En el següent article, Jordi Nopca ens les recull per a que les tinguem molt presents:

Durant molts anys, l’eix principal de la novel·la d’espies va ser el conflicte entre el bloc oriental, llavors comunista, i l’occidental -recorda-. Amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989, les cartes del gènere, que m’ha interessat com a lector des de la dècada dels 60, es van redistribuir. Vaig triar escriure sobre Corea del Nord a Enviada especial perquè és un país horriblement singular, aïllat i estrany. És una dictadura terrorífica, i puntualment ens n’arriben informacions espantoses, com ara els experiments nuclears o els atacs informàtics. És una realitat absent i alhora molt present.

“Llampecs”, llums en una vida d’ombres

Les crítiques que està rebent Llampecs són molt positives, i aquesta ressenya de Xavier Dilla continua fent créixer la bona recepció que han tingut totes les obres que hem publicat d’Echenoz :

Amb Llampecs, Jean Echenoz tanca una de les millors propostes literàries de la primera dècada del segle

“Llampecs”, una biografia?

Joan Todó repassa el singular estil narratiu de Jean Echenoz i la capacitat que té l’escriptor francès de capturar els lectors a través de jocs subtils i perfectament mesurats entre ficció i realitat:

El detallisme capriciós, el joc constant amb la velocitat narrativa, els canvis de focalització, l’arbitrarietat irònica de la veu del narrador, la seva lleugeresa gairebé divuitesca, no ens haurien de permetre confondre’ns: aquest llibre […] és […]: «una àmplia representació abstracta, composta tota ella per elements figuratius.»

“Llampecs”, de Jean Echenoz, una lectura d’alt voltatge

El Punt Avui s’afegeix a la bona rebuda d’una de les nostres últimes novetats: Llampecs, de l’escriptor francès Jean Echenoz:

Llampecs val la pena perquè Echenoz és un mestre. Concís, breu, irònic, enginyós, esforçadament clar, servint-se d’una prosa aparentment senzilla, sap transmetre una emoció d’alt voltatge.

“Llampecs”, un llibre magnètic

Marina Porras elogia la prosa de Jean Echenoz i la seva habilitat per convertir un personatge històric tan conegut i peculiar com Nikola Tesla en un fantàstic antiheroi literari:

És difícil trobar pegues a la treballada prosa descriptiva i antidecorativa d’Echenoz, que no dubta a depurar el text perquè hi quedi la paraula precisa i que relata amb una ironia finíssima que rebaixa qualsevol pompositat i atenua la fredor d’una prosa tan calculada.

“Llampecs”, una biografia novel·lada sobre Nikola Tesla

Mercè Carrillo ens introdueix Llampecs, el segon llibre que es tradueix al català de la trilogia de biografies novel·lades que ha escrit Jean Echenoz:

Echenoz no ens diu què pensa el personatge: ens el mostra. Com a narrador expressa opinions sobre els seus invents des del present i ho fa a través d’una novel·la breu i àgil amb un llenguatge concís i en aparença molt senzill.

Jean Echenoz ho ha tornat a fer

Ressenya breu i clara de Llampecs en què s’expliquen els trets distintius de la nova narració de Jean Echenoz, un dels autors francesos més reconeguts internacionalment:

Com en tot bon conte, tant important és la història com la manera d’explicar-la: l’estil. I Echenoz és un mestre de l’ofici, no perquè faci filigranes aparents, sinó per tot el contrari.

Una tarda d’estiu, 1914

“Jean Echenoz construeix l’argument de 14 a partir d’uns papers trobats a casa de la seva família. Narra l’experiència de la guerra en una microhistòria d’homes i dones, normals i corrents, atrapats per l’horror i la desolació. L’abast de la guerra no pot ser mai comprès amb el recompte de morts.”

Literatura i ‘running’: l’amor possible

Fins i tot, ho veiem, hi ha qui ho escriu. I qui ho escriu molt bé. Si hi ha una obra que ha elevat la cursa a literatura ha sigut Córrer, de Jean Echenoz, que arribava el 2008 en el seu francés original. Enguany ja tenim la traducció en valencià (Raig Verd Editorial). Bona notícia. Les pàgines d’Echenoz són un clàssic de la –absoleu-me el sintagma– “literatura esportiva”. De capítols curts, i un estil dur, eixut, potent i periodístic, Córrer s’acosta a la història d’un home que amb dèsset anys odiava l’esport, que un dia començà a córrer perquè sí d’una manera impossible, amb un estil torturat però inapel·lable, i que després ho guanyà tot. Era Emil Zátopek, una llegenda que baté tots els rècords i que s’inventà l’esprint final com qui pregunta l’hora en l’autobús.

Jean Echenoz s’en surt

Una novel·la d’història sense història. La narració d’Echenoz no oculta res: la gana, el dolor, la por, la putrefacció… tot és i ha de ser a la novel·la.

Córrer, molt recomanable

En aquest llibre d’Echenoz podem llegir com un home, l’Emil Zátopek, pot amb tots els obstacles i aconsegeix els seus reptes. Es converteix en vencedor però, alhora, està subordinat, sempre sota les ordres dels dirigents polítics, cruels, que acabaran destruint més endavant a l’Emil.

Córrer, una biografia d’Emil Zátopek

Un llibre breu, però que no necessita res més. Podem llegir la biografia d’Emil Zátopek, un dels corredors més caracteristics que ha existit, un home que amb las seves ganyotes va fer-se famós en una època marcada per la Segona Guerra Mundial.

La nova novel·la d’Echenoz

Amb ironia ens relata 40 anys de la vida d’Emil Zatopek, un home que va inventar noves formes d’entrenament i que finalment es va convertir en un dels millors atletes de les Olimpíades d’Hèlsinki i també de com un país va poder engrandir i ensorrar a aquest mateix home.

Jordi Cervera al blog de Catalunya Ràdio

És un llibre elegant i directe, fet d’essències, de concentrats, una història on s’ha destil·lat la perfecció, la màxima intensitat amb la màxima economia de mitjans, on apareix la saviesa i l’erudició però sense que es notin, com de passada, quasi com un accident casual i on també hi apareixen, camuflades i subtils, grans dosis d’humor, o potser és més aviat ironia esmolada i crítica social. Una història que sembla feta al laboratori d’un perfumista, amb les dosis precises i exactes de tot, no hi sobra res i tampoc no es troba a faltar res, la precisió d’un bisturí i el geni d’algú que és capaç de controlar les paraules una per una fins arribar a crear una peça de complicat etiquetatge però de lectura obligada.