Esteu veient les notícies relacionades amb Daniel Gasol (Veure-les totes)

ART (IN)ÚTIL: “Un assaig necessari (i útil!) que cal llegir”

Bernat Dédeu signa una extensa ressenya sobre ART (IN)ÚTIL, de Daniel Gasol, al The New Barcelona Post. Hi diu, entre altres coses:

“A l’editorial Raig Verd cal agrair-li l’aposta per publicar assaig de qualitat en català i, en un país on tothom parla en sordina o es fa l’orni, també el fet de perpetrar-ho a través d’un catàleg que no amaga la seva militància progre i anticapitalista. La bona feina de Laura Huerga i el seu equip ha derivat en llibres necessaris (i útils!) com aquest Art (in)útil, de l’artista i escriptor Daniel Gasol”.

I també:

Art (in)útil és un assaig necessari (i útil!) que cal llegir per tal de reconsiderar la nostra actitud envers el món de l’art i pensar en com el poder ocult de les institucions culturals i museístiques determina el nostre gust”.

Daniel Gasol (Art (in)útil), a Núvol: “Les arts funcionen amb les normes del sistema capitalista en comptes de qüestionar-lo”

Joan Burdeus entrevista per al digital de cultura NÚVOL l’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol. A la peça es diu, entre d’altres coses:

“Aquest assaig, fill d’una tesi doctoral que per a Gasol també significa moltes coses, té un registre molt diferent de l’humor gamberro que fa servir per a l’art: estil pulcre, llenguatge acadèmic, amplíssima bibliografia”

O també:

“- Útil” és la paraula més important del títol del teu llibre.

– Per mi, és útil qualsevol cosa que transformi l’autoritat en el nivell personal o comunitari. Vaig dubtar molt sobre si incloure la paraula en el títol del llibre, i per això apareix amb un joc amb el parèntesi. Pensar què és útil et fa reflexionar sobre quins són els teus valors”.

Daniel Gasol a ‘El Punt Avui’: “El sistema de l’art és classista i paternalista”

Daniel Gasol és entrevistat a doble plana per Maria Palau al diari El Punt Avui amb motiu de la publicació del llibre ART (IN)ÚTIL. Es diu, entre d’altres coses:

“- Aquesta pregunta és la clau del llibre: són els artistes realment lliures a l’hora de crear?

Els artistes ja no som artistes, si és que un dia ho vam ser: intentem ser assalariats. Que el sistema laboral ha influït en les maneres de fer artístiques, ho veiem també en paraules com indústries culturals, producció cultural, consum cultural… O en aquesta aura romàntica que es posa a les fàbriques de creació, que esquiven tota l’explotació, i inclús morts, que hi va haver allà dins. Arrosseguem encara la idea d’artista que ha de malviure per poder crear bé. Què vols que et digui. Evidentment que en els pitjors moments aflora molt la creativitat i no entesa estrictament des del prisma de les arts. Les persones que tenen pocs recursos han de ser creatives per sobreviure. L’anarquista Lucio Urtubia va aprendre a falsificar xecs amb plaques de metall del Citybank i va provocar un col·lapse mundial que va obligar a crear nous sistemes de seguretat per detectar-los. Això és d’una creativitat brutal. La forma més lliure de fer art és quan fas alguna cosa sense esperar res a canvi. La meva mare fa quadres a punt de creu, que no els acaba mai, sovint sense seguir cap patró, com a espai terapèutic “per trobar el seu petit moment per ella i pensar en les seves coses”, dit amb les seves paraules. I el meu pare, observant el cicle natural, ha trobat una forma de conrear el seu hort que fa que creixin més verdures, i aquest excedent el regala. Què hi ha més artístic que això que t’ajuda a estar bé i que ajuda a estar bé els altres? Si és art o no, jo no ho sé, no soc ningú per dir-ho.
– Útil, en qualsevol cas.
L’art és útil sempre que esdevé fora d’uns marcs dominants que t’obliguen a pensar i a fer les coses d’una determinada manera. L’art és un dels pocs espais de llibertat que encara ens queden per poder ser. L’hem d’aprofitar. Per al meu últim projecte, he entrevistat en Quico, que fa els dibuixos que vol i els ven pels carrers del Raval a les nits. És menys artista que un artista que exposa al Moma? Des de la lògica capitalista, sí, és clar. L’operació per considerar la cuina com a gastronomia cultural capitanejada per Ferran Adrià a la Documenta és l’exemple de com s’entenen la cultura i les pràctiques artístiques: una etiqueta de prestigi i privilegi.

ART (IN)ÚTIL, a ‘Llibres, píxels i valors’ (Ràdio 4)

En aquest programa de ‘Llibres, píxels i valors’, dirigit i presentat per Rosa de Diego, aquesta periodista entrevista l’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol. Gasol es pregunta si és útil l’art, i també què ens porta a decidir què consumim. També qüestiona la relació inconscient que realitzem entre una obra artística, un volum d’audiència elevat o l’interès per aparèixer als mitjans de comunicació.

 

ART (IN)ÚTIL, a la Revista Mercurio

La secció «Libros de la semana» del darrer número de la revista Mercurio recomana ART (IN)ÚTIL, de Daniel Gasol. Diu la ressenya, entre d’altres coses, que:

«Arte (in)útil es un ensayo que no se amilana a la hora de plantear nuevos interrogantes, de señalar el problema, y de cuestionarlo todo, desde la figura del comisario actual de las exhibiciones hasta lo hipotético de la política cultural democrática. Porque lo que necesitamos no son las mismas respuestas, sino nuevas preguntas».

Entrevista amb l’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol, a ABC Cultural

ABC cultural publica una extensa i completa entrevista on Javier Díaz-Guardiola conversa amb l’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol. Explica l’autor, entre moltes d’altres coses:

“Este mes he publicado ‘Arte (in)útil: sobre cómo el Capitalismo desactiva la Cultura’ con la editorial Rayo Verde, un ensayo que nace de mi tesis doctoral tutorizada por Lídia Górriz y Octavi Comerón, que tristemente no pudo verla acabada. El ensayo reflexiona en torno a la idea de artista emergente e institución cultural como ente legitimador, donde el contenido de este marco solo es la punta del iceberg sobre la mediatización cultural entre arte, artista e institución, que sirve para entender cómo se inicia el artista en un circuito y qué mecanismos se utilizan para absorberlo. Así es cómo se aleja el arte de ser una herramienta crítica de pensamiento, convirtiéndose en producción y, por tanto, en un producto más del contexto posfordista o cadena de producción de pensamiento legitimado”.

La revolució no serà comissariada

Ressenya de “Polititzacions del malestar” a El País.

Potser per això, l’autocrítica sigui la zona més interessant a Polititzacions del malestar. En aquesta línia, Manuel Delgado esquila l’estetització buida de les lluites socials. O Joan B. Minguet esbudella la hipocresia d’aquests directors de museu que presumeixen d’una investigació a la qual, no obstant això, dediquen un pressupost ridícul. Autocrítica és igualment l’exigència d’Alfonso Levy, en la seva crida a complir amb la tríada de “dolor, vulnerabilitat i autenticitat” a l’hora d’emprendre un projecte artístic.

Encara podem casar l’art amb la revolució?

Polititzacions del malestar està compost per parts diferents que no volen encaixar, per més que totes girin en torn a la crisi política i moral que estem vivint i a la capacitat (o no) que l’art té de canalitzar aquest malestar generalitzat. El llibre és una composició col·lectiva, i la seva heterogeneïtat es manifesta en les opinions divergents dels que han contribuït a fer-lo possible.

“El malestar creat per la situació política i social”

No us perdeu la ressenya que ha escrit El Temps de Polititzacions del malestar.

‘Polititzacions del malestar’ és una obra de diversos autors editada per Raig Verd que enumera i explica els exemples creatius —i els seus processos— que tenen la seua inspiració en el malestar creat per la situació política i social. (…) L’obra recopila tota una sèrie de testimonis protagonistes durant aquests anys en les protestes socials, que justifiquen les obres que han servit per canalitzar la ràbia a través de l’art. O de com aquesta transformació contribueix a fer comunitat.