El riu de la memòria, la cascada de la història

No és casualitat que Mort d’un guia de riu, la primera novel·la de l’australià Richard Flanagan (1961), apareguda originàriament el 1994 i ben traduïda al català per Josefina Caball, s’obri amb una cita de William Blake i una altra de Rainer Maria Rilke. L’obra de Flanagan -autor que va guanyar l’últim premi Man Booker amb The Narrow Road to the Deep North – comparteix amb els dos poetes la passió imaginativa i la reivindicació d’un cert panteisme espiritual per aprofundir en el coneixement de la realitat. En el seu cas, de la dura realitat australiana, aquí explorada i recreada a partir d’un entramat magmàtic d’històries i de personatges que es desenvolupen i evolucionen enmig d’una atmosfera al·lucinada i atàvica. No som lluny de Faulkner ni dels seus deixebles més avançats, un Porcel o un García Márquez, per a qui el passat és tan viu com el present.

Una única escena, que s’allarga des de la primera pàgina fins a l’última, serveix de nucli argumental a partir del qual va desplegant-se tota la novel·la. El protagonista, Aljaz Cosini, guia de riu, s’està ofegant, “encallat entre roques submergides”, sota un salt d’aigua del riu Franklin. No sabem com hi ha anat a parar, només que el riu li obre sobrenaturalment els sentits i que la dramàtica situació l’aboca a una llarga epifania, a una mena d’omnisciència visionària en què no tan sols recorda escenes viscudes per ell sinó que també s’assabenta de coses viscudes pels seus avantpassats, que ningú no li va explicar mai. Emulant la força imparable de les aigües que l’estan ofegant, la novel·la de Flanagan emprèn un tumultuós recorregut per la genealogia familiar de Cosini. Al cor d’aquesta genealogia, s’hi sent “el relat terrible de l’ànima” d’Austràlia. L’adjectiu “terrible”, aquí, és important.