Peter Terrin es dóna a conèixer amb un «‘thriller’ claustrofòbic»

Ballard, un dels grans exponents de la novel·la distòpica de la segona meitat del segle XX –va escriure, entre d’altres, Crash i L’illa de ciment–, imaginava el seu gratacels decadent el 1975. Trenta-cinc anys després, Peter Terrin guanyava el Premi de Literatura de la Unió Europea amb la seva quarta novel·la, El vigilant (Raig Verd), en la qual la decadència d’un altre edifici sinistre és explorada a fons, però aquesta vegada gairebé exclusivament des de les seves entranyes. És a l’aparcament del soterrani on viuen els dos protagonistes del llibre, el narrador, el Michel,i el Harry, dos vigilants que aspiren a fer molt bé la seva feina per poder sortir del seu aïllament i ocupar-se dels jardins d’alguns dels habitants dels apartaments de luxe que des de baix només poden intuir. “El punt de partida era fer una novel·la d’intriga amb tan poc material com pogués –comentava l’autor–. L’edifici que vigilen té 40 pisos, i els apartaments són de 1.000 m2. Cada pis és diferent: n’hi ha un que recorda un castell medieval, un altre que reprodueix les particularitats d’una mesquita… Simbolitzen les diferents cares del món”.