Sota el títol “Camus ho escriu millor”, Joan Burdeus escriu una crítica a El Quadern d’El País de L’HOME REVOLTAT. Diu:

“Camus s’hauria pogut quedar a L’estranger i El mite de Sísif, romanent així a l’Olimp dels filòsofs-poetes maleïts de l’existencialisme, al costat dels seus molt ben llegits Dostoievski, Nietzsche i Kierkegaard. Però Camus va voler embrutar-se les mans i va escriure L’home revoltat, tractat en què obliga la metafísica sublim de l’absurd a baixar al fang d’una política viable. Publicat el 1951, el llibre es pregunta com fer la revolució sense caure en el terror. És una qüestió eterna, però especialment viva en aquell moment: quan encara fumejava la Segona Guerra Mundial, l’esquerra francesa ja començava a desencantar-se del bloc capitalista i a casar-se amb les promeses de l’URSS, com si els gulags no existissin. Jean-Paul Sartre, un altre Nobel de Literatura (1964), va ser dels primers que van cedir a la temptació més forta per a un intel·lectual d’esquerres: escriure que el fi justifica els mitjans”.