Diu també la notícia, que signa Àlex Milián:

“A la sorprenent, profunda i divertida L’home a qui ja no agradaven els gats (Raig Verd, 2024), Isabelle Aupy juga amb l’absurd per fer crítica social i política. Tots els gats d’una illa desapareixen, els habitants es queixen i “l’Administració” ofereix als habitants gossos que volen passar per gats”

Ricard Ustrell ha entrevistat Antoni Clapés a El Matí de Catalunya Ràdio, on Clapés ha repassat la seva trajectòria a propòsit de la publicació d’UN INSTANT QUE PERDURA. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés.

El blog literari Anika entre libros ressenya L’home a qui ja no agradaven els gats, d’Isabelle Aupy.

Diu, entre d’altres coses:

“Hasta ahora, Isabelle Aupy era para mí una desconocida, a partir de este libro, procuraré seguirle la pista porque con solo este trabajo pasa a convertirse en una de mis autoras favoritas.”

Pablo-Ignacio Dalmases signa un article a Catalunyapress sobre SEXE FORA DE NORMA. Sexe i humor. Hi diu, entre d’altres coses: “La proposta resulta, sens dubte, original: fer de l’exercici sexual una litúrgia que superi les invisibles, però de vegades frustrants, barreres del sexe convencional i que es faci de forma divertida, evitant el transcendentalisme i utilitzant el bon humor”

Notícia sencera a l’enllaç.

Titula Oliver Mancebo a El Nacional: “Vídeo-Nou/SVC: hackejar la dreta catalana per narrar des dels marges. I afegeix, com a subtítol: “Daniel Gasol desmunta la suposada exemplaritat de la Transició espanyola amb el nou llibre que publica Raig Verd”. Podeu llegir l’article a l’enllaç. Hi trobareu fragments com aquest:

“Per sort, en un acte de justícia memorialística, l’editorial Raig Verd acaba de publicar Història no oficial durant la hipotètica Transició: El cas Vídeo-Nou/Servei de Vídeo Comunitari (Daniel Gasol, 2024). Un llibre, a mig camí entre la saberuda tesi acadèmica i el fanzín anarcopunk, que, a partir de l’estudi i la recuperació de l’arxiu d’aquest grup de videògrafs llibertaris, qüestiona el relat oficial d’aquell període —pretesament modèlic, exemplar i pacífic— de trànsit del franquisme “.

Amb el títol: “El vídeo no va matar la Transició però la va delatar”, el periodista Toni Mata publica un article al Regió7 sobre HISTÒRIA NO OFICIAL DURANT LA HIPOTÈTICA TRANSICIÓ: EL CAS VÍDEO-NOU/SVC, de Daniel Gasol.

Diu, entre d’altres coses: “Els membres de Vídeo-Nou portaven la càmera als barris i, fins i tot, van enregistrar el primer Carnestoltes del postfranquisme a Barcelona. «Posaven aparells de televisió sobre els cotxes, a l’entrada del mercat, a Nou Barris, a Canyelles, Renfe-Meridiana, … i emetien els vídeos que havien gravat. No era un consum domèstic sinó col·lectiu, entenent l’espai públic com una àgora».

Sofia Vilella, autora de la notícia, destaca el tema central de l’obra d’Isabelle Aupy: la llibertat.

Entre altres coses diu: “Entre la paràbola i el discurs polític més directe, la novel·la ens fa pensar en el poder del voler tenir i el control que atorga el sentiment de mancança permanent. D’altra banda, es fixa també en la problemàtica de les classificacions antinaturals: el narrador, que sempre havia viscut en comunió amb la resta dels habitants de l’illa, dubta amb angoixa del seu lloc dins d’aquesta nova realitat que han construït els agents del continent”

Lluís Llort firma un destacat a El Punt Avui on parla de HISTÒRIA NO OFICIAL DURANT LA HIPOTÈTICA TRANSICIÓ: EL CAS VÍDEO-NOU / SVC, de Daniel Gasol. Hi diu, entre d’altres coses:

“La coberta reprodueix la textura d’una cinta de vídeo VHS i, fins i tot, del Dymo amb què s’ha escrit l’etiqueta/títol. Les pàgines tenen estètica de fanzín, amb lletra petita i canvis de tipografia, a més de fotografies, documents i il·lustracions amb aroma underground.”

El programa Plaça Tísner de Betevé ha entrevistat aquest dilluns, 16 d’abril, l’autor d’HISTÒRIA NO OFICIAL DURANT LA HIPOTÈTICA TRANSICIÓ: EL CAS VÍDEO-NOU / SVC, Daniel Gasol.

“L’obra, publicada a Raig Verd, contribueix a reescriure la història del període 1975-1983, rebatent el discurs imposat des dels poders institucionals”, diu Betevé. Podeu veure l’entrevista a partir del minut 1’10.

L’Aida Sunyol i la Lorena Anera, autores de ‘Verset de Nadal’ i ‘Animals fantàstics’, respectivament, parlen al programa ‘Plurals i Singulars’ de Ràdio 4 sobre SEXE FORA DE NORMA (Sexe i humor).

Inés Martínez recomana la lectura de DEMOCRÀCIA I CURA, de la Joan C. Tronto.

En destaquem el següent: «Tronto ens convida a repensar el concepte de cura més enllà dels prejudicis, els factors de classe i els biaixos de gènere, i defensa que només fent de la cura una preocupació pública i política, i no una imposició, millorarà la qualitat de la vida democràtica»

En aquest article se’ns parla de com Ali Smith, a la seva obra NOIA TROBA NOI, reinterpreta el mite d’Ifis i Iante a la Metamorfosi d’Ovidi.

Acompanyant una història d’amor, Smith ens parla de la llibertat, de la transformació d’un mateix i del capitalisme consumista que ven felicitat als grans centres comercials.

Entre altres coses diu: “Noia troba noi va més enllà de l’amor i la passió; és una història de llibertat, d’ideals i de trencar esquemes i superar les pors. Perquè el món no es canvia sense arriscar. I justament l’Imogen, tot i semblar a priori un personatge secundari, és qui més creixerà perquè trencar motlles i plantar cara a les idees preconcebudes no és fàcil”

Carlos Zanón recomana a La Vanguardia L’HOME A QUI JA NO AGRADAVEN ELS GATS, d’Isabelle Aupy. Podeu llegir l’article sencer en el següent enllaç: https://www.lavanguardia.com/cultura/20240401/9585131/rincon-negro-valencia-pista-marcianos.html

Xavier Graset ha entrevistat al Més324 Isabelle Aupy, l’autora de L’HOME A QUI JA NO AGRADAVEN ELS GATS, que és tot un èxit entre els llibreters a França, i ara també a casa nostra.

Podeu veure l’entrevista en aquest enllaç:

https://www.ccma.cat/3cat/isabelle-apuy-ens-presenta-la-novella-lhome-a-qui-ja-no-agradaven-els-gats/video/6274572/

VilaWeb ha realitzat recentment una entrevista al poeta Antoni Clapés amb motiu de la publicació del llibre Un instant que perdura. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés.

Assumpció Maresme, la periodista, fa parlar Clapés sobre la seva vida, el seu compromís i ardu treball en defensa de la llengua i la poesia, el pas del temps i sobre la vida i la mort. Una entrevista profunda i amb un gran ritme que ens ajuda a profunditzar en aquesta figura tan representativa i estimada de les lletres catalanes.

Llegeix-la al següent enllaç:

En la peça, firmada per Pau Rodríguez, es diu, entre d’altres coses:

“El llibre recull, a partir d’entrevistes amb els seus integrants, l’experiència d’aquest col·lectiu autogestionat que va veure en el vídeo una eina innovadora i àgil d’agitació social. (…) Gasol, interessat en els corrents dissidents que posaven en crisi el relat oficial de la Transició, ha contribuït a rescatar la història de Vídeo-Nou.”

El programa ‘Fet a mida’ de La Xarxa TV ha entrevistat la guanyadora del Foradenorma d’enguany i autora del relat ‘De prínceps i princeses’ dins Sexe fora de norma (Sexe i humor). Pat Ubach, i també l’editora de Raig Verd, Laura Huerga.

Podeu veure l’entrevista en aquest clip: https://www.laxarxa.cat/programa/fet-a-mida/relacionat/trencant-topics-de-la-literatura-erotica

La periodista especialista en llibres Anna Guitart ha recomanat L’home a qui ja no agradaven els gats, d’Isabelle Aupy, al seu programa de TV3 ‘Tot el temps del món’.

N’ha dit, entre d’altres coses:

“L’autora ens parla de la importància del llenguatge, de com una sola paraula pot ser determinant. I també de la nostra llibertat, de com està influïda per la gent que ens envolta. Per això em sembla que aquest llibre podria ser molt oportú també pels joves”.

El programa de literatura La LiBeLuLa, de Radio 3, dirigit i presentat per Juan Suárez, recomana L’home a qui ja no agradaven els gats, d’Isabelle Aupy. Es refereixen al llibre com:

“Una novela que nos cuenta, como a niños desavisados, cómo el peso del poder puede cambiar las cosas hasta en el lugar más remoto haciendo uso de las palabras.”

El programa dona veu a l’editora de Raig Verd, Laura Huerga, que parla de l’origen d’aquest llibre i de com va enamorar-la des del primer moment. La podeu escoltar a partir del minut 20 d’aquest àudio:

https://www.rtve.es/play/audios/la-libelula/hombre-ya-no-gustaban-gatos-isabelle-aupy-ed-rayo-verde-30-03-24/16033986/

“

Raul Maigí, periodista a Les Rades Grises, parla d’EL PROBLEMA DELS TRES COSSOS, de Cixin Liu, com d'”una obra que conté tots els ingredients per convertir-se en una peça de “CIÈNCIA-FICCIÓ TOTAL”.

A l’article també es compara l’obra amb l’estrena de la sèrie i, entre altres coses, diu: “El llibre és fascinant, just mereixedor del Premi Hugo de 2015. Conté un fil d’intriga que atrapa el lector, planteja preguntes còsmiques molt interessants, aprofundeix en un contingut científic potentíssim, reflexiona sobre la maldat de l’espècie humana, i especula amb futurs possibles en què la geopolítica de petita escala dels habitants terraqüis s’enfronta amb la immensitat inabastable de l’Univers. El problema dels tres cossos té tots els ingredients de la millor ciència-ficció”

Jordi Cervera, autor de la notícia, recorre tota la bibliografia del recent desemmascarat Stalker. Cervera deixa clar quines son les característiques úniques de l’autor, capaç de crear grans relats d’aventures, amb el paisatge africà sempre de fons. Unes històries que ens endinsen en el més fosc de l’ànima humana, però que no tenen res de moralitzant ni alliçonador. Un article molt recomanable pels qui gaudim de la lectura d’aquest autor.

Entre altres coses Cervera ens diu. “Les narracions d’Stalker són la sublimació d’aquelles aventures pures dels seus referents, una matèria que construeix somnis i que permet que la imaginació voli lliure i ho faci lluny, molt lluny, més enllà dels territoris explorats, segurs i coneguts, aportant aquest vertigen que només ens pot regalar la gran literatura, la que va directament i de manera simultània, al cor, al cervell i a les emocions. Llarga vida a Stalker, un autèntic diamant pur, brillant, fascinant i ara descobert!”

Llegeix l’article sencer al següent enllaç:

Esteve Plantada ha recomanat UN INSTANT QUE PERDURA. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés, al programa ConnectiCat de La Xarxa TV. Ha explicat que el llibre és molt bonic, també com a objecte, i ha afirmat que “és un homenatge en vida —la qual cosa passa poc—, d’Antoni Clapés”.

Podeu veure-ho a partir del minut 34′.

Jordi Mir, doctor en Humanitas, repassa vàries de les claus que Tronto exposa al seu llibre DEMOCRÀCIA I CURA.

Mir tanca l’article amb una crida cap a la presa de consciència sobre la nostra interdependència respecte als altres: “Des que naixem fins que morim vivim gràcies a la cura. En som conscients? Tronto ens ho recorda. Des que naixem fins que morim vivim connectades, col·lectivament. Per poder satisfer les necessitats que tenim, per poder superar els importants reptes que hem d’afrontar, caldrà enfortir i aprofundir la qualitat de la democràcia i la cura. Tronto i altres autores ens ajuden a fer-ho”

Lluís Llort recomana l’obra d’Isabelle Aupy dins la secció de “bons llibres primets”.

Entre d’altres coses, diu: “Aupy, amb un text irònic, ens alerta de la fragilitat de les nostres llibertats i ens fa pensar sobre com la llengua es manipula per canviar les idees. A través de l’absurd, ens adverteix dels excessos de la societat provocats per la manipulació perversa del llenguatge”

Llegeix l’article sencer al següent enllaç:

La periodista Inés Martínez entrevista a Núvol l’autora de DEMOCRÀCIA I CURA, Joan C. Tronto. L’entrevista comença així:

“A l’assaig Democràcia i cura (Raig Verd), Joan Tronto defensa la necessitat de repensar les bases de la democràcia actual tot posant al centre de la vida política les tasques de cura, que han estat relegades a l’esfera privada. La politòloga nord-americana, que ens ha atès per videoconferència, estudia com en una societat cada vegada més capitalista i individualista s’ha anat perdent la cara de l’existència humana que va més enllà de l’economia productiva: les relacions humanes, l’escolta i l’atenció a les necessitats dels altres, enfocant-ho des d’una perspectiva democràtica en què el treball de cura es distribueix de manera igualitària. A més, denuncia tant els biaixos de gènere amb què s’assignen les tasques de cura com els factors de classe i de raça entren en joc.

Tronto ens convida a repensar el concepte de cura, que sovint és vist com allò inferior, degradant i brut. Ens fa veure que la cura és a tot arreu i que sovint ignorem el seu potencial enriquidor i el seu gran valor. En definitiva, només fent de la cura una preocupació pública i política, i no una imposició, millorarà la seva qualitat i la de la vida democràtica.

David Castillo publica un petit comentari personal sobre ESCRITS LLIBERTARIS, d’Albert Camus, on es destaca la implicació de l’autor en la lluita contra les grans injustícies dels seus temps.

Entre d’altres coses diu: “El premi Nobel del 1957 era un home implicat en els debats del seu temps, no motivat exclusivament per les divagacions filosòfiques i el postureig ideològic. Camus menja sardines i patates al costat dels pàries i admira les legions de pobres que van intentar canviar Espanya abans que les forces catòliques, la noblesa i els militars tornessin al latifundi. És un llibre per sempre d’un autor únic”

Llegeix l’article sencer al següent enllaç:

LA TORNA, d’Ali Smith, és considerada en aquest article ‘la cinquena estació’, el complement perfecte al “Quartet estacional”. Com és habitual en l’autora, Smith construeix uns personatges que li serveixen com a canal per parlar de temes com l’art, la literatura, les relacions humanes.

Sergi Purcet, autor de la ressenya, parla sobre la singularitat d’aquesta obra respecte a les seves predecessores.

Anabel Vélez escriu sobre PLANETA D’EXILI, d’Ursula K. Le Guin, posant el focus en la necessitat d’aquest tipus d’històries. Sobre això comenta: “Tal com està el món, crec que llibres com aquest són molt necessaris. Llibres a on els humans aprenem que no tot és conquerir i destruir”. Com menciona l’autora de l’article, la prosa de Le Guin fa viatjar les inquietuds humanes a mons llunyans, però que, alhora, ens reconnecten amb la nostra pròpia essència.

Llegeix-la completa al següent enllaç:

A Raig Verd portem ja publicats fins a 14 títols d’Ursula K. Le Guin, l’últim dels quals és PLANETA D’EXILI. Precisament coincidint amb aquesta publicació, el digital de cultura Núvol publica avui un interessant article de Bernat Romaní sobre ciència-ficció, on destaca l’obra de Le Guin.

Diu, entre d’altres coses:

“Fa uns anys vaig entrar a l’univers dels llibres d’Ursula K. Le Guin, gràcies a les noves edicions de Raig Verd. Les idees trencadores d’aquesta autora em van semblar formidables, però sobretot perquè quedaven impregnades en el llenguatge dels personatges. Al protagonista d’Els desposseïts, li costa fer-se entendre a una societat que no és com la seva perquè ell no té paraules diferenciades per jugar i treballar, ni els seus diners parlen de possessió. Sense fer-ho explícit, l’autora deixa ben clar que la llengua expressa el pensament i el pensament dona forma a la llengua. La ciència-ficció més poderosa és la que em dona aquest punt de revelació que em fa reflexionar sobre la meva identitat.”

La nostra editora, Laura Huerga, va participar el passat 21 de Desembre en el programa de ràdio Solidaris, de Catalunya Ràdio.

La temàtica d’aquest programa va girar entorn de les situacions migratòries i la necessitat d’explicar-les en primera persona, amb  històries i vivències reals de la mà dels qui les s’ofereixen. La Laura Huerga parla sobre la novel·la de Behrouz Boochani, “Cap altre amic que les muntanyes”, que l’autor va escriure per missatges de Whatsapp mentre era reclòs a la pressó.

Escolta el programa complet al següent enllaç:

Raül G. Aranzueque entrevista a la coordinadori de GUIA GRAMATICAL DE LLENGUATGE NO-BINARI.

Al llarg de l’entrevista li Juny Moyano defensa els motius pels quals creu necessària la publicació d’aquesta guia. Parlen sobre la utilització del neomorfema ‘i’, la necessitat que té la llengua catalana d’evolucionar i les diferents reaccions i opinions que van despertar la publicació de la guia.

Jun Moyano diu: “La necessitat més bàsica era poder parlar de nosaltres mateixis […] Existim i necessitem maneres de reconèixer-nos i de poder viure igual que la resta”

Una entrevista molt recomanable que podeu llegir completa al següent enllaç…

Coincidint amb la publicació de la seva nova novel·la, LA CRÒNICA DIAMANT, Stalker, el seu autor, ha sortit de l’anonimat.

Al llarg de l’entrevista, Lluís Valerio, el metge que s’amagava darrere el pseudònim, respon els perquès d’escriure com a Stalker i els motius pels quals ha volgut revelar el seu nom, així com variïs apunts de la seva nova obra i la seva estreta relació amb l’escenari de les seves històries: l’Àfrica.

Entre altres coses diu: “Stlaker és el personatge principal d’una novel·la dels germans Strugatski. Stalker és un personatge que em va fascinar”

Llegeix l’entrevista completa al següent arxiu…

El Quadern, suplement cultural de El País, ha publicat un llistat de 14 novetats editorials que ens esperen aquest 2024. Entre els 14 títols destacats apareix l’assaig de l’Elena Crespí, EL NEGOCI DELS NADONS.

Consulta la llista completa a l’enllaç.,

‘El Balcó’ recomana Bla-Bla-Bla. El mite del capitalisme ecològic, de Miguel Pajares.

Entre altres coses, diu: “Un text que vol acabar amb mentides com la del greenwashing empresarial i la neutralització d’emissions o el zero-net”

Escolteu-lo a l’enllaç!

El filòsof i escriptor Bernat Dedeú ha recomanat Albert Camus a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’. Concretament, ha parlat de LA CAIGUDA i ESCRITS LLIBERTARIS.

Escolta’l a partir del minut 52′!

El pòdcast ‘Poc Cas’, vinculat a VilaWeb, recomana fins a tres llibres de Raig Verd al seu especial de Nadal.

Escolta’l sencer!

La revista l’Avenç parla de la novel·la de Margaret Cavendish, El Món Resplendent. L’autora de l’escrit, Valèria Gaillard, elabora una extensa ressenya on parla de l’obra, l’autora i el seu temps. Un text molt complet i rigorós que ajudarà qualsevol lector a comprendre en profunditat tot el que envolta l’obra.

Entre altres coses, diu: “La seva concepció de la matèria era vitalista i s’oposava així a la idea de la mecànica més estesa a l’època i que implicava que el moviment era un impuls que ‘algú’ havia imprès des de fora”

Vicent Usó destaca la profunditat reflexiva amb la qual Katharine Burdekin construeix la seva novel·la distòpica.

Referint-se a la comparació amb 1984 d’Orwell, diu: “Però hi ha una diferència cabdal, entre les dues: la introducció de la variable de gènere en la novel·la de Burdekin, una qüestió que perd rellevància en la d’Orwell”

El periodista Lluís Llort ha mencionat La crònica diamant com una de les obres destacades al Festival 42.

“És admirable que en un món de sobreexposició de la imatge a les xarxes socials algú posi al davant l’obra i només l’obra. Ciència-ficció? No, un creador real, recomanable i coherent.”

Xavier Montanyà dissecciona la persona que s’amaga darrere d’ESCRITS LLIBERTARIS i ens parla d’un Albert Camus compromès amb la lluita per la llibertat.

Entre altres coses diu: “Per això, i moltes més coses, és imprescindible de llegir i estudiar el pensament humanista i lliure d’Albert Camus dels Escrits llibertaris. Ens situa en els veritables debats ideològics del seu temps i ens ajuda a refer el trencaclosques de tantes idees, energies i actituds que es van perdre i silenciar per sempre més en el laberint de l’exili republicà.”

Joan Burdeus publica avui una crítica al digital de cultura Núvol sobre ESCRITS LLIBERTARIS, d’Albert Camus. Diu, entre d’altres coses:

“Camús no va acabar mai de reconèixer-se com un llibertari, però arriba a on arriba gràcies a pensar amb els llibertaris. I també a escriure a les seves revistes: Escrits llibertaris (Raig Verd) és un compendi ufanós dels articles periodístics amb què Camus va barallar-se amb el problema de la no-violència, l’objecció de consciència, o la construcció d’Europa després de la guerra. El volum és el company d’un duet amb L’home revoltat (Raig Verd), la contrapartida divulgativa d’actualitat a la reflexió filosòfica i històrica. Si la gràcia de L’home revoltat és l’excés de qualitat literària per a un registre filosòfic, la d’Escrits llibertaris és l’excés de precisió conceptual i elegància en el camp de batalla fangós de la premsa. Llegits junts, els dos llibres ajuden a veure la importància d’un pensament filosòfic treballat per al debat públic.”

El blog ‘Els llibres del Senyor Dolent’ publica una extensa ressenya de ‘La crònica diamant’, de Stalker. La ressenya comença així:

“Ja he ressenyat dos llibres d’aquest autor, i jo també he fet les meves apostes sobre qui s’amagava rere el pseudònim d’Stalker; no he encertat ni de lluny, però almenys ja no desvariaré més sobre el tema ja que la seva identitat ja és una cosa pública.”

La ressenya segueix amb la sinopsi detallada del llibre, que l’autor va comentant i il·lustrant amb diverses fotografies. A mode de conclusió, finalment, diu:

“Aquest llibre em recorda molts llibres, suposo que és bo. Per una banda és un viatge al cor de les tenebres com el de Joseph Conrad, actualitzat i amb Saylor enlloc de Kurtz i sense el biaix un pèl racista del llibre de Conrad (bé, és un llibre del seu temps). També em recorda, en certa manera, al llibre La part salvatge, de nou aquesta Àfrica salvatge on els europeus fan el que poden sense acabar d’entendre gaire on són. Evidentment, als altres dos llibres d’Stalker que, juntament amb aquest, formen una interessant trilogia (de moment) africana. Llibre molt recomanable que es llegeix molt bé, això sí la realitat que retrata és dura, no és que s’hi recrei però tampoc estalvia res, això s’ha de tenir en compte. I després hi ha la màgia, el propi autor diu en l’entrevista enllaçada al principi de l’entrada: “Qui cregui que la màgia no existeix, que vagi a l’Àfrica i ho expliqui”. Són dues coses a tenir en compte si no us van les històries dures o tampoc us agrada manejar la màgia com un element més de la narració, però si podeu amb això aneu a pel llibre! I si us van agradar Motorsoul o En aquell cel brillen estels desconeguts… ni ho dubteu, és el vostre llibre!”.

Amb un reportatge signat per la periodista Mireia Rom, el Telenotícies vespre del passat 13 d’octubre dedicava la seva contraportada a parlar de la Guia gramatical de llenguatge no-binari. La peça, gravada a la seu de la nostra editorial, compta amb la participació de li coordinari del llibre, Jun Moyano, així com de dos experts que han col·laborat també amb la Guia: el lingüista Rudolf Ortega i la traductora Anna Llisterri.

L’Illa dels llibres es fa ressò de la revelació de la identitat de Stalker, que acaba de publicar La crònica diamant. Diu:

“Stalker ha presentat La crònica diamant, ambientada a les mines de diamants a Sierra Leone.
]la seva identitat] fins ara s’havia mantingut en l’anonimat i sota el pseudònim de Stalker. La seva identitat real és Lluís Valerio, metge especialista i doctor en Medicina que treballa a la Unitat de Salut Internacional de l’ICS a la Metropolitana Nord i membre de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias. Valerio,  ha treballat com a metge assistencial en diversos països africans com  Ghana, Senegal, Gàmbia per aprendre i compartir coneixement.”

I també:

“La novel·la [La crònica diamant], segons afirma l’autor, vol ser una petita contribució a l’esperança de reconstrucció, perquè “en les pitjors circumstàncies inimaginables hi ha qui se’n surt“.

Laia Mauri firma un article a Núvol sobre FEMINISME INTERROMPUT. Hi comença dient:

“És 2020 i el feminisme és vilipendiat. Surten youtubers de sota les pedres abordant la masculinitat des de les postures més reaccionàries possibles. Una ofensiva d’extrema dreta contra el feminisme i els drets de les dones avança imparable pel món. La reina d’Espanya es proclama feminista, Margaret Tatcher és un referent d’empoderament i Amancio Ortega ha omplert tots els armaris de Girl Power. Davant d’això, la mandra s’apodera de les militants feministes, la desídia i l’apatia regnen entre els espais alternatius. La incapacitat d’imaginar com sortir d’aquest atzucac es fa irrespirable. És en aquest context desolador i desesperat, que Lola Olufemi, jove feminista negra, irromp des de Londres amb força fent-ho trontollar tot. Des de l’optimisme de la voluntat –terme encunyat per Gramsci– aquesta autora ja ens avança a la introducció de Feminisme interromput (Raig Verd) que el seu objectiu és imaginar i crear un món més digne, just i alliberador per a tothom”.

Sobre l’estil d’Olufemi i aquesta obra en concret, diu Laia Mauri:

“La ploma d’Olufemi és didàctica i punyent alhora, fent accessibles propostes polítiques que d’entrada poden crear rebuig o confusió. Per exemple, desgrana les idees entorn de l’abolició de la policia i les presons, que sovint poden sonar inicialment intimidadores, amb una estructura lògica i intel·ligible. Primer mostra clarament per què aquests sistemes afecten negativament la nostra societat i, en particular, als grups oprimits i, posteriorment, explica com un enfocament basat en la comunitat pot ser preventiu, abordant les problemàtiques des d’una lògica estructural i no des del dany individual”.

Conclou Laia Mauri:

“Aquest llibre no estarà estampat en samarretes de grans multinacionals, però és de lectura recomanada a qualsevol que senti neguit davant la injustícia del món.”

El Punt Avui publica un article sobre el llenguatge no-binari i, concretament, sobre la Guia gramatical… que hem publicat des de Raig Verd. Diu:

“El llibre va sorgir de la necessitat de les persones no-binàries de tenir eines per autodenominar-se, parlar de si mateixes i de la resta. L’“autori” –el gènere neutre és l’opció amb la qual se sent “identificadi”– explica que en llengua catalana hi ha dos gèneres gramaticals molt marcats. “Si tu coneixes una persona per primera vegada i t’hi vols dirigir, sempre hauràs d’acabar triant l’un o l’altre”, hi afegeix. “Amb el gènere neutre no hem de patir aquesta incomoditat de saber que ens estan veient d’una manera que no és la que voldríem”, assenyala.

I també:

“L’“autori” explica que el llibre és una guia de propostes per deixar uns mínims, en cap cas és una normativa. “Ara toca veure quines coses tenen èxit. Si reïxen totes, fantàstic; si només la meitat, doncs només la meitat”, afirma. “També hi haurà situacions en què potser no té sentit utilitzar la i”, hi afegeix Moyano. “Es pot fer l’exercici de pensar en cada context què cal utilitzar i en quin sentit per saber què vols transmetre al receptor”, conclou.”

El podcast ‘El temporitzador’, del setmanari El Temps, es fa ressò de la publicació de la Guia gramatical de llenguatge no-binari, coordinada per Jun Moyano. Així, en un especial sobre aquest tema, la periodista Laura Tapiolas parla precisament amb Moyano i també amb À. Holgado.

“

Júlia Catarineu es fa ressò al diari Tot Barcelona de la sortida de l’anonimat de Stalker, donant a conèixer que l’autor de Motorsoul i, ara, La crònica diamant, és en realitat el metge barceloní Lluís Valerio. Diu, entre d’altres coses:

“El metge assistencial Lluís Valerio (Barcelona, 1965) ha resultat ser l’alter ego de Stalker, un escriptor que fins ara s’havia mantingut en l’anonimat. Amb aquestes declaracions, el metge de la capital catalana ha deixat tothom commocionat, gairebé una dècada després que sortís el seu primer llibre. I és que Valerio és l’autor de novel·les com Motorsoul i En aquell cel brillen estels desconeguts, totes publicades per l’editorial Raig Verd.”

D’entre els mitjans que aquests dies es fan ressò de la sortida de l’anonimat de l’autor de Motorsoul, que ara publica La crònica diamant, Lluís Valerio (“Stalker”), hi ha el Periódico de Catalunya. Diu aquest diari:

“Hace siete años se publicaba el celebrado ‘Motorsoul’, libro de relatos sobre el África invisible; hace cinco, ‘En aquell cel brillen estels desconeguts’, novela ambientada en Sudán del Sur. Las firmaba Stalker, seudónimo que preservaba, hasta este sábado, el anonimato de su autor. El nombre del escritor que está también detrás de ‘La crònica diamant’ (todas publicadas por Raig Verd), con las minas de diamantes de Sierra Leone de trasfondo, ya apuntaba a alguien relacionado muy directamente con el continente africano.”

I també:

“Valerio, que seguirá firmando como Stalker, escribe ahora sobre un país en el que no ha trabajado pero que sí conoce a través de compañeros que han vivido el hundimiento de Sierra Leone. El nuevo libro, dice, es una pequeña contribución a la esperanza de reconstrucción, porque «en las peores circunstancias inimaginables hay quien logra salir a flote».”

I, encara:

“En ‘La crònica diamant’, el personaje que encarna ese hundimiento es Saylor, basado en el genocida condenado por el Tribunal de la Haya y dictador de Liberia Charles Taylor, que hacía campaña en Europa para recaudar dinero con fines supuestamente humanitarios con el que financiaba la masacre. «Es el arquetipo del malvado», ha recalcado Valerio. Según el escritor, que asegura que no ha colaborado nunca con grandes oenegés o instituciones, «esto también puede pasar en el país más civilizado», porque «una cosa es vivir en un lugar con pocos recursos y otra es vivir el hundimiento de un país».”

Francesc Bombí firma a La Vanguardia una crònica de la roda de premsa que va tenir lloc divendres a la seu de la nostra editorial. Durant la trobada amb els mitjans, Lluís Valerio, l’autor que s’amaga darrere el pseudònim “Stalker”, es va donar a conèixer després de set anys i amb ocasió de la publicació de la seva tercera novel·la: La crònica diamant. Diu Bombí:

“De ben jove, a finals dels anys noranta, Lluís Valerio (Barcelona, 1965) va anar a l’Àfrica, primer a Ghana, a treballar com a metge, i més enllà de les experiències enriquidores en rebia moltes que no sabia com entomar: “Moltes petites tragèdies es van acumulant i et van consumint, fins que vaig començar a escriure històries per donar-los un fil narratiu i una lògica interna que les fessin digeribles, perquè no vull que el que he vist a l’Àfrica em passi factura”. Passats els 50 anys, uns amics el van animar a publicar-ne algunes: va anar a l’editorial Raig Verd, va trucar el timbre i sense dir res va deixar a l’entrada el manuscrit, amb una nota i les seves dades, que van servir a l’editora Laura Huerga per posar-s’hi en contacte. Firmava Stalker, un pseudònim per evitar que els seus dos mons col·lidissin en excés, nom que alhora protegeix l’autor fins i tot ara que surt de l’anonimat”.

I també:

“La crònica diamant, diu Valerio, és un llibre de por que pretén impactar emocionalment en el lector. Situa l’acció al voltant d’una mina de diamants a Sierra Leone, amb nens soldats, nenes prostitutes, un malvat “d’una rapacitat extrema” inspirat en Charles Taylor i una tribu que s’enfronta a la desintegració cultural, gent que “han viscut l’ensorrament d’un país, un fet que no és patrimoni africà, pot passar al país més civilitzat”. Vol aportar, això sí, una “petita contribució a l’esperança de reconstrucció, perquè en les pitjors circumstàncies hi ha gent que se’n surt”.

Núvol es fa ressò de la publicació de LA CRÒNICA DIAMANT, amb què Stalker ha sortit de l’anonimat i hem desvetllat qui s’amaga darrere el pseudònim. Amb un article titulat “Lluís Valerio és Stalker”, el periodista Guillermo Cabellos comença així la seva crònica en aquest diari digital cultural:

“El misteri es desvela de forma natural, gairebé innocent. Els periodistes hem estat cridats a una roda de premsa a la seu de l’editorial Raig Verd per ser còmplices de la revelació de la identitat real de l’escriptor Stalker. A la terrassa de l’oficina hi ha dos homes. Un fa fotografies i l’altre posa. Imagino que el culpable de tot plegat deu ser el segon. El fotògraf marxa de la sala i ens quedem els periodistes, l’editora Laura Huerga i l’ocult escriptor.”

I afegeix, també, entre d’altres coses:

“Les ficcions que explica Stalker a La crònica diamant giren al voltant de l’esfondrament de Sierra Leone, sobre les seves mines de diamants, els nens soldat i les nenes puta; amb el personatge de Saylor (inspirat en Charles Ghankay Taylor, dictador de Libèria i primer cap d’Estat condemnat per un Tribunal internacional des dels Judicis de Nuremberg) com a antagonista. En aquest context, els personatges aconsegueixen sortides en llocs inimaginables. “Una cosa és viure en un lloc pobre, l’altra és viure en l’ensorrament”, diu Valerio per justificar la crueltat d’alguns dels relats. Tot i això, assegura que hi ha moltes històries tan crues que mai les escriurà perquè “publicar-les no portaria a res”.”

Míriam Martín Lloret parla de la Guia gramatical de llenguatge no-binari a Nació digital, i ho fa en aquests termes:

“És molt més que la incorporació del neomorfema –i en català. Es contextualitza amb les vivències no-binàries dins de la societat, es parla de salut mental, repassa el gènere en diverses llengües del món i proposa diverses estratègies per incloure el llenguatge NB amb rigor i descripció (també es valoren les formes genèriques no forçades i els mots invariables). Aquesta guia també és una manera de reivindicar-se, de dir que les persones NB existeixen”.

I diu també, entre d’altres coses:

“Us recomano que llegiu la Guia gramatical de llenguatge no-binari, un punt de partida per a un repte lingüístic apassionant, per als que també s’estimen la llengua, per als que entenen que la llengua evoluciona perquè la societat ja ha canviat i per als que reconeixen que aquestes pràctiques el que fan és normalitzar, precisament, una llengua que és viva.”

Pau Francesc contribueix al debat sobre el llenguatge no-binari en un article a Núvol, on es parteix d’algunes de les premisses que es defensen a la Guia gramatical de llenguatge no-binari. Diu, entre d’altres coses:

“En resum, caldria acceptar l’ús específic del llenguatge no-binari directe en la llengua formal, els llibres d’estil i les guies lingüístiques. L’IEC no s’ha pronunciat sobre l’ús del neomorfema -i per referir-se a persones concretes amb identitat no-binària i, amb aquesta omissió, la seva validesa queda pendent de judici. L’omissió no és sempre un símptoma de miopia. Parlem d’un fenomen molt recent i l’IEC no mourà peça fins que constati que les mutacions en la llengua han fet fortuna. Paciència i perseverança.”

Anna Carreras ressenya La Torna, d’Ali Smith. Entre d’altres coses repasa l’estil particular de l’autora i les seves preferències narratives. Diu: “L’escenari és el típic de l’autora: interrupcions abruptes, debats sobre la nacionalitat, passat i present superposats, i el descens sobtat a temps i llocs dissemblants.Com ja va fer al quartet estacional, el missatge, implícit i explícit, que Smith llança a La torna és que la interconnexió pot triomfar per sobre de la desconnexió”

Llegiu la notícia completa a l’enllaç.

L’autor de Refugiats climàtics: un gran repte del segle XXI i Bla-bla-bla i El mite del capitalisme ecològic, Miguel Pajares, va resoldre algunes qüestions sobre la crisi climàtica global, les migracions i les conseqüents responsabilitats dels governs mundials vers aquestes problemàtiques. A més a més, va presentar-los a la llibreria La Trenca el passat dimecres 18 d’octubre.

Entre altres coses va dir: “En un futur hem de comptar que les migracions s’accentuaran. La temperatura no és idònia a les zones tropicals i l’escalfament global va a l’alça”

Llegeix la noticia complerta al següent enllaç

Anabel Vélez ressenya Encontre amb rama a CULTURACA. Diu, entre d’altres coses:

“Aquest llibre es va publicar originàriament el 1972, però es llegeix amb una frescor que només els clàssics posseeixen. Una nau, l’Endeavour, és a prop i té un temps limitat fins que Rama es perdi a la infinitat de l’univers camí a on sigui que vagi. En aquest temps ens faran descobrir Rama i tot el que hi ha a dins. Viatjarem amb ells dins Rama, experimentarem la gravetat, el misteri, l’enormitat, la complexitat d’aquest món silenciós, en un principi, que anirà despertant a poc a poc. Encontre amb Rama és una obra mestra”.

Maties Segura publica a Núvol una ressenya de Bitter, d’Akwaeke Emezi. Diu, entre d’altres coses:

“Estem d’enhorabona: Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd, sacsa el camp de la literatura juvenil en català amb la publicació de Bitter, la preqüela de Mascota. També, en aquesta ocasió, l’obra està magistralment traduïda per Octavi Gil, que aconsegueix que l’estil poètic d’Akwaeke Emezi flueixi mentre ens embriaga la seva dolçor i bellesa. Si Mascota ja va suposar una grata sorpresa per al públic català, el qual va poder llegir en la nostra llengua una de les veus més fresques del panorama literari mundial, Bitter suposa la confirmació d’una narrativa genial pròpia, tan bella com empoderadora, tendrament radical.”

La crítica literària Júlia Ojeda ha recomanat al programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio el llibre Feminisme interromput, de Lola Olufemi. Ojeda ha afirmat: “El recomano, és interessant! I comença amb aquesta cita (de Christina Sharpe): “Imagineu d’una altra manera. Refeu el món. N’hi ha que no hem tingut mai cap altra opció”.

Marc Giró parla amb Jun Moyano sobre el binarisme de gènere, el naixement de la Guia gramatical i alguns apunts pràctics per a començar a practicar el llenguate inclusiu.

El passat 27 de Setembre Jun Moyano, coordinadori de la Guia gramatical de llenguatge no binari, repassava la publicació del llibre al programa de Catalunya Ràdio, Els Experts.

Entre altres coses, van dir que la Guia representa: “Un estudi rigorós, important per la part gramatical i per l’explicació de la necessitat d’un document que cobreix un buit, tant dins com fora del col·lectiu LGTBI+”

Escolteu el programa sencer al  següent enllaç.

El programa de Ràdio 4 Plurals i Singulars presenta la Guia Gramatical de llenguatge no-binari juntament amb la seva coordinadori, Jun Moyano.

Al llarg del programa li Jun ens parla del naixement de la Guia i dels conceptes clau per entendre què vol dir ser una persona no-binària. Escolteu-la.

Jun Moyano, coordinadori de la Guia gramatical de llenguatge no-binari, va ser entrevistadi a ‘Les dones i els dies’ de Catalunya Ràdio.

Al llarg de l’entrevista es parla sobre la necessitat que la llengua evolucioni i es creïn noves formes de representar-nos més inclusives, democràtiques i participatives. En aquest sentit, li Jun deia: “Creem la llengua, però la llengua també ens crea. Si vivim en una societat que és masclista i patriarcal acabarem reproduint, en molts eixos, aquest sistema, i la llengua no se n’escapa”

Escolta-la a partir del minut 17:30.

Jun Moyano, coordinadori de la Guia gramatical de llenguatge no-binari, participa a la xerrada de la Setmana dedicada a la Llengua i la Inclusió. Ho recull una crònica de la periodista Gemma Sanz a Núvol.

Laura Serra entrevista a l’activista i coordinardori de la Guia Gramatical de Llenguatge no-binari.

La peça comença així:”El primer que li demano a Jun Moyano quan ens trobem és: “Com vols que parli de tu? En femení, en masculí o en neutre?” Lluny de ser incòmode, ho agraeix: “Sempre és agradable quan t’ho pregunten”, assegura l’activista no-binàriï”…

L’autora de la notícia, Marta Sangrà, ens parla del naixement de la primera guia de llenguatge no binari en català i dona un parell d’apunts al respecte.

“Por eso, la editorial Raig Verd ha publicado la primera guía en catalán de género no binario. La guía no pretende imponer una norma, sino dar a la sociedad una serie de propuestas para que éstas entren en debate”

E blog Llibres, i punt! ressenya de forma extensa y personal l’obra de Frank Herbert.

“La construcció de món que va inventar Herbert és extraordinària. Si bé les lluites de poder i molts fils argumentals són els que trobem en tantes altes obres, els trets distintius són imaginatius i únics. És inevitable meravellar-se per l’univers que l’autor va crear i totes les seves peculiaritats, tecnològiques, polítiques i geogràfiques”.

El periodista Ramon Moreno ens parla de l’obra més autobiogràfica d’Albert Camus.

“El primer home és un llibre que captiva amb la seva sinceritat i la seva capacitat per revelar les contradiccions i les complexitats de la vida d’Albert Camus. És una obra imprescindible per als amants de la seva obra literària i per a tots aquells interessats en entendre millor el pensament i la vida d’aquesta figura clau de la literatura del segle XX”

En una entrevista pel Diari ARA, la poeta vilafranquina parla sobre l’obra de Joanna Russ.

Entre altres coses Gual comenta que aquesta lectura “t’ajuda a obrir els ulls i a detectar realitats anormals que hem interioritzat com a normals”

Pol Torres publica a Núvol un article on ressenya El món de Rocannon, la darrera obra que hem publicat a Raig Verd d’Ursula K. Le Guin i, precisament, la primera que va publicar aquesta mestra de la ciència-ficció. Diu Torres:

“El debut novel·lístic de Le Guin ja conté l’embrió de les futures obsessions de l’autora: el xoc cultural, la fascinació per la pluralitat d’històries –el pròleg és en si mateix un conte autoconclusiu dintre de la novel·la–, la contraposició d’estructures d’estat antagòniques, l’ecologisme, les connexions entre llengua i cultura, la crítica contra l’imperialisme i la ubiqua retòrica anticolonialista; aquests dos últims esperonats per l’oposició de l’escriptora a la guerra del Vietnam. Una argamassa de passions i conviccions que acaben donant forma a una odissea insospitada, on la figura heroica de Rocannon, més enllà de l’empresa que agullona les seves passes, acaba descobrint els perversos engranatges que sostenen la mateixa noció d’alteritat: qui és «l’altre» en aquest racó llunyà de l’univers, on portentoses criatures alades cohabiten en harmonia amb follets, troglodites, fades i guerrers de noble esperit?”.

I afegeix:

L’onada a la ment d’Ursula K. Le Guin ha estat ressenyada per Vinyet Crivillés a la Revista Caràcters.

Diu entre d’altres coses: “A mig camí entre el dietari i l’assaig especialitzat, aquest volum dissecciona els records de l’autora i els enfila cautelosament en una anàlisi de la seva trajectòria professional en relació amb les lectures i les biblioteques personals segons una òptica feminista del segle XX. És a dir, el gest que marca L’onada a la ment rau en l’alenada d’aire fresc d’uns punts de vista hereus dels estudis postcolonials i dels estudis de gènere que es feien en el darrer quart del segle passat, de manera que el posicionament ideològic de l’autora s’emmiralla en una diatriba contra l’androcentrisme en l’àmbit de la crítica i la literatura; ser dona (i escriptora) no ha estat mai una posició còmoda —i, encara menys, privilegiada—, i Le Guin parteix d’aquesta molèstia per reivindicar el paper d’aquelles intel·lectuals que fan grinyolar la societat i esmicolar les cotilles en què el patriarcat les ha encabides.”

Joaquim Armengol signa una crítica de L’HOME REVOLTAT, d’Albert Camus, al diari ARA. Hi diu, entre d’altres coses:

“Pocs escriptors han sabut reflectir tan bé com Albert Camus (…) els problemes de l’home del seu temps, sense defugir la coherència moral i la qualitat literària. La seva obra, d’un profund revestiment ètic, polític i metafísic, arriba al lector a través de la sensibilitat, a diferència d’un Sartre o d’una Beauvoir, que ho fan més per l’intel·lecte. Una mateixa època sacsejada profundament per la història i discutida per esperits humanament tan contraposats fa l’obra d’aquests pensadors summament interessant. Però Camus tenia raó. I la causa d’aquesta raó és la seva humanitat. I l’arrel d’aquesta humanitat cal buscar-la en el seu origen humil i pobre, a Algèria. El primer home és un punt culminant, un epíleg inacabat on s’exposa la vida; o sigui, el fet d’encarar el sol i la mort per descriure’n l’experiència i la reflexió que pugui suscitar”.

Us recomanem (sencer!) l’especial sobre literatura infantil i juvenil al Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio, on a més  ens fa molt contentes que Júlia Baena hi recomani (minut 16’58”) GUIA MÀGICA D’AUTODEFENSA AMB GALETES, de T. Kingfisher, que hem publicat al nostre segell juvenil, Indòmita.

Marc Font entrevista Miguel Pajares per al diari Públic. Sota el titular “Sense els governs que qüestionin el sistema econòmic, la lluita contra el canvi climàtic està condemnada al fracàs”, Pajares parla clar.

“La tesi del llibre és que, en qüestió de lluita contra el canvi climàtic, ens estan venent la moto, oi?

Sí. Hi ha un gran desplegament de compromisos climàtics per part dels governs. Els últims anys s’hi han afegit les grans corporacions. Però, tot el que s’està plantejant no se sustenta sobre bases realistes. No es compliran. Sobretot, la reducció d’emissions, que és el compromís central. Hi ha compromisos molt concrets d’ara al 2030, però per fer-ho calia reduir un 7% anual les emissions. Ara som a 2023 i segueixen augmentant. Tot fa pensar que seguirà així.”

Aquesta és la primera pregunta-resposta de l’entrevista a Miguel Pajares, autor de BLA-BLA-BLA. El mite del capitalisme ecològic, que signa Xavier Puig al setmanari EL TEMPS. Llegiu l’entrevista sencera, que acaba així:

“Explica que les conseqüències del canvi climàtic són imminents i poden afectar les nostres vides.

Són les conseqüències de no fer el que hauríem de fer. Quin són els perills de passar dels 2 graus d’escalfament o fins i tot arribar a tres o quatre graus aquest segle? Això ja ho havia explicat al llibre Refugiats climàtics (Raig Verd, 2020). Això ens hauria d’importar molt. L’amenaça per les societats humanes és d’una dimensió molt gran. Fem front a situacions molt perilloses pel conjunt de la humanitat, sobretot per la població que viu a les zones tropicals, on es concentra la gran part de la població mundial. Farem front a situacions de manca d’aigua molt gran, de pèrdua de conreus… situacions que ja se saben. Nacions Unides no es cansa de dir-ho. Estan avisant. Realment ens enfrontem a conseqüències molt gran i les polítiques que es fan no estan a l’alçada de l’amenaça climàtica.”

Alejandro Tena entrevista Miguel Pajares a Público a propòsit de la presentació que l’autor acaba de fer a Madrid del seu llibre BLA-BLA-BLA. El mite del capitalisme ecològic. Hi diu Pajares, entre d’altres coses:

“El hidrógeno verde está sirviendo a las empresas gasistas para perpetuarse. Se vende como un combustible limpio que nos ayudará a descarbonizarnos progresivamente, pero luego ves todos los análisis científicos y entiendes que eso no va a pasar. Parece mentira que los gobiernos hayan comprado esa idea. Es decir, no se puede mezclar gas con hidrógeno en las cañerías como nos dice, ni se puede quemar en los actuales calentadores de gas. Habría que cambiar todos los calentadores, todas las tuberías e instalaciones porque el hidrógeno se escapa, es la molécula más pequeña que existe y las paredes de los gasoductos no están preparadas para contenerla.”

I també:

“Es una tomadura de pelo enorme. El Gobierno español lo vende como su gran apuesta, pero no sabemos como lo van a conseguir. Lo quieren poner en marcha en Catalunya, que es la comunidad con menos renovables del país y para fabricarlo necesitas energía renovable. ¿Cómo lo van a hacer?”.

Amb el títol “Un perruquer al pitjor accident aeri de la Història”, Adrià Puértolas escriu a El Nacional sobre EL FILL DEL PERRUQUER, la darrera novel·la de Gerbrand Bakker. Puértolas recull les impressions de l’autor quan va ser a Barcelona fa cosa d’un mes i escaig. Diu, per exemple:

“En la novel·la, s’hi reconeix a cada pàgina el característic estil de l’escriptor. Ple de diàlegs curts i veloços, hi domina també l’ús del silenci, que tant serveix per crear tensió al lector com un mecanisme narratiu que fa avançar les situacions en què conviuen diferents personatges. I de la mà d’aquest, l’absència de metàfores, que Bakker defensa aferrissadament. “No faig servir mai metàfores, quan me’n trobo una em treu de la història. Les trobo pretensioses, no vull obligar els meus lectors a passar-ho”, diu.”

O també:

“Bakker fa gala d’un humor àcid i esmolat, que també aplica a l’univers literari i a la figura de l’escriptor. “No m’agraden els escriptors que fan el paper d’escriptors. S’espera d’ells que siguin com un Déu, omniscients”, sentencia. Explica que es pren l’escriptura com una feina intangible, que ell mateix no entén del tot bé com funciona o d’on ve. “M’esforço a no pensar quan escric”, rebla.”

Diu la Mixa al seu blog:

“L’editorial Indòmita (el segell de literatura juvenil de Raig Verd) acaba de treure del forn la “Guia màgica d’autodefensa amb galetes”, guanyadora dels premis Locus, Nebula, Dragon, Lodestar, Mythopoeic i Cóyotl a millor novel·la de literatura juvenil. L’autora és Ursula Vernon, que signa amb el pseudònim de T. Kingfisher.”.

Diu, també:

“He reconèixer que ha sigut una lectura inesperada, refrescant i engrescadora que m’ha deixat amb ganes de més”.

I afegeix, encara:

“D’altra banda, destaco les reflexions de la protagonista sobre la discriminació, la intolerància i l’ambició sense límits, una combinació molt perillosa que pot portar a les persones a fer coses terribles”.

Montse Camps signa una peça per al Catalunya Migdia sobre Gerbrand Bakker, que acaba de publicar EL FILL DEL PERRUQUER. Diu, entre d’altres coses:

“Gerbrand Bakker, guanyador del Premi Llibreter i el premi Impac, no és un autor gaire prolífic, però les seves obres s’han traduït a 20 llengües i l’èxit de vendes sempre va lligat a les bones crítiques. La seva literatura sense artificis, que sovint aborda el tema del dol, aquesta vegada ens acosta a un accident d’avió que hi va haver a Tenerife el 1977″.

I també:

“L’estil de Bakker és aparentment senzill, directe, ple de silencis que converteixen els seus llibres en obres evocadores. Per ell, explica, escriure és una cosa intangible que fins i tot l’obliga a esforçar-se a no pensar, a no reflexionar”.

Pol Torres ressenya a Núvol EL FILL DEL PERRUQUER, de Gerbrand Bakker. Diu, entre d’altres coses:

“Narrador avesat de la pèrdua, Bakker empra un estil directe amb cert punt lúdic, fàcil de devorar i delectable de pair. És el seu segell autoral, la contenció narrativa amb llampades d’acidesa, que aplica a microcosmos quotidians d’infinites possibilitats, sigui un petit poble o una granja apartada”.

I també:

“Aquesta aparent bandera per la senzillesa, la falsa sensació de buidor narrativa, és alhora la millor virtut de la novel·la i un potencial alifac”.

Miguel Pajares ha estat entrevistat per Olga Rodríguez al seu programa de Radio 4: Món possible.

Podeu escoltar l’entrevista aquí: https://www.rtve.es/play/audios/mon-possible/capitalisme-ecologic/6842615/

Elisenda Pallarès firma aquesta entrevista a La Marea amb l’autor de BLA-BLA-BLA. El mite del capitalisme ecològic, Miguel Pajares. Es diu, entre d’altres coses:

“La Unión Europea tiene como objetivo reducir un 55% las emisiones de gases de efecto invernadero en 2030 respecto a las del año 1990. ¿Cree que se conseguirá?

En el libro hago un repaso de todos los compromisos que se están asumiendo, tanto por los gobiernos como por las empresas, para resaltar que son muy llamativos y les dan mucha publicidad. Ahora mismo parece que los compromisos de los gobiernos europeos, de Estados Unidos y otros son muy fuertes. Además, las grandes corporaciones, una tras otra, se han ido sumando a los compromisos climáticos. Parecería que ya estamos en el buen camino, creo que mucha gente lo piensa así. Se oye que se destinan fondos Next Generation para la transición energética, se ve todo lo que se está invirtiendo en las renovables… Y también ven a las automovilistas que solo publicitan los coches eléctricos, aunque luego venden los otros”

Maties Segura ressenya a Núvol MASCOTA, d’Akwaeke Emezi. En diu, entre d’altres coses:

“Mascota ha estat aclamada per la crítica als EUA, i ara podem llegir-la en català, amb la traducció impecable d’Octavi Gil i la il·lustració d’Elisa Ancori. Després de llegir-la, hom pot entendre els reconeixements obtinguts i no és desgavellat pensar que puga esdevenir un dels clàssics de la literatura juvenil contemporània, i no només perquè la història està perfectament construïda i el seu estil és delicat i preciós, sinó perquè el seu missatge i els valors de fons són molt necessaris”.

I també:

“Així, Mascota és un llibre imprescindible, perquè, a més de ser un plaer llegir-lo, dona eines als joves lectors per fer front als monstres”.

La secció ‘La cultura es desperta’, conduïda per Marta Vives a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ de Laura Rosel, ha recomanat aquest dimarts, dia 7, EL FILL DEL PERRUQUER, la nova novel·la de Gerbrand Bakker. Podeu escoltar-ho a partir del minut 57’24.

Ramona Pérez Santiago ressenya al seu blog ‘Amb èmfasi’ la nova novel·la de Gerbrand Bakker, El fill del perruquer. Hi diu, entre d’altres coses:

“Un món presentat sense estridències, quotidianitat on imperen les grans llacunes i els secrets, silencis que de tan antics han deixat de ser eloqüents”.

I també:

“Coneixem personatges, que es van revelant i que ens sorprenen gratament”.

I encara:

“Ens emociona descobrir la grandesa d’un autor justament guardonat i que no podrem deixar de tenir present”.

Raül Maigí destaca l’aparició de Les dotze direccions del vent en «una edició preciosa que mereix ser a totes les biblioteques» i reflexiona sobre la prosa de Le Guin:

«La prosa amable i lluminosa de Le Guin planteja històries de ciència-ficció que no s’endinsen en tecnologia complexa, perquè ella està més interessada en la biologia, la psicologia i els fins especulatius de l’astronomia o la física.»

L’espai de llibres ‘A llegir’ recomana MASCOTA, d’Akwaeke Emezi. Diu a la ressenya:

“Un text carregat de simbolisme i sensibilitat que ens farà qüestionar moltes coses i que trobo excel·lent per dur a l’aula a Secundària. Temes com el binarisme imperant, l’heteronormativitat, la diversitat de gènere i familiar o la dicotomia entre el bé i el mal alimenten el substrat de la novel·la i construeixen el rerefons argumental de la trama. Quan tot sembla estable i reconfortant cal que ens demanem què s’amaga darrere la il·lusió, i això és el que fa Emezi amb aquest tros de novel·la que per fi tenim traduïda al català gràcies a La Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd.”

Núvol publica una crònica de la presentació de COLÒNIA DMZ, de Don Mee Choi, el passat 17 de novembre a a la llibreria Finestres. Diu, entre moltes altres coses:

“La frontera que hi ha dibuixada a la portada del seu llibre sembla una cicatriu cosida. Una ferida més. Aquesta línia de punts que travessa la portada i dona nom al llibre és el que s’anomena DMZ o Zona Desmilitaritzada de Corea”.

I també:

“La realitat que descriu és macabra, però transcendeix amb la certesa que hi ha esperança que desafia les fronteres, que els bloquejos entre les persones són impostats. Falsos. La bellesa de la resistència impregna cadascuna de les línies que escriu l’autora. Quan la sentim llegir en veu alta un fragment del final de Colònia DMZ, sento que, per un moment, ha aconseguit esborrar les fronteres del món a cops de poesia.”

Aquí podeu recuperar l’entrevista que va fer Xavier Graset ahir la nit a Don Mee Choi, autora de COLÒNIA DMZ, National Book Award de poesia 2020.

Santi Borrell firma una entrevista a Don Mee Choi, l’autora de COLÒNIA DMZ, que podeu llegir en el document adjunt. “Desafiar el poder és crear esperança”, destaca el periodista al titular.

Les Rades Grises publica una ressenya de L’ALTRE VENT, l’últim llibre del cicle de Terramar. S’hi diu:

“Aquest llibre culmina una gran història de sis volums que Ursula K. Le Guin (1929-2018) va publicar al llarg de trenta-un anys. L’Altre Vent, publicat originalment l’any 2001, posa punt final al cicle de Terramar, que, per primera vegada, podem llegir complet en català”.

I també:

“Disposar de la sèrie completa, amb una edició unificada excel·lent, representa una fita històrica per als lectors de fantasia en català, ja que Terramar és, sens dubte, una de les obres mestres del gènere de tots els temps”.

“Més enllà del talent literari, Svetlana Aleksiévitx té un inqüestionable compromís amb la democràcia, els drets humans i la pau. I s’ha convertit en un referent contra la invasió russa d’Ucraïna. Per això li atorguem el Premi Internacional Catalunya”, ha dit el president de la Generalitat.

Àngels Cabré ressenya COM DESTRUIR L’ESCRIPTURA DE LES DONES a l’ARA Llegim. Hi diu, entre d’altres:

“Publicada l’any 1983, Com destruir l’escriptura de les dones és una peça important del feminisme cultural. Enllaça amb la citadíssima Una cambra pròpia –Virginia Woolf era considerada per Susan Sontag “la feminista rondinaire”— i amb aquella part del famós assaig de Kate Millett, Política sexual –primera tesi doctoral de gènere del món–, que als anys 70 va demostrar com era d’homocèntrica i fàl·lica la literatura”.

I també:

“O sigui que si us heu cregut sense embuts el cànon bloomià, us heu empassat una distorsió de la mida d’una balena gegant. Un frau que té com a base la invisibilització del punt de vista de la meitat de la població. Per fer-lo possible, ha calgut una recalcitrant voluntat reeixida mitjançant patrons recurrents, que són els que Russ defineix en aquestes pàgines.”

Núvol, el digital de cultura, ressenya COM DESTRUIR L’ESCRIPTURA DE LES DONES, de Joanna Russ. Diu, entre d’altres coses:

“Russ, precisament, ressalta i expandeix la multiplicitat de formes, tons, poètiques, preferències i preocupacions que travessen l’escriptura de les dones sense tendir a l’homogeneïtzació essencialista, trenant una genealogia diversa. El que l’interessa és descobrir i sabotejar els mecanismes pels quals històricament s’ha privat, dissuadit i destruït la seva escriptura. Ja sigui per les condicions materials de la seva existència (com l’educació o la situació familiar, primer com a filles, després com esposes i mares) com per la recepció de les seves obres.”

El blog ‘Paraula de Mixa’ es fa ressò de la publicació d’EL CASTELL AMBULANT, el primer títol d’Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd. Diu, entre d’altres:

“Es tracta d’una història peculiar, divertida, intrigant i entranyable que et sorprèn fins el final entre girs inesperats. Tal i com diu el colofó d’aquesta edició: «L’humor, l’originalitat i la tendresa que amaren la història d’en Howl i la Sophie travessen amb facilitat les pàgines del llibre per fer-nos reflexionar sobre com ens veiem a nosaltres mateixos i com veiem els altres.»”.

I també:

“Diana Wynne Jones reflexiona sobre el poder destructiu dels prejudicis, les enraonies, les influències negatives i la falta d’autoestima, però també de la força de la generositat, l’empatia, la perseverança i la “closcalogia” (com diria la Iaia Ceravellarda, un dels personatges de Terry Pratchett!).”

El Diari de Barcelona es fa ressò de la presentació, durant la Setmana del Llibre en Català, de COM DESTRUIR L’ESCRIPTURA DE LES DONES, de Joanna Russ. L’acte, moderat per Mariló Àlvarez, va comptar amb la participació de Natza Farré, Maria Rovira (Oye Sherman) i Míriam Cano, que ha traduït el llibre de Russ. En una crònica signada per Joana Justícia al Diari de Barcelona, es diu, entre d’altres coses, això:

“Al llarg de l’acte, les ponents van comentar dues de les estratègies que han invisibilitzat les dones escriptores. En primer lloc, existeix el menysteniment de la capacitat d’influència de les autores. Van parlar de casos com el de la poeta Emily Elizabeth Dickinson (1830-1886), que va ser criticada en el seu moment per no influenciar cap moviment literari, en contraposició a Walt Whitman, “qui influenciava fins i tot a qui no el llegia”, com assenyalava amb sarcasme Maria Rovira. La segona estratègia per destruir l’escriptura té a veure amb creure que allò que escrivien elles era fruit de la influència de l’ambient, i no de la seva intel·lectualitat, com es va dir de Mary Shelley, autora de Frankenstein.”

La llibreria Mitja Mosca ressenya al seu blog COLÒNIA DMZ, de Don Mee Choi. Hi diu, entre d’altres coses:

“Colònia DMZ és un llibre difícil de classificar en la mesura que és com un collage d’estils, veus i gèneres. És un testimoni personal i també col·lectiu de l’ocupació militar nord-americana i el militarisme a Corea. Però per sobre de tot és un exercici de traducció del coreà a l’anglès, però també de la vivència directa al testimoniatge, de les arts visuals a poesia, de la història personal a la nacional. Choi defensa la traducció com un “mode antineocolonial”.

Marina Espasa, des de la llibreria Finestres, recomana ESTIU, d’Ali Smith, com a lectura estiuenca. Diu:

“No es pel títol, és que és l’últim del quartet estacional meravellós que s’ha inventat una de les millors escriptores vives del món. Una prosa anàrquica i abassegadora que ho abraça tot: de la crítica política a la història més sentimental sobre l’amistat i l’amor, dos dels grans temes que ocupen l’escriptora escocesa, sofisticada i fora de tots els paràmetres literaris de moda. No és una novel·la ni un assaig convencionals: són les dues coses a la vegada, perquè tot això de les etiquetes i les classificacions serveix per als lectors capquadrats i els professors universitaris, però no per a qui estima el coneixement i l’art. Per això, i per moltes més coses, sembla que Ali Smith escrigui des del futur”.

El número 94 de la revista literària Caràcters inclou una ressenya d’Ensenyar pensament crític de bell hooks per Núria Lorente. Entre altres coses es comenta:

“La utilització recurrent de preguntes, que obliguen el lector a una reflexió constant, serveixen a l’autora per a posar en qüestió les bases de l’aprenentatge i del nostre compromís amb ell. No és casual, per tant, que aquest tipus de metodologia se sostinga en una estructura per capítols breus on es dona explicació a les maneres d’aprendre i els referents continguts, enfocaments i els valors que han constituït el món de l’ensenyament al llarg del temps.”

I també:

“En definitiva, aquesta obra del bell hooks no sols serveix per a repensar el lloc que ocupa l’educació en la realitat actual, sinó que suposa una revitalització dels estudis entorn del pensament crític com a eina de transformació política i social i com a garantia de llibertat.”

Culturaca publica una ressenya de NOIA TROBA NOI, d’Ali Smith. Diu, entre d’altres coses:

“Una novel·la breu que es llegeix en un sospir. La prosa àgil de l’Ali Smith t’atrapa i no et deixa aixecar del sofà o d’allà on estiguis reposant mentre llegeixes fins que arribes a la seva última pàgina”.

I també:

“Una història de llibertat i d’alliberament. Una història d’amor, de passió, d’ideals i de trencar esquemes i barreres”.

I, encara:

“En les seves pàgines Ali Smith parla de reivindicacions, de la natura, tan important per sobreviure i que s’ha de protegir, de l’amor entre persones del mateix sexe, del canvi, de la unió i com fer-la servir per transformar el món”.

Anna Carreras signa una crítica de NOIA TROBA NOI al Diari ARA on diu, entre d’altres coses:

“A Noia troba noi, Ali Smith (Inverness, 1962) explica una història sobre la vida després de la mort amb un estil intel·ligent, complex i emocionant alhora. A partir d’una reinterpretació del mite ovidià d’Ifis i Iante sobre el poder transformador de l’amor, la prosa de l’autora del quartet estacional –també publicat per Raig Verd en català i per Nórdica en castellà– commou i fa riure a parts iguals. Els seus retrats socials, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica, en aquest cas, al consumisme desfermat i a la violència sexual i domèstica”.

I també:

“El missatge general de Noia troba noi és clar: el privilegi que, des de temps immemorials, tenen els nens sobre les nenes. En tots els sentits. Un problema que s’estén a totes les facetes de la vida. Les dones estan subrepresentades en la vida política, estan mal pagades en relació als homes, són tractades com a éssers inferiors. Smith insisteix en la necessitat de canviar la injustícia a través d’una història d’amor, empatia i sororitat”.

Llibres, i punt! ressenya NOIA TROBA NOI, d’Ali Smith. Diu, entre d’altres coses:

“Hi trobem la llavor de les quatre estacions amb què l’autora s’ha fet coneguda a casa nostra. El proverbial estil que sempre se li atribueix, hi és. A Smith no li agrada escriure de manera lineal i normativa. Experimenta, s’inventa maneres diferents de narrar, i això fa que costi acostumar-se a les seves obres. Però quan aprens a llegir-la amb ment oberta, a escapar dels cànons, valores que et trobes davant d’una escriptora diferent que no es conforma amb fer el de sempre”.

I també:

“Pot ser una bona porta d’entrada a l’autora per qui no vulgui llançar-se de cap al quartet. Qui sap, si us hi llanceu de cap potser no hi trobareu aigua. Si ens hem de refiar de Pure en aquest sentit…”.

Borja Bagunyà signa un interessant reportatge al darrer número de Serra d’Or dedicat a analitzar el panorama narratiu català. Hi destaca, entre d’altres llibres, UN FINAL, de J.P. Sansaloni. Diu Bagunyà:

“Sansaloni es mou amb una comoditat enlluernadora per la ciència-ficció. La premissa és ben interessant: una científica treballa per perfeccionar unes pastilles d’experiències, siguin evasives o onanístiques, i el laboratori en el qual treballa es retalla contra un món en col·lapse, sotmès a la desintegració social (la desaparició de l’altre i l’imperi estèril del jo) i a la pluja àcida.

En aquest context, la protagonista s’interroga per l’origen d’aquest col·lapse i emplaça la novel·la a un exercici de reconstrucció impossible i fascinant. Com en tota bona distopia, Un final és rabiosament propera, tant per la reflexió posthumanística sobre l’individu que planteja com per la proposta de final que assaja”.

Glòria Aznar entrevista a Daniel Gasol, autor d‘Art (in)útil al Diari de Tarragona.

Entre altres coses s’hi diu:

“- Quina és la responsabilitat dels mitjans en la burocratització de l’art?
Els mitjans de comunicació haurien de posar sobre la taula informació que a vegades no ens arriba, però el sistema capitalista el que ha fet és que els medis de comunicació hagin de generar benefici econòmic. I com es fa? Entre d’altres, espectacularitzant les notícies per tal de trobar audiència. I això inclús també ho fan els museus. Hi ha un paral·lelisme molt fort entre com funciona un medi de comunicació i com funciona una institució cultural o un museu, com més audiència, millor, com més beneficis econòmics, millor. Aleshores, el fet de valorar que la quantitat d’audiència determina la qualitat d’allò que estem veient o consumint és un error. I això es veu molt bé en les fires d’art, concretament a Espanya, durant Arco. Si mires les notícies sempre acaba sortint quina és la peça més absurda i que més diners costa com si fos una bogeria i no es fa la tasca d’explicar-ho bé, imagino que per falta de temps o altres qüestions.”

L’anunci del naixement d’INDÒMITA, el nou segell juvenil de Raig Verd, ha estat notícia avui a diversos mitjans:

• Catalunya Ràdio n’ha parlat al butlletí informatiu de les 13h, que podeu escoltar en l’arxiu adjunt.
• El Diari ARA també ha recollit la notícia aquí
• La República n’ha parlat en aquesta notícia
• La Vanguardia n’ha fet aquest article

Indòmita, que neix coincidint amb l’aniversari dels 10 anys de la nostra editorial, pretén cercar els valors que regeixen el catàleg per a adults i posar l’accent en temes com el feminisme, l’ecologisme i la justícia social. El segell, que neix amb la previsió d’incorporar al seu catàleg obres de qualsevol gènere literari, es nodrirà d’obres clàssiques i contemporànies i inclourà tant traduccions com originals en català. Indòmita neix amb la previsió d’incorporar al seu catàleg obres de qualsevol gènere literari i comptarà amb un sistema de subscripció similar al de Raig Verd, on els subscriptors rebran tres llibres l’any i obsequis a canvi d’una quota mensual. En teniu tota la informació en aquest web: https://indomita.cat/

Sota el títol “Joiosa transfiguració”, Josep Gras publica una crítica de Noia troba noi, d’Ali Smith, al setmanari El Temps. Diu:

“Imaginativa i amb una tendresa no gens innocent, l’escriptura d’Ali Smith reinterpreta el relat d’Ovidi sobre el mite d’Ifis i Iante i n’ofereix una nova mirada. ‘Noia troba noi’ celebra el triomf de l’encontre amorós més enllà del gènere i de la identitat sexual, i destaca el valor del canvi i de la transformació com el principal agent de progrés de la societat”.

O també:

“La novel·la de Smith és un clam rotund i festiu per la reconciliació amb el jo més íntim i transgressor. I troba en la prosa enginyosa i imaginativa de la reconeguda escriptora i periodista
(…) el mitjà ideal per expandir-se. Enèrgic, lúcid, l’estil d’Smith s’autocontrola volgudament en molts moments, per créixer tot seguit i acabar desbordant-se i esclatant en una dansa semàntica plena de vida i d’inventiva

Naia Terra firma una peça a Núvol sobre SEXE FORA DE NORMA, on fa una repassada a tots els relats que constitueixen el llibre. Hi diu, també, entre d’altres coses:

“Sexe fora de norma és precisament això: un intent de fer les coses de manera autèntica, fugint d’un patriarcat que ja fa temps que fa pudor. És per això, que en aquesta convocatòria del concurs hi ha històries molt diferents, tant properes com llunyanes, que ens mostren, un cop més, que el sexe i les relacions són, sobretot, descobriment, exploració i primeres vegades”.

Ràdio Arrels recomana SEXE FORA DE NORMA com “el llibre de la setmana”. Diu:

“El que busca aquesta publicació és fugir dels esquemes per descobrir que el millor és escoltar bé el nostre cos i la persona amb qui estem, així com el fet d’assumir que hi ha coses que no ens agraden”.

Podeu escoltar Joana Serra recomanant el llibre en l’àudio adjunt.

El darrer número de la revista DESCOBRIR recomana ESTRIPAR LA TERRA, de Pol Dunyó, en un article titulat “El futur serà rural o no serà” que encapçalen així:

“Sostenibilitat, economia circular, sobirania alimentària, turisme de proximitat, eficiència energètica són conceptes presents en el debat públic, i el món rural hi té molt a dir si volem un futur millor per a tots”.

I, parlant del llibre de Dunyó, afegeixen:

““Sense necessitat d’intel·lectualitzar-ho gaire, tots sabem que l’equilibri i la salut passen per sistemes amb animals pasturant, cultius fèrtils i boscos que respiren”. En un format gairebé de manifest, Dunyó ens convida a repensar com ens relacionem amb la terra i el que hi produïm”.

Marc Peig signa una ressenya de Noia troba noi, d’Ali Smith, a ‘Un libro al día’. Hi diu, entre d’altres coses:

“Con esta novela, Ali Smith lanza un canto a la libertad y a la vida, al amor, cuando los sueños y las posibilidades se encuentran, cuando la «muerte encuentra vida encuentra final encuentra principio una y otra vez, la historia de la naturaleza en sí, siempre inventiva, haciendo una cosa a partir de otra y convirtiendo una cosa en otra, y nada dura, ni nada se pierde, y nada muere nunca, y las cosas pueden cambiar, porque las cosas siempre cambiarán, y las cosas siempre serán diferentes, porque las cosas siempre pueden ser diferentes». Y, sin duda, el lector también es diferente cuando termina cualquiera de sus libros, pues su estilo hace que sea una autora de referencia para identificar y abordar los problemas de nuestra consumista y ambiciosa sociedad”.

Francesc Bombí-Vilaseca signa una ressenya d’ENSENYAR PENSAMENT CRÍTIC, de bell hooks, a La Vanguardia. Hi diu, entre d’altres coses:

“bell hooks, pedagoga, escriptora i activista feminista i antiracista radical, que va néixer el 1952 i va morir el desembre passat. Just llavors l’editorial Raig Verd tenia a les mans les galerades d’Ensenyar pensament crític (traducció de Josefina Caball), una pedra més per donar a conèixer l’obra d’aquesta autora que cada dia sembla més fonamental”.

I també:

“L’editora Laura Huerga creu que ara ja fa un temps que “la seva obra intel·lectual s’ha anat reivindicant, en part perquè es busquen altres veus, no masculines, no blanques, que ofereixin altres mirades, i la seva ha sigut una descoberta especialment lluminosa”.

I, encara:

“Atesa l’explosió actual d’edicions, és fàcil preguntar-se com podia estar tan invisibilitzada. Huerga ho té clar: “Perquè era una dona negra que treballava en escoles de segona, encara que fos buscat”. Però és una veu referencial “precisament perquè els temes que planteja són universals, les opressions, forces de poder i jerarquies són transversals, però també les solucions que ella proposa: el reconeixement de l’altre, la mirada d’igual a igual, i tot allò que es pugui enfocar des de l’amor, entre cometes i en un sentit molt ampli”. “Al final –conclou Huerga–, el que mou cap a la polarització, i el que alimenta l’extrema dreta és aquesta defensa d’allò individual, i de l’odi a l’altre. Ella estimula precisament el pensament crític, la diferència d’opinions i el debat per apropar-se i arribar a nous llocs”. Més llibres, més lliures, més pensament crític”.

El Biblionauta ens presenta una ressenya d’El llibre de Phoenix feta per Tatiana Dunyó.

Diu, entre altres coses: “A partir d’aquest personatge, Okorafor ens ofereix una crítica al colonialisme i a l’ús de gent racialitzada com a conillets d’índies per als experiments científics i mèdics. Seguint el viatge de creixement i venjança de Phoenix descobrim l’acarnissament que ha suposat per moltes comunitats l’explotació de l’home blanc.”

També comenta: “El món que presenta és molt atraient; els personatges, carismàtics i humans, ens enganxen i en volem saber més. Okorafor barreja recursos clàssics de la ciència-ficció amb elements nous que pertanyen a altres cosmogonies”

En un article titulat “4 llibres per a un sistema agroalimentari més sostenible”, BCN Smart Rural recomana ESTRIPAR LA TERRA, de Pol Dunyó.

Hi diu: “El pagès i propietari del Turó d’en Rompons, Pol Dunyó i Ruhí, ens convida en aquest llibre a repensar la nostra relació amb el temps, la terra i els aliments que hi produïm. Amb un llenguatge poètic i un format inspirat en el manifest, Dunyó denuncia “la sobreexplotació, la pressa i la violència contra l’entorn natural” i comparteix les seves idees per a fer més sostenible el treball al camp”

‘Lecturas sumergidas’ presenta una ressenya d’ENSENYAR PENSAMENT CRÍTIC, de bell hooks, on s’afirma, entre d’altres coses:

“Estoy pasando las páginas de uno de los ensayos de la autora, Enseñar pensamiento crítico, que acaba de publicar en castellano la editorial Rayo Verde, y no puedo dejar de asombrarme ante lo mucho que queda por conseguir, pese a todo lo que se ha avanzado. No puedo dejar de reflexionar sobre las corrientes retrógradas, de reacción antifeminista, que intentan poner freno, obstaculizar los cambios; sobre el trabajo del sistema patriarcal para que sus pilares básicos sigan en pie a través de los mensajes tóxicos de medios de comunicación convencionales que intentan silenciar, anular, ridiculizar, absorber, los principios de una corriente que hoy más que nunca debe basarse en la solidaridad, en la sororidad, como indica hooks, convencida de que el camino no debe ser en absoluto excluyente, de que los los hombres progresistas han de jugar un papel fundamental en su discurrir”.

I també:

“Las reflexiones sobre la lectura son interesantísimas en Enseñar pensamiento crítico. Frente a las nuevas tecnologías, “que violentan los sentidos y embotan la imaginación si no se usan de la forma adecuada”, la ensayista reivindica en todo momento el poderoso nutriente de los libros, defiende con vigor las bibliotecas públicas y agradece la labor realizada por las editoriales independientes que acogen el pensamiento disidente”.

El número 93 de la revista literària Caràcters inclou una ressenya del quart llibre del cicle de Terramar d’Ursula K. Le Guin, Tehanu.  Abulí destaca:

“D’una banda, aquesta obra ofereix un regal, sobretot per als lectors més joves, ja que ens mostra uns individus més complexos, herois que, un cop acabades les seves aventures, han de continuar fent front a les vicissituds de la quotidianitat i a la violència (in)visible de la societat. I que, lluny de ser monolítics, multipliquen les seves facetes i contradiccions. D’altra banda, l’autora és capaç de plantejar un ventall molt ampli de temes amb solidesa i en un nombre relativament reduït de pàgines. Treballa qüestions com la violència de gènere, el dol, l’autoconfiança, el valor de les segones oportunitats i, com ja ens té acostumats, el poder de la paraula. Ara bé, l’aspecte que fa més únic Tehanu és la manera com Le Guin, servint-se dels dubtes que expressa la Tenar, és capaç de qüestionar i criticar els rols de gènere a la fantasia, i també a la literatura en el sentit més ampli.”

Vicent Usó ressenya i posa en diàleg els llibres Cap altre amic que les muntanyes de Behrouz Boochani i El diable a la creu de Ngũgĩ wa Thiong’o al número 93 de la revista Caràcters.

Del llibre de Boochani comenta:

“És, en tot cas, una denúncia del tracte que els països dits civilitzats atorguen als fugitius de la misèria, la repressió o la guerra, de com els drets de què tant es vanten algunes democràcies no són aplicables als que venen de fora, només perquè venen de fora, d’una rodalia pobra i marginal. I tant se val si fugen d’un infern.”

I pel que fa a El diable a la creu:

“Thiong’o ens presenta una sèrie de testimonis i de situacions que demostren que la independència de Kenya, i de tants altres països, no és sinó un subterfugi a través del qual els països occidentals, i les seues grans corporacions, segueixen dominant el món, ara mitjançant intermediaris locals.”

Ramon Moreno signa una ressenya de LA CAIGUDA, d’Albert Camus, al diari La República. Titulada “Albert Camus segueix sent un referent”, diu, entre d’altres coses:

“La caiguda s’ha mantingut com un dels referents de l’obra camusiana, un relat, amb un fi sentit de la ironia que sura per totes les seves pàgines, sobre el sentit de l’existència, la culpa i la responsabilitat, els valors morals i socials… Tot l’univers d’Albert Camus condensat en les poc més de cent pàgines que Anna Casassas ha traduït  (brillantment) al català i que publica l’editorial Raig Verd.

L’editorial barcelonina ha emprès la important tasca de publicar noves traduccions d’Albert Camus al català. Aquest fet, rellevant per la nostra llengua i cultura, ja hauria de merèixer el reconeixement unànime. L’home revoltat es va publicar a finals de l’any passat, amb la històrica traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios revisada per Casassas, i aquest mateix any està prevista la publicació d’El primer home, aquell manuscrit en el qual treballava Camus a la seva mort, i Escrits llibertaris l’any vinent.”.

De manera genial, Albert Camus ens descobreix la caiguda als inferns de Clamence, en un relat que, en certs punts es podria comparar a algunes narracions de Dostoievski, per a convertir-se en una obra mestra.

La caiguda constata també l’absoluta vigència de l’obra d’Albert Camus. Els seus llibres són un manual de supervivència en aquest món en què els valors, la responsabilitat i la coherència són tan escassos. La caiguda és, també i encara, una radiografia del nostre temps”.

Ignasi Franch firma una ressenya a Nexe de La Caiguda, d’Albert Camus on diu, entre d’altres coses:

L’obra és fonamentalment una successió de monòlegs del protagonista, Jean-Baptiste Clamence, que ofega en paraules un interlocutor desconegut. A poc a poc, Clamence va embolcallant el destinatari (i el lector) amb una verbositat plena de formalitat, però insistent i penetrant.

Durant el recorregut, el protagonista construeix una visió descoratjadora de la vida, recorreguda per la hipocresia i l’individualisme. L’amor no serveix precisament de recer, sinó que és un espai pels maltractaments o la realització de pulsions tèrboles. Entre les juntures d’un discurs cerimoniós i un xic delirant que pot recordar el Friedrich Hölderlin tardà -aquell poeta romàntic aparentment trastornat que firmava els seus poemes com Scardanelli- s’entreveuen les flors de sang que brollen com una part estrident de l’experiència humana col·lectiva. En definitiva, els horrors de la història, com han estat l’esclavatge, les guerres mundials i el genocidi nazi.

El personatge sembla decidit a castigar-se per un fet del passat, però la seva odissea personal té múltiples lectures. Si el títol del llibre fa referència a la caiguda bíblica de l’ésser humà, expulsat del paradís després d’entrar en contacte amb el mal, marcat per aquesta culpa, Camus ens fa una iniciació en la complexitat. Que s’exerceixi el bé amb motius espuris, per exemple, exactament com fa aquest heroi de les causes socials, que és un hipòcrita incapaç d’estimar ningú.

El protagonista parla de “descobrir que jo no era tan senzill”. I aquest descobriment és el que Albert Camus busca facilitar a qui llegeixi el llibre. Més que una sèrie de no-converses amb tendència al monòleg, La caiguda sembla un assalt (revulsiu?) a la ment de l’altri.

Thaïs Gutiérrez i Jordi Garrigós signen un article a l’ARA Diumenge on hi recomanen, entre d’altres coses, SEXE FORA DE NORMA (préssecs). Hi diuen:

“He llegit Sexe fora de norma (Raig Verd), un recull de literatura eròtica feminista que aplega 14 contes en què l’erotisme i la sexualitat són protagonistes. La gràcia d’aquestes històries és que s’allunyen dels estereotips marcats per la pornografia i exploren nous camins cap a la sensualitat amb les paraules”

Sota el títol “La necessitat del pensament crític”, Jordi Mir signa una ressenya del llibre de bell hooks a El País Catalunya. Hi diu, entre d’altres coses:

“És un llibre fonamental per a tothom a qui li interessi l’educació, en el sentit més ampli. Sempre ens estem formant, sempre ens estem educant, sempre estem aprenent, dins d’un aula o fora. Els problemes, els reptes als quals s’enfronta l’educació, no només estan presents en els centres educatius, de les edats que siguin, sinó que formen part del conjunt de la societat”.

“Llibres, i punt!” publica una ressenya de CONTES DE TERRAMAR on diu, entre moltes altres coses:

“A través d’una sèrie de personatges nous, anirà relligant el fil de Terramar per omplir els buits que hi havia. Orígens, explicacions, evolució, tot ben trenat perquè obtinguem un retrat molt complet de l’abans, el durant i també del després. Fins i tot es permet algun ‘cameo’ de personatges molt estimats. Però no és només la història, Le Guin es va proposar atorgar als personatges femenins, molt absents en obres de gènere fantàstic, el paper que els pertoca. En aquest recull, el repte va ser superat amb escreix”.

I també:

KULT publica la ressenya que ha fet Diego Dubon d’UN FINAL, de J.P. Sansaloni. Diu Dubón, entre d’altres coses:

“Una molt grata sorpresa ha significat el debut literari del jove escriptor menorquí Josep Pons i Sansaloni amb la seva primera novel·la Un final, una encertada proposta literària de l’acreditada editorial Raig Verd, que s’ha guanyat un bon prestigi propiciant la publicació d’unes obres indagatòries, inconformistes i valentes”.

I també:

“Un final, que des del primer moment està obtenint una excel·lent acollida, és l’inici d’una il·lusionant carrera literària, sòlida i esperançadora, a la que, sens dubte, augurem un futur brillant.”

Bernat Dédeu signa una extensa ressenya sobre ART (IN)ÚTIL, de Daniel Gasol, al The New Barcelona Post. Hi diu, entre altres coses:

“A l’editorial Raig Verd cal agrair-li l’aposta per publicar assaig de qualitat en català i, en un país on tothom parla en sordina o es fa l’orni, també el fet de perpetrar-ho a través d’un catàleg que no amaga la seva militància progre i anticapitalista. La bona feina de Laura Huerga i el seu equip ha derivat en llibres necessaris (i útils!) com aquest Art (in)útil, de l’artista i escriptor Daniel Gasol”.

I també:

“Art (in)útil és un assaig necessari (i útil!) que cal llegir per tal de reconsiderar la nostra actitud envers el món de l’art i pensar en com el poder ocult de les institucions culturals i museístiques determina el nostre gust”.

Ferran Toutain signa una ressenya a El Quadern d’El País sobre La caiguda d’Albert Camus. Entre altres coses hi diu:

“La caiguda s’escriu en un moment en què el record de l’Holocaust encara és molt viu, però s’erraria el lector que veiés en aquest pensament una simple reacció als horrors del segle més sanguinari de la història, perquè, si bé aquesta experiència l’empeny a un camí de no retorn, el seu abast moral es projecta sobre tota la condició humana. Amb la desaparició de Déu i el fracàs criminal dels seus succedanis ideològics, l’home apareix com l’únic responsable d’un destí diabòlicament absurd.”

I també:

“El pensament d’Albert Camus és tan necessari avui com en els anys en què es va escriure, i val la pena aprofitar aquesta nova edició de La caiguda per tornar-lo a tenir present.”

El cap de cultura d’El Nacional, Oriol Rodríguez, signa un article en què recomana els 5 llibres d’Svetlana Aleksiévitx que hem publicat en català des de Raig Verd. Es tracta de: Temps de segona mà, La guerra no té cara de dona, Els nois de zinc, Últims testimonis i La pregària de Txernòbil.

Comença l’article així:

“Premi Nobel de literatura 2015, poques veus han narrat amb tant detall i minuciositat la societat russa en el particular, la soviètica en el general, que la periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx. Creadora d’aquest gènere particularíssim i intransferible que s’ha donat a conéixer com a ‘novel·la de veus’ -particular i intransferible no perquè no el pugui practicar ningú més, sinó perquè ningú no ho farà amb l’excel·lència d’Aleksiévitx (firma, per cert, que des de fa mesos viu exiliada a Berlín on va buscar asil fugint d’Aleksandr Lukaixenko)-; a través de les seves històries Aleksiévitx ha donat testimoni a la gent normal per a través de les seves vivències traçar la història de Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui. Així, tornant a títols com Temps de segona mà. La fi de l’home roig o Els nois de zinc podem trobar algunes pistes i claus per decodificar els impulsos que han conduït a Putin a invadir Ucraïna. Us recomanem 5 llibres d’Aleksiévitx que us oferiran una perspectiva diferent sobre l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques”.

El número #92 de la revista Caràcters publica una ressenya doble de Les tombes d’Atuan i La costa més llunyana, volums que conclouen la primera trilogia de Terramar d’Ursula K. Le Guin. Entre d’altres coses, diu:

“El cicle de Terramar és una saga juvenil. Sí. Però que cap lector caigui en l’error de pensar que això és un demèrit o que les pàgines estan carregades d’infantilisme gratuït. Le Guin tracta el lector com una persona amb plenes facultats i fa una defensa magistral de la literatura més enllà del gènere o de la demografia del seu públic. A través de la vida i aventures d’un mag i de tots aquells amb qui es troba, l’autora treballa un repertori amplíssim de temes. Per exemple, critica sense pal·liatius el bel·licisme i el capitalisme i fa una defensa aferrissada de l’ecologisme i, per sobre de tot, del valor i el poder del llenguatge. Ens convida a reflexionar sobre què vol dir ser conseqüent amb un mateix, com celebrar la vida i acceptar la mort, què implica la llibertat, la importància d’acceptar i confiar en l’Altre. És una saga fantàstica en tots els sentits de la paraula i la literatura en català no pot sinó congratular-se d’aquestes darreres incorporacions.”

Tatiana Dunyó signa l’extensa ressenya que El Biblionauta ha publicat de l’últim llibre de la trilogia de Nnedi Okorafor, Binti: La mascarada nocturna. Entre d’altres coses, diu:

“Al llarg de la trilogia de Binti observem la floració de la protagonista. La història d’una jove adolescent a qui li queden petits el seu poble i la seva llar i ha de marxar per trobar-se a ella mateixa. Que necessita tornar a casa per poder-se donar pau. I que, finalment, ha de trencar amb totes les convencions per poder estar en el món d’una altra manera. Celebro la publicació d’aquesta bona trilogia en català, una lectura lleugera però profunda que farà les delícies de joves i adults.”

Les Rades Grises dedica una extensa ressenya a Un mag de Terramar, el llibre que inaugura el cicle de Terramar d’Ursula K. Le Guin. Entre altres coses, diu:

“Però el quid del llibre és en la lluita interna d’en Ged. Le Guin planteja un context desmilitaritzat en què l’enemic no és exterior, sinó que ha estat l’home que l’ha creat, per vanitat, orgull i arrogància. L’enemic soc jo, no és l’altre. Soc jo qui s’ha de convertir, qui ha de saber i entendre, qui ha d’aprendre a estimar; no l’altre. Tot i que l’ombra sovint se’ns presenta com un monstre fosc, simbòlicament, el que en Ged persegueix de debò és conèixer-se a si mateix, com resava aquell famós lema del santuari de Delfos, a la Grècia clàssica. No es pot fugir de les pròpies pors, perquè no es pot fugir d’un mateix, i l’únic camí cap a la maduresa és girar sobre els propis talons i plantar cara a l’ombra per ser allò que hom ha de ser. “

El número doble #90-91 de la revista literària Caràcters inclou una ressenya del primer llibre del cicle de Terramar, Un mag de Terramar, d’Ursula K. Le Guin. Entre altres coses, diu:

“A Terramar, la màgia, l’única força capaç de canviar el món, neix de les paraules. El poder dels personatges no es deriva ni de les armes ni de les intrigues polítiques, sinó de la capacitat d’entendre i fer servir la paraula. I a partir d’aquesta premissa que és l’element vertebrador de la saga, Le Guin ens regala una defensa total i desacomplexada del poder del llenguatge, la literatura juvenil i la literatura fantàstica.”

Aquest 8 de març, el web El Biblionauta va publicar una extensa ressenya de Contes de Terramar signada per Edgar Cotes.  Entre d’altres coses, diu:

“Però Contes de Terramar va molt més enllà de ser només una excusa per fer autojustificacions, perquè la Le Guin continua sent la Le Guin. Contes com “Rosafosca i Diamant”, a banda de ser una història d’amor molt tendra, són una al·legoria sobre la identitat i tot el que des de la societat se’ns imposa –de vegades fins i tot sense adonar-nos-en– sobre el que s’espera de nosaltres i el nostre futur, i com de nociu pot ser això per al creixement personal d’un adolescent. I a tot això, se li ha de sumar l’estil poètic al qual ja estem acostumats de tota la saga –i, com sempre, meravellosament traduït per la Blanca Busquets–, que és un complement perfecte a unes històries que contenen unes imatges molt poderoses i uns personatges amb una complexitat psicològica excepcional. De moment, a l’espera de l’últim volum de la saga, Contes de Terramar és sens dubte el millor llibre de tots, segons la meua humil opinió. Le Guin demostra en aquest llibre la seua evolució com a escriptora en tots els aspectes i evidencia per què avui dia continua sent una de les escriptores més reverenciades del gènere fantàstic.”

Ja podeu escoltar l’entrevista a l’autor d’Estripar la terra, Pol Dunyó, al programa Els experts d’ICat FM. L’hora exacta d’emissió de l’entrevista és tres quarts de 9.

Jordi Marín signa aquesta ressenya d’ESTRIPAR LA TERRA, de Pol Dunyó, a la revista Nova Ruralitat:

“Pol Dunyó és un pagès agroecològic d’Orrius (Maresme) que té la peculiaritat de treballar la terra amb tracció animal. Amb Estripar la terra presenta al lector una mirada sobre el rural amb fortes càrregues de crua realitat. Dunyó estripa literalment la visió adulterada i ensucrada d’una ruralitat idíl·lica que sovint es dibuixa des de les ciutats tot posant de manifest les maltempsades, meteorològiques i administratives, a què es veu sotmesa alhora que defuig dels derrotismes i dels relats èpics de resistència numantina.

El subtítol és clarivident: Contra les mentides del món rural. Certament aquesta és la millor descripció del que l’assaig de Pol Dunyó representa. Amb un estil narratiu que sovint té pinzellades poètiques, ens narra el dia a dia de l’ofici de pagès amb una dignitat i un respecte envejables. Qui haja tingut la sort de conèixer la vida al mas sabrà reconèixer en les paraules de Dunyó un món ben proper i ajustat a la realitat.

Darrerament apareixen discursos abraonats que reclamen una ultraprotecció del territori rural que Dunyó desmunta amb una lucidesa que mereix un punt i apart. Aquest discurs conservador no es limita al paisatge sinó també a tot el que té a veure amb el bestiar. En ple debat sobre el model de producció càrnia, les paraules de Dunyó esdevenen molt necessàries per situar el focus del debat allà on cal: és un model de ramaderia extensiva amb un mercat de proximitat el que necessitem. Cal posar seny, d’altra banda, al discurs animalista que veu amenaces per tot arreu alhora que cal denunciar aquelles pràctiques que denigren la vida animal. Dunyó ho resumeix magistralment en una frase: respectar la mort i celebrar la vida.

Un text breu que descriu amb molta franquesa el que l’autor defineix com ruralisme i que des del Fòrum anomenem, senzillament, nova ruralitat.”

Les Rades Grises publica una extensa ressenya de CONTES DE TERRAMAR, el cinquè volum del cicle de Terramar. Diu, entre d’altres coses:

“Contes de Terramar és un llibre esplèndid per partida doble, perquè aporta molta informació desconeguda sobre Terramar que dona sentit al que havíem llegit als llibres anteriors, i perquè, més enllà de les dades, Le Guin ens ofereix històries profundes i carregades de sentit, que ens interroguen sobre els camins individuals que cadascú emprèn, sobre la màgia entesa com un do simbòlic que tothom posseeix ‒cadascú té els seus propis dons‒ i com aquest camí personal interactua amb la màgia del poder amb majúscules, aquell instrument moral i polític que governa el món”.

Neus Busqueta publica al seu Instagram (on fa recomanacions de llibres) una ressenya de DUNE que diu així:

Quan els Atraides són cridats per l’emperador a fer-se càrrec del planeta Arrakis, el duc Leto i els seus es posen sobre avís sabent que van a una trampa orquestrada pels seus majors rivals, els Harkonen. Tot i així, accepten les ordres de l’emperador, i esperen poder comptar amb els habitants d’aquest planeta gobernat pel sol i la sorra, on l’aigua és el tresor més preuat.

Quan els Harkonen posen en marxa el seu pla per acabar amb els Atreides, en Paul, el fill del duc i la seva mare, es veuran obligats a refugiar-se en les profunditats d’aquest planeta, on seran acollits pels fremens, els seus habitants. Aquestes tribus veuran en el Paul al messies que portaven tota la vida esperant, un messies que els alliberarà dels opressors. En Paul se n’adonarà que certament, ell és diferent a la resta, i acceptarà el seu destí, serà realment l’escollit?

Dune és una de les obres de ciencia ficció més importants de la literatura. Aquesta novel·la és l’inici d’una saga de més de 20 llibres i l’inspirador de varies adaptacions cinematogràfiques, no només sobre Dune, doncs películes com “La Guerra de les Galàxies” estan clarament inspirades en aquesta novel·la.

Un llibre on hi ha lloc per la guerra, l’amor, les intrigues polítiques, la religió, l’amistat i la familia. Un manifest ecologista, que posa en valor el canvi climàtic que vivim i que ens hauria de servir com avís per al que ens espera.

Amb el títol “Fornicava i llegia diaris”, Ignasi Aragay firma una ressenya de LA CAIGUDA, d’Albert Camus, a l’ARA Llegim. Hi diu, entre d’altres coses:

“En aquest joc, en aquest temerari flirteig amb la vida, Camus és un mestre a l’hora de despullar les nostres febleses tan humanes, tan ambigües. És d’agrair que l’editorial Raig Verd l’estigui recuperant. La caiguda ens arriba ara en traducció d’Anna Casassas. I per a finals d’aquest 2022 ens prometen El primer home i Escrits llibertaris“.

Edgar Cotes firma una ressenya d’UN FINAL, de J.P. Sansaloni, a El Biblionauta. Hi diu, entre moltes altres coses:

“Sansaloni es demostra com un gran coneixedor de les preocupacions, inquietuds socials i les injustícies que dominen el nostre present, i ens presenta diverses idees molt lúcides”.

I també:

“Un final és un digne debut d’un autor al qual caldrà seguir la pista”.

“El menyspreu d’alguns pel camp és exactament el mateix que la idealització d’uns altres”. Opinions així de contundents ha expressat Pol Dunyó, l’autor d’ESTRIPAR LA TERRA. Contra les mentides del món rural, al programa El Balcó, de SER Catalunya. Ho ha fet en conversa amb el periodista i filòsof Josep Ramoneda.

Ricardo Martínez Llorca signa una ressenya a CULTURAMAS sobre aquest llibre de bell hooks. Diu, entre d’altres coses:

“No se trata de un ensayo rabioso, pero sí pasional. Estamos frente a una declaración de amor por un oficio que representa, tal vez, la mejor virtud del ser humano, que surge de la posibilidad de entregarse a algo por un motivo que, a falta de una palabra menos afectada, llamaremos amor. Así enseñaremos a los estudiantes a lidiar con  los conflictos, con las diferencias de pensamiento; les enseñaremos que es posible aprender en entornos educativos marcados por la diversidad, les enseñaremos a enfrentarse al mundo real.”

La llibreria Geli, a Girona, proposa EL DIABLE A LA CREU, de Ngugi wa Thiong’o, al programa ‘Ciutat Maragda’ de Catalunya Ràdio. Diu que es tracta d’una “meravellosa novel·la escrita des de la presó als anys vuitanta, tot un clam rebel i feminista al continent de les desigualtats”.

Fernando Travesí signa una columna a Culturamas en què parla de Cap altre amic que les muntanyes. Diu, entre d’altres coses:

“En su premiado libro (traducido al español y publicado por la editorial Rayo verde) , el escritor galardonado narraba su odisea como refugiado escapando de Irán, la travesía que estuvo a punto de costarle la vida en varias ocasiones y su sufrimiento y las injusticias del Centro de detención de Manus, el cual fue finalmente declarado inconstitucional por el Tribunal Supremo de Papúa Nueva Guinea y, tiempo después, desmantelado. Behrouz Boochani consiguió asilo en Nueva Zelanda, sin embargo, muchos de los demás internos fueron simplemente trasladados a otros lugares parecidos y su situación sigue aún sin resolverse… Sí, esas cosas tan horribles pasan allende los mares y también aquí, en nuestros patios traseros, en todos esos lugares a los que preferimos no mirar”.

L’investigador del CIDOB Oriol Puig Cepero publica una extensa ressenya a la revista d’aquesta entitat sobre REFUGIATS CLIMÀTICS, de Miguel Pajares. Diu aquest investigador, entre moltes altres coses:

“El trabajo aborda la temática desde la convicción, el entusiasmo y el rigor, aportando una voz propia respecto al análisis del cambio climático, su vinculación con los desplazamientos y las estrategias de mitigación y adaptación para combatirlo. El libro es una compilación del pensamiento del autor respecto al mundo actual y sus múltiples crisis, entre las que destaca la climática, como catalizadora de las demás”

I també:

“Pajares combina su faceta más desconocida como biólogo y su extensa experiencia como antropólogo y responsable de organizaciones sociales, para hacer accesibles las principales discusiones académicas sobre el nexo migraciones y cambio climático y tomar partido por alguna de ellas”.

El número 86 de la revista ‘Agrocultura’ publica una ressenya d’ESTRIPAR LA TERRA, de Pol Dunyó. Diu:

“Amb un estil entre la prosa poètica i la reivindicació, l’autor ens ofereix reflexions i propostes per revisar la
feina al camp, com es fa i quins són alguns falsos mites que cal desmuntar, com la suposada poca producció
de les varietats locals o la impossibilitat de cultivar sense desherbar. Pol Dunyó parteix de la seva experiència
com a pagès en producció ecològica i practicant de la tracció animal per fer apologia de la lentitud i de la consciència del nostre vincle amb la terra”.

Bart Grugeon entrevista Pol Dunyó, autor d’ESTRIPAR LA TERRA, a la contraportada de La Directa.

S’hi diu, entre d’altres coses:

“-La vida de pagès no és precària i sacrificada?

-El noranta per cent de les feines em semblen pitjor que la meva. Hi ha períodes que treballo molt, i d’altres que molt menys. A la primavera i a l’estiu hi ha una explosió de feina. A l’estiu hi ha més llum, l’herba creix més, les plantes creixen més, tot s’asseca més de pressa, has de regar més, has de recollir més. Segons la temporada, tinc jornades de dotze o tretze hores, però d’altres de tres o quatre hores”.

La revista L’Avenç número 484 publica una ressenya de L’HOME REVOLTAT, d’Albert Camus. Diu, entre d’altres coses:

“Després que la pandèmia de la covid fes que molts lectors retornessin a La pesta, l’editorial Raig Verd recupera ara (amb una traducció revisada) un dels assaigs més cèlebres d’Albert Camus (1913-1960), l’autor guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1957.

I també:

“Camus hi aborda les diferents formes de la rebel·lió contra els valors i principis que s’han acceptat com a immutables, i es pregunta com i per què al llarg de la història l’ésser humà s’aixeca contra el poder. D’aquí la seva actualitat”.

En quin món vivim i en quin volem viure? En un de real o en un de virtual? S’ho ha preguntat aquesta setmana el programa ‘Quan arribin els marcians” de TV3, que ha entrevistat, entre d’altres, l’autor d’UN FINAL, J.P. Sansaloni. El podeu veure a partir del minut 10:11.

Víctor Garcia Tur signa aquesta ressenya d’EL DIABLE A LA CREU, de Ngugi wa Thiong’o, on diu, entre d’altres coses:

“L’escriptor Ngugi wa Thiong’o (Kenya, 1938) és d’aquells candidats recalcitrants al Nobel que, en el cas que fos premiat, podria contribuir a una visió més plural (en fi, més contemporània i real) del fet literari. Amb Nobel o sense, Raig Verd ja fa temps que va apostar per ell”.

I també:

“Ngugi fa l’hipèrbole d’un país que, malgrat l’intent de descolonització, acaba sotmès al neocolonialisme del mercat lliure i els poders occidentals.”

Diu aquesta ressenya d’EL DIABLE A LA CREU:

“Magnífica traducción al catalán por Josefina Caball de una de las novelas más importantes de la literatura africana, en la que Thiong’o utiliza todos los recursos de la tradición oral de su tierra: refranes, leyendas, cuentos, parábolas, alegorías, etc., para narrar (desde la cárcel) una crítica despiadada del imperialismo y del neocolonialismo en Kenia (y en toda África), la satisfacción de poseer una cultura de clase propia, y para reivindicar el papel de la mujer en la lucha por la independencia y en la sociedad keniata moderna”

Xavier Montanyà firma una extensa ressenya d’EL DIABLE A LA CREU per a Vilaweb on es diu, entre altres coses:

“És genial com Ngũgĩ wa Thiong’o, a la solitud de la seva cel·la, va aconseguir de crear aquesta epopeia antineocolonial tan contundent i, a la vegada, tan realista encara que, a voltes, pugui semblar pura fantasia. Com un relat de còmic. De fet, als blancs que desconeixen aquella realitat, els pot semblar una al·lucinació. Ell va encertar de ple en la forma i el contingut de la novel·la en kikuiu que fou un èxit popular a Kenya des del primer moment. I encara ho és.”

Adrián Malagamba signa aquesta ressenya d’UN FINAL, de J.P. Sansaloni, a ÚLTIMA HORA. Diu:

“Con este trabajo, que empezó a escribir hace «cinco años», el joven autor se estrena en un sello «cuyo catálogo siempre me ha gustado porque tienes literatura internacional de primer nivel, pero también apuesta por el talento joven y local, que suele ser bastante desconocido, y que supone correr mucho riesgo para una editorial independiente como Raig Verd», explica el escritor”.

Carles Cabrera fa una ressenya a l’ARA Balears d’UN FINAL, de J.P. Sansaloni, en què comença dient:

“No hem estat una literatura gaire prolífica en el camp de la ciència-ficció. Ves a saber si consideràvem que no teníem tant com altres per aportar al món. Reconeguem, doncs, que Raig Verd ha estat agosarat d’apostar per Un final, el debut literari de J. P. Sansaloni, en un panorama força adotzenat i amb massa editor mediocre que mai es cansa de ficar el nas arreu.”

Així mateix, afirma, també:

“Cal confessar que Sansaloni –a pesar de treballar en un centre d’intel·ligència artificial— és resolutiu i la novel·la, que llisca prou fina, altament comprensible. Tant de bo que un llibre així serveixi per fresar camins nous que ajudin a modernitzar la literatura catalana.”

Ramona Pérez Santiago firma aquesta ressenya al suplement Bellver del Diario de Mallorca, que titula “Imaginació” i on diu: “Som davant d’una lectura del tot necessària”.

Ja podeu veure aquesta entrevista de Xavier Graset a l’autor d’UN FINAL, J.P. Sansaloni, al Més324. Durant l’entrevista, Sansaloni explica que “ara mateix el sistema on vivim es basa en l’estimulació i alimentació constant de l’ego i dels desigs de cadascú, de manera que això ens fa estar sempre centrats en nosaltres mateixos i ens desconnecta evidentment de la naturalesa, però també dels altres”.

Lluís Llort ressenya UN FINAL, de J.P. Sansaloni, a El Punt Avui. Diu aquest periodista, entre d’altres coses:

“L’obra és una distopia en què es critica “la manipulació que fan de la informació els mitjans de comunicació i la publicitat; l’individualisme, que arracona la comunitat, tret identitari de la humanitat; l’excés de productivitat en tots els àmbits (laboral, lúdic, cultural…)”. Un final és “un exercici de desenvolupament dels problemes actuals del nostre món en forma de ficció”.”

Francesc Bombí entrevista per a La Vanguardia l’autor d’UN FINAL, J.P. Sansaloni. Diu l’autor, entre moltes altres coses:

“Em va agradar molt Ursula K Le Guin, ja de petit em va encantar el seu Un mag de Terramar, Lovecraft, Asimov, Lem, i també hi ha molt d’anime friqui, Evangelion, Cowboy Bebop, que són coses que m’encanten… He d’admetre que tinc deformació pels clàssics internacionals, tot i que he estudiat Filologia Catalana, però no s’hi estudia ni Pedrolo, ni tan sols em van fer llegir el Tirant lo Blanc o el Blaquerna de Llull! Esclar que he llegit Calders, que em va fascinar, o Quim Monzó…”

Oriol Delisau firma aquesta ressenya d’UN FINAL, de J.P. Sansaloni, a Núvol, on diu, entre moltes altres coses:

“Dins aquest corrent de “posthumanisme punk”, amb què Laura Huerga comparava el llibre durant la roda de premsa, en la novel·la l’aparença ho domina tot. Així, l’auge de l’individualisme, en un paisatge d’apocalipsi climàtica i tecnològica, esdevé un dels motors narratius de l’obra. També ho fa l’enigma de la pregunta per l’origen: una pantalla interposada entre la realitat i el seu passat, que duu els personatges a investigar i reconstruir el trencaclosques del cataclisme en què viuen i que permet sostenir l’equilibri de la trama. L’imaginari s’encarna, per exemple, en l’home «d’ulls X» o la dona «d’ulls Y»: personatges amb cossos (humans?) a mig camí de les màquines, en què trobem la individualitat d’uns subjectes no definits; la seva identitat ja no s’expressa pel seu nom, sinó per les peces mecàniques que han integrat en la seva persona. El cíborg, com ens diu des de fa temps tota una tradició de pensament i art posthumanistes que engega amb A Cyborg Manifesto de Donna Haraway, esdevé paradigma postmodern de la relació simbiòtica entre la tècnica i la humanitat: el cos modificat tecnològicament com a camp de les seves limitacions, però també de les possibilitats de superació d’un model humanista i antropocèntric que s’entén com l’arrel de les desigualtats socials i de gènere.”

L’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol, va ser entrevistat dimarts 2 de novembre per Xavier Graset al programa Més324. No us perdeu aquesta entrevista de 15 minuts!

L’autor d’ESTRIPAR LA TERRA, Pol Dunyó, va ser entrevistat dimarts 2 de novembre per Samanta Villar al seu programa ‘Avui sortim’, a Ràdio 4.

Us recomanem aquesta entrevista que fa el periodista Marc Hernández a Daniel Gasol, autor d’ART (IN)ÚTIL, per a Ràdio 4.

Joan Burdeus entrevista per al digital de cultura NÚVOL l’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol. A la peça es diu, entre d’altres coses:

“Aquest assaig, fill d’una tesi doctoral que per a Gasol també significa moltes coses, té un registre molt diferent de l’humor gamberro que fa servir per a l’art: estil pulcre, llenguatge acadèmic, amplíssima bibliografia”

O també:

“- Útil” és la paraula més important del títol del teu llibre.

– Per mi, és útil qualsevol cosa que transformi l’autoritat en el nivell personal o comunitari. Vaig dubtar molt sobre si incloure la paraula en el títol del llibre, i per això apareix amb un joc amb el parèntesi. Pensar què és útil et fa reflexionar sobre quins són els teus valors”.

El diari Regió 7 recull la informació de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) en referència a la roda de premsa de dijous, 21 d’octubre, amb l’autor d’UN FINAL, J.P. Sansaloni, i l’autora de Raig Verd, Laura Huerga. Es diu, entre d’altres coses:

“Una de les coses més interessants d’aquest llibre, diu Huerga, és “la mirada d’una persona tan jove sobre el nostre futur”. Sansaloni, nascut el 1992, coincideix que inevitablement la seva visió està marcada per les diverses crisis que ha travessat, des de la crisi econòmica del 2008 fins a la crisi climàtica. L’individualisme (“on el concepte de l’altre ha desaparegut”), la immediatesa, l’excés de productivitat i la qüestió ecològica són temes que l’autor reconeix que ha volgut tractar, i “criticar”.

En el seu debut en la novel·la, Sansaloni ha volgut imprimir “acció i intriga, però també profunditat, múltiples lectures i interpretacions”. “És un equilibri que m’ha costat d’aconseguir però n’he quedat bastant satisfet”, apunta. L’escriptor ha parlat aquest dijous de les seves influències literàries, del seu gust pel realisme màgic sud-americà, però també de com s’ha enfrontat per primera vegada a un text llarg. A Menorca, ha relatat, “s’ha cultivat” el conte i el relat breu, i això és el que més havia escrit fins ara. “Però jo volia escriure una novel·la”, recorda. Ara, de fet, ja en te una altra acabada, i que també es troba en un calaix de l’editorial Raig Verd esperant el moment per ser publicada”.

Daniel Gasol és entrevistat a doble plana per Maria Palau al diari El Punt Avui amb motiu de la publicació del llibre ART (IN)ÚTIL. Es diu, entre d’altres coses:

“- Aquesta pregunta és la clau del llibre: són els artistes realment lliures a l’hora de crear?

El podcast de la llibreria Ona ‘L’Illa de Maians’, dirigit i presentat per Bernat Dedéu, dedica el seu 50è episodi a L’HOME REVOLTAT, d’Albert Camus. Dedéu compta amb la col·laboració de Joan Burdeus i de Marc Rovira en aquest episodi.

Aquesta crítica d’ESTIU a l’ARA Llegim comença així:

“Estiu és un final deliciós per al quartet extraordinari de l’escocesa Ali Smith, quatre experiments literaris que porten per títol les estacions de l’any que volen reflexionar sobre el temps com a concepte i sobre la pressa vertiginosa dels fets en l’època actual. És, a més, la primera novel·la seriosa sobre el coronavirus”

En aquest programa de ‘Llibres, píxels i valors’, dirigit i presentat per Rosa de Diego, aquesta periodista entrevista l’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol. Gasol es pregunta si és útil l’art, i també què ens porta a decidir què consumim. També qüestiona la relació inconscient que realitzem entre una obra artística, un volum d’audiència elevat o l’interès per aparèixer als mitjans de comunicació.

La República publica un article, provinent de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), on es fa ressò de la publicació d’EL DIABLE A LA CREU. L’article, que inclou una entrevista a la nostra editora, Laura Huerga, diu, entre d’altres coses:

“Raig Verd ha publicat la novel·la ‘El diable a la creu’ que l’escriptor i activista kenyà Ngugi Wa Thiong’o va escriure en kikuiu, la seva llengua materna, des de la presó en paper de vàter a finals dels 70”.

I també:

“En una entrevista amb l’ACN, Laura Huerga, editora de Raig Verd, explica que Ngugi Wa Thiong’o va incloure al llibre les seves idees sobre anticapitalisme, i la cerca de la justícia social, la igualtat i l’alliberament del neocolonialisme als països africans. Ngugi Wa Thiong’o va rebre al 2020 el 31è Premi Internacional Catalunya”.

Sota el títol “Camus ho escriu millor”, Joan Burdeus escriu una crítica a El Quadern d’El País de L’HOME REVOLTAT. Diu:

“Camus s’hauria pogut quedar a L’estranger i El mite de Sísif, romanent així a l’Olimp dels filòsofs-poetes maleïts de l’existencialisme, al costat dels seus molt ben llegits Dostoievski, Nietzsche i Kierkegaard. Però Camus va voler embrutar-se les mans i va escriure L’home revoltat, tractat en què obliga la metafísica sublim de l’absurd a baixar al fang d’una política viable. Publicat el 1951, el llibre es pregunta com fer la revolució sense caure en el terror. És una qüestió eterna, però especialment viva en aquell moment: quan encara fumejava la Segona Guerra Mundial, l’esquerra francesa ja començava a desencantar-se del bloc capitalista i a casar-se amb les promeses de l’URSS, com si els gulags no existissin. Jean-Paul Sartre, un altre Nobel de Literatura (1964), va ser dels primers que van cedir a la temptació més forta per a un intel·lectual d’esquerres: escriure que el fi justifica els mitjans”.

La periodista Anabel Vélez entrevista a “La caixa de Pandora” la nostra editora, Laura Huerga, en un programa dedicat a la ciència-ficció. Durant el programa s’ha parlat de Nnedi Okorafor (autora de la trilogia Binti i de Qui tem la mort) i d’Ursula K. Le Guin (autora d’Els desposseïts, La mà esquerra de la foscor, El nom del món és bosc i el cicle de Terramar).

Núvol publia un “manual de lectura” del quartet estacional d’Ali Smith. Carlota Rubio desgrana les claus del Quartet amb Laura Huerga, editora de Raig Verd, Dolors Udina, traductora, i els comentaristes dels quatre volums: Víctor García Tur, Marina Espasa, Raül Garrigasait i Carlota Gurt.

Es diu en aquest extens article, entre moltes altres coses:

“El Quartet és innovador pel seu vincle amb el present, però també per la recerca de formes de narrar-lo. Smith barreja veus, estils i gèneres literaris sense que el lector tingui temps d’adonar-se’n: “sap elevar-se fins a fregar la prosa poètica o davallar fins a una prosa de frase curta i punt i a part, disparada a boca de canó”, diu Gurt. També Huerga remarca la seva escriptura lúdica: “m’agrada que escriu sense por. No pensa en si el lector ho entendrà o si això ho hauria de dir o no. M’agrada que davant la pregunta de si ho hauria de fer o no —que segur que, com tots, es fa alguna vegada— ella sembla que respongui que si és per por, no, que si és per por, llavors és que ho ha de fer”.

La secció «Libros de la semana» del darrer número de la revista Mercurio recomana ART (IN)ÚTIL, de Daniel Gasol. Diu la ressenya, entre d’altres coses, que:

«Arte (in)útil es un ensayo que no se amilana a la hora de plantear nuevos interrogantes, de señalar el problema, y de cuestionarlo todo, desde la figura del comisario actual de las exhibiciones hasta lo hipotético de la política cultural democrática. Porque lo que necesitamos no son las mismas respuestas, sino nuevas preguntas».

ABC cultural publica una extensa i completa entrevista on Javier Díaz-Guardiola conversa amb l’autor d’ART (IN)ÚTIL, Daniel Gasol. Explica l’autor, entre moltes d’altres coses:

“Este mes he publicado ‘Arte (in)útil: sobre cómo el Capitalismo desactiva la Cultura’ con la editorial Rayo Verde, un ensayo que nace de mi tesis doctoral tutorizada por Lídia Górriz y Octavi Comerón, que tristemente no pudo verla acabada. El ensayo reflexiona en torno a la idea de artista emergente e institución cultural como ente legitimador, donde el contenido de este marco solo es la punta del iceberg sobre la mediatización cultural entre arte, artista e institución, que sirve para entender cómo se inicia el artista en un circuito y qué mecanismos se utilizan para absorberlo. Así es cómo se aleja el arte de ser una herramienta crítica de pensamiento, convirtiéndose en producción y, por tanto, en un producto más del contexto posfordista o cadena de producción de pensamiento legitimado”.

El professor i crític literari David Vidal Castell publica una crítica al diari ARA de ‘Tan a prop de la vida’, de Santiago López Petit. Diu, entre d’altres coses:

“El text demana una lectura minuciosa, llapis en mà, perquè la prosa de Santiago López Petit, filòsof vinculat al moviment obrer, una figura que ha crescut en àmbits col·lectius d’exploració filosòfica alternativa com Espai en blanc, autor de llibres que són referents, com El infinito y la nada (2003) o Hijos de la noche (2014), és un exercici d’escriptura exigent”.

El periodista Xavi Ayén publica un article a La Vanguardia en què recull diverses propostes editorials relacionades amb el Brexit. En l’article, titulat “La literatura desafía al Brexit”, diu:

“Tras Otoño (2016), Invierno (2017) y Primavera (2019) ahora llega –lo han adivinado– Verano (Nórdica/Raig Verd, 30 de agosto). Smith refleja, en una especie de literatura en directo, un presente sacudido por las turbulencias más recientes. Aquí, en pleno 2020, vuelan los vencejos –como en la última de Aramburu– y, además del Brexit o la emigración, irrumpe la pandemia, que encierra a los personajes en sus casas. La adolescencia, con Sha­kes­pea­re como trasfondo. Si David Hockney tiene a bien ilustrar las portadas de sus ediciones inglesas expresamente, por algo será”.

En un article d’opinió titulat “I la pandèmia es va fer literatura”, Eva Piquer parla d’ESTIU, d’Ali Smith. Comença dient Piquer:

“Ho escriu Carlota Gurt a l’epíleg de la novel·la Estiu, d’Ali Smith, publicada per Raig Verd amb traducció de Dolors Udina: “Ja té nassos que et proposis escriure un quartet que actua gairebé com un mirall en temps real del món, i quan estàs amb el darrer [volum], irrompi una pandèmia sense precedents”.”

El suplement cultural d’El Nacional “El Revers” publica l’article “Dotze idees clau d’Albert Camus a ‘L’home revoltat'”.

La revista Núvol en paper dedicada a la Setmana del Llibre en Català publica una ressenya de la darrera novel·la que hem publicat de Jean Echenoz, Vida de Gérard Fulmard.

La revista 5W fa un article, titulat “Diez libros para agosto”, on recomana 10 lectures per aquest estiu, entre els quals el de Behrouz Boochani ‘Cap altre amic que les muntanyes’. Diu:

“Este libro nos lleva al centro de detención de migrantes de la isla de Manus, cerca de la costa de Australia, para contarnos desde dentro las violencia y las injusticias que allí se perpetran. Desde dentro literalmente: su autor, el periodista Behrouz Boochani, fue interceptado por las autoridades de Australia cuando intentaba alcanzar las costas de ese país en 2013 y trasladado al centro de detención de Manus, donde permaneció hasta su cierre en 2017. Desde allí escribió, a través de mensajes WhatsApp, un libro extraordinario que ha ganado algunos de los premios más importantes de Australia.

Desde la travesía en barco desde el Sudeste Asiático hasta el hambre, las colas, la frustración, las estancias como hormigueros, la violencia y la tensión en el centro de detención, el relato de Behrouz plasma las vivencias de tantos refugiados y migrantes apátridas detenidos”.

El blog “Paraula de Mixa” recull una ressenya de “El nom del món és bosc” on es diu, entre d’altres coses:

“És una lectura punyent que ens fa reflexionar sobre el pitjor i millor de la humanitat”.

I també:

“A més, Le Guin aprofundeix en la desconnexió dels humans amb la natura i el nostre subconscient (…)”.

I, encara:

“Si encara no heu llegit cap obra de l’univers de ciència-ficció de Le Guin, trobo que “El nom del món és bosc” pot ser un punt de partida perfecte (…)

‘El Periódico de Catalunya publica una crítica de ‘Primavera’, d’Ali Smith, on diu que:

“Lo cierto es que Smith logra, con su estilo alérgico a las subordinadas y a la vez solemnemente poético, que el discurso de lo íntimo y lo subjetivo y el discurso histórico se fundan en un solo parte meteorológico, quizás menos tormentoso de lo que cabría esperar”.

El Periódico de Catalunya fa aquesta tria dels ’50 llibres recomanats per llegir aquest estiu’ i hi inclou ‘Primavera’, d’Ali Smith, amb traducció de Dolors Udina.

El programa que dirigeix i presenta Pilar Sampietro a Ràdio 4, ‘Vida verda’, ha entrevistat la traductora d”EL NOM DEL MÓN ÉS BOSC’, Blanca Busquets, que ha dit, entre moltes altres coses:

“Le Guin no explica un futur possible, sinó que parla de destruccions massives de cultures que Occident ja ha practicat, tant a l’Àfrica com a l’Àsia”.

Manel Haro signa una ressenya d’Hivern, el segon llibre del quartet estacional d’Ali Smith. Diu Haro, entre d’altres:

“Aquest és un dels grans temes d’Hivern (…) les notícies falses que ens envolten”.

I també:

“Cada novel·la de la tetralogia es pot llegir de manera independent, així que els nexes entre Hivern i Tardor no són argumentals sinó que les dues històries compateixen un mateix món, una mateixa mirada -la d’Ali Smith-, i una mateixa sensació que alguna cosa s’està ensorrant al nostre voltant”.

El Vicepresident del PEN Català a les Illes Balears i membre del Comitè d’Escriptors Perseguits, Miquel Àngel Llauger, ha escrit un article titulat: “Behrouz Boochani i els expulsats de la civilització”. Hi diu, entre d’altres coses:

“Què són els centres d’asil o de detenció offshore sinó les noves versions de l’expulsió a terra de bàrbars? Austràlia és un dels països que més ha practicat aquesta modalitat tan humanitària d’enviar lluny, molt lluny, els que fugen de la pobresa o de la persecució. Com que al Pacífic hi ha moltes illes, ha pogut actualitzar una modalitat de condemna que també varen practicar els romans: la relegatio in insulam. La mar fa de barrots. La història universal en va plena”.

I també:

“El centre de Manus ha cobrat notorietat gràcies a la magnífica crònica literària que en va fer un dels seus estadants. Behrouz Boochani és un periodista i intel·lectual, defensor de la seva llengua i la seva cultura kurdes, que va haver de fugir de la repressió a què el sotmetia el país dins les fronteres del qual li havia tocat néixer: Iran. Arribat a Austràlia, les autoritats el varen enviar al centre de detenció de Manus. La seva història il·lustra molt bé els avantatges d’aquestes instal·lacions offshore: sense l’escrutini de tribunals, de premsa o d’entitats ciutadanes, poden privar els detinguts de drets tan elementals com el de comunicar-se amb els seus amics o la seva família. Però Boochani va aconseguir un mòbil de contraban i, whatsapp rere whatsapp, va confegir una crònica literària, crua però amarada de lirisme, que va acabar per esdevenir un èxit literari internacional. La va escriure en farsi, i l’amic que rebia els seus missatges la va anar traduint  a l’anglès. Es titula Cap altre amic que les muntanyes, ha aparegut en català gràcies a l’editorial Raig Verd, i entre els guardons que l’autor ha merescut hi ha el premi Veu Lliure del PEN Català”.

Magí Camps signa aquesta ressenya d’El nom del món és bosc a La Vanguardia. A l’article, titulat “Ursula K. Le Guin ja va preveure la crisi ecològica i bèl·lica fa mig segle”, diu, entre d’altres coses:

“L’autora fantàstica va saber dibuixar una situació encara llunyana, però que presenta tots els abusos i els defectes que la humanitat actual està acumulant, tant en la gestió ambiental com bèl·lica. El nom del món és bosc és “una mirada furiosa cap a les pràctiques colonialistes, bèl·liques i extractives de l’ésser humà a la Terra”, afirma l’editorial”.

La ressenya la firma Anabel Vélez i diu, entre d’altres coses:

“Parece increíble que un libro escrito en 1972 pueda estar de tanta actualidad. Todo lo que explica Ursula K. Le Guin podría aplicarse perfectamente al mundo en el que vivimos. Casi cincuenta años después, no hemos aprendido nada”

I també:

“No hay más que decir. Leed El nom del món és bosc y disfrutar de otra obra maravillosa de Ursula K. Le Guin, pero también sed conscientes que lo que cuenta no es tan ciencia ficción como parece”.

Míriam Cano ha recomanat ‘El nom del món és bosc’, d’Ursula K. Le Guin i traducció de Blanca Busquets al programa ‘Fet a mida’ de La Xarxa TV. “Les dones que fan ciència-ficció tendeixen a avançar coses que ens passaran”, ha dit Cano.

Vilaweb entrevista l’autora que encapçala el recull de contes ‘Sexe fora de norma’, Alba Serrano. L’Alba firma “Follar normal”, el relat guanyador del tercer Premi de Literatura Eròtica no convencional que dona origen al llibre.

A l’entrevista amb Vilaweb Serrano diu, entre moltes altres coses:

“Hem d’anar cap a una literatura eròtica sense senyors milionaris que ens volen controlar per excitar-nos. Clama al cel! Actualment, en el sexe convencional hi ha molta falta de respecte, i el sexe fora de norma vol conquerir-lo, aquest respecte. I si vols practicar sexe de manera normativa, perfecte, sempre que t’hagis qüestionat i preguntat i tothom faci el que vulgui. Però quan qüestiones, preguntes i parles, el més possible és que surtin altres coses”.

Paula Pérez signa aquesta ressenya de COM SER ANTIRACISTA, d’Ibram X. Kendi, al digital de cultura Núvol. Hi diu, entre d’altres coses:

“La sinceritat de l’obra augmenta l’efecte reflexiu que pot tenir en el lector. Kendi fa una autocrítica molt valenta, deixant de banda la falsa regla segons la qual “les persones negres no poden ser racistes”. Ens convida a pensar i a actuar, a no restar al marge de la situació”

Aquí teniu l’enllaç a Youtube del vídeo amb l’entrevista que van fer a Santiago López Petit, autor de Tan a prop de la vida, des de “La Escuela al margen”: https://www.youtube.com/watch?v=Pnlajci1prs

La Vanguardia publica una ressenya de TAN A PROP DE LA VIDA, de Santiago López Petit, sota el títol: “La vitalitat de la novel·la de tesi”. S’hi diu, entre d’altres coses:

“A Tan a prop de la vida, el cànon del gènere es compleix amb expectatives felices”.

I també:

“L’ombra de Dostoievski és allargada, almenys en la seva concepció, però també els recursos literaris de Foster Wallace”.

En la seva pàgina web, CEAR recomana l’obra de Boochani, de qui diu que és:

“Un grito de resistencia frente a las injusticias que sufren millones de personas en el mundo cuando abandonan sus hogares y una reivindicación de la palabra como último refugio para quienes han tenido que dejar sus vidas atrás”.

El Quadern d’El País publica una ressenya de TOT HA DE CANVIAR!. Diu, entre d’altres coses:

“Renata Ávila i Srécko Horvat són fundadors de DiEM 25, moviment paneuropeu per democratitzar la UE, i se’ls va acudir, en arrencar la pandèmia, aprofitar una escletxa de l’Screen New Deal que denuncia Naomi Klein per parlar, via zoom, amb el bo i millor del pensament mundial progressista. El resultat val molt la pena”

Amb el titular “La veritat no la tenen els experts sinó els cossos que pateixen”, el Periódico de Catalunya va entrevistar diumenge l’autor de TAN A PROP DE LA VIDA, Santiago López Petit.

Entre d’altres coses, s’hi pot llegir:

-Què és la vida?

-La vida no existeix, el que existeix és el voler viure. La vida en majúscules és la nostra presó, és la caverna platònica, un algoritme que jerarquitza i exclou. El voler viure és el que arranquem a la vida. La vida és una paraula i el voler viure és un crit.

El Matí de Catalunya Ràdio publica un article amb les recomanacions que fan per aquest Sant Jordi diversos dels professionals de l’emissora pública de Catalunya. El periodista Carlos Baraibar, sotsdirector del Catalunya Migdia i responsable del ‘Fets o Fakes’ de Catalunya Ràdio, recomana UN MAG DE TERRAMAR, el primer llibre de la saga de Terramar, d’Ursula K. Le Guin, traduït per Blanca Busquets.

El reportatge es titula ‘D’objectes a subjectes de desig’ i tracta de com la ficció mostra el plaer femení amb mirada renovada. Un dels llibres dels què parla és de SEXE FORA DE NORMA. Diu, entre d’altres coses:

“Alba Serrano és l’autora del conte Follar normal del recull de literatura eròtica feminista Sexe fora de norma que ha publicat l’editorial Raig Verd, en el qual aborda el tema del consentiment en una relació entre dues persones. Ho fa de manera explícita, retratant la importància de verbalitzar el que es vol fer i el que no al llit i de posar paraules al desig. “El consentiment és un concepte nou, n’estem començant a parlar tot just ara i, arran de l’actual onada feminista, hem entès que vol dir donar el poder i la veu a les dones”, explica. Per a Serrano, “el consentiment posa sobre la taula el desig, tambe femení, que fins ara no hi era”. Això és un gran canvi que arriba “després de segles en què les dones hem estat considerades inferiors per la dicotomia patriarcal i, per tant, la nostra veu no era important i se’ns considerava uns objectes de desig”.

El programa PLANTA BAIXA de TV3 va entrevistar dijous 15 d’abril la guanyadora del concurs de literatura eròtica no convencional, Alba Serrano. El seu relat encapçala el recull SEXE FORA DE NORMA, que aplega el relat guanyador i finalistes de la tercera edició del concurs.

Social.cat es fa ressò de la publicació de Tan a prop de la vida, de Santiago López Petit.

Es diu, entre d’altres coses, que:

“Santiago López Petit reuneix en aquesta novel·la el seu pensament filosòfic i la seva experiència en la derrota del moviment obrer, que es veu i es viu en el mateix fet de buscar feina i tan sols trobar precarietat”.

Així (“subtil, feminista i introvertida”) és com descriu Eloi Puig al seu blog La biblioteca del Kraken la fantasia que publiquem a Raig Verd, on s’inscriu l’obra més recén que hem tret: ‘Binti’, de Nnedi Okorafor (traducció de Bel Olid).

Diu també Eloi Puig a la seva ressenya que:

“Binti és un llibre sobre els xocs culturals i la manca de comunicació, també sobre els canvis i especialment sobre la reafirmació constant de la pròpia identitat i cultura”.

I també:

“Ara que ja he llegit el primer volum ja estic situat. Tinc ganes de saber més sobre les harmonitzacions, les matemàtiques i les ramificacions i sobre els objectes de poder misteriosos. Espero amb delit la segona part per comprovar cap on ens dirigeix Nnedi Okorafor, amb la noia que sabia matemàtiques i somiava a aprendre més… sense renunciar als seus orígens”.

El diari Público recull la notícia de la publicació del llibre SEXE FORA DE NORMA. Diu, entre d’altres coses:

“El relat d’Alba Serrano Giménez aborda el consentiment en les relacions sexuals i explica la història d’una dona que “farta de relaciones insatisfactòries, decideix fer sexe amb un home que acaba de conèixer”, posant-li com a condició que “res es doni per suposat en la relació i que els dos preguntin a l’altre sobre el que els agrada i el que no, i sobre que volen fer”.

I també, citant l’Alba Serrano:

“Amb la narració, “el que vaig va ser fer justament el contrari: demostrar que el consentiment no només no talla el rotllo, sinó que pot ser eròtic i d’un gran potencial, perquè quan hi ha consentiment són les dues persones les que s’ho passen bé”

El programa “El cafè de la ràdio” de Ràdio Sabadell entrevista Alba Serrano, autora de “Follar normal”, el relat guanyador del Premi de Literatura Eròtica no convencional i que encapçala el llibre “Sexe fora de norma”.

‘Cap altre amic que les muntanyes’ és un dels llibres recomanats per la revista Time Out per aquest Sant Jordi. En l’article titulat “Els 21 millors llibres per regalar aquest Sant Jordi 2021”, i en referència al llibre de Behrouz Boochani, diu:

“S’ha parlat molt sobre com Behrouz Boochani, un intel·lectual kurd iranià, va aconseguir escriure aquest llibre, però molt poc del que hi diu. Tenim el relat d’una epopeia, sí, d’un home que vol arribar a Austràlia des de l’Iran. El d’un home que naufraga dues vegades i que acaba en una illa-presó que el govern de Canberra ha llogat a Papua Nova Guinea per encabir-hi els immigrants que pesca al mar. Un home que relata les condicions infrahumanes del centre de reclusió i que necessita almenys 150 pàgines per descriure una escena alegre. Però, sobretot, tenim una colpidora reflexió sobre un món, el nostre, que ha decidit empresonar i maltractar persones perquè, únicament, són pobres i volen un futur millor”.

Sergi Sánchez firma una crítica d’Hivern, d’Ali Smith, a El Periódico de Catalunya. A propòsit d’un personatge de la novel·la, afirma això:

“Lux parece encarnar la esperanza en una novela que, de otro modo, tan preocupada por la decadencia de la política y la corrupción de las ideologías, podría resultar disuasoriamente nihilista. Luego, claro, está la luz de la prosa de Smith, y todo se ilumina”.

Marina Espasa, prologuista d”Hivern’, llegeix ara ‘Primavera’, que ressenya per al Diari ARA. Diu, entre d’altres coses:

“Encara que sigui l’estació del renaixement i de la vida que brota, Smith s’ha posat fosca i ha volgut baixar als inferns contemporanis, que ella veu instal·lats en les cel·les dels CIE, atapeïdes de migrants estrangers que esperen clemència o, almenys, un plat per sopar”.

I també:

“És clar que és molt difícil predir si aquesta literatura sincopada i cacofònica perdurarà i es podrà llegir d’aquí cinquanta anys, però, de moment, no he trobat una manera millor de descriure un món que ha perdut el sentit i que va a tota màquina cap a un terreny desconegut”.

Marc Peig firma a ‘Un libro al día’ una extensa ressenya de ‘Primavera’, el tercer llibre del quartet estacional d’Ali Smith. Hi diu, entre d’altres coses:

“Todos estos elementos de denuncia, hábilmente mezclados con la vida de sus protagonistas, hacen que la prosa de Ali Smith destaque de manera excepcional y sea capaz de imbricar una trama argumental coherente y actual con múltiples puntos como el arte, la sociedad, la política, las injusticias, la soledad, el abandono, la desesperanza, la ilusión, la rebeldía, el conflicto, la deshumanización, la crítica, la renuncia, la oposición y la constatación de que el mundo se vuelve oscuro. Y constatar que la primavera, que debería traernos un reverdecimiento y savia nueva, no deja de ser un episodio temporal en el que podamos coger algo de aliento sin esperar que la ilusión de nuevos rebrotes sea algo permanente y definitivo”.

‘Les rades grises’ publica una ressenya de Binti, de Nnedi Okorafor. La ressenya comença d’aquesta forma:

“Impossible no enamorar-se de la Binti, quin personatge més entranyable ha creat Nnedi Okorafor en aquesta novel·la curta de ciència-ficció juvenil amb elements d’aventura espacial. Vam conèixer Okorafor en català gràcies a l’editorial Raig Verd amb Qui tem la mort, un llibre magnífic que aplega alguns dels trets que han situat l’escriptora com una de les veus més potents de la narrativa fantàstica actual: inspiració africana, ecologista i feminista, sensibilitat per les minories ètniques i racials, arguments amb dones heroïnes que lluiten en mons corruptes i poders genocides. La trilogia de Binti és anterior (es va publicar entre 2015 i 2018), i arrenca amb aquesta nouvelle deliciosa que va guanyar els premis Hugo i Nebula, i que Raig Verd ens serveix també amb el conte Foc sagrat, que no és més que la continuació de la història. Esperem ja amb ganes els propers volums de la saga: Casa i La Mascarada Nocturna”.

Santiago López Petit actualitza el mite de Plató en la seva primera novel·la, Tan a prop de la vida. Així ho afirma l’autor en una entrevista amb Europa Press, que es recull també al portal de notícies d’aquesta agència, aldia.cat. La peça diu, entre altres coses:

“L’autor ha explicat en una entrevista d’Europa Press que el llenguatge filosòfic se li quedava curt per als seus objectius en aquest llibre, motiu pel qual va decidir fer servir la ficció “per primera i última vegada”, perquè assegura que ja no té gairebé res més a dir”.

I també:

“López Petit ha explicat que la novel·la pretén recollir-ho tot, en el sentit que mira de condensar l’essencial del seu pensament, i en concret la seva posició de “convertir un ‘voler viure’ en un repte en comptes d’en un instint que funciona dins de la màquina capitalista”. Amb tot, ha assegurat que no cal saber de filosofia per entendre el llibre, i que gent que no té un cap filosòfic li ha dit que s’ha emocionat amb la trama”.

Sota el títol “Arriba la primavera i tot continua igual”, Carlota Rubio signa una ressenya a Núvol de Primavera, d’Ali Smith. Hi diu:

“Si a Tardor i Hivern s’hi establia un diàleg entre passat i present, a Primavera Ali Smith ens porta l’eclosió del present”.

I també:

” I és això el que Ali Smith ens proposa a Primavera, i al seu Quartet en general. El present és fosc: la natura es desperta, la covid és injusta i la violència viu enllà dels carrers. Com les estacions, tot això continuarà rodant, però la fe en la poesia, el misteri o un futur millor permeten respirar de tant en tant”.

L’autor de Tan a prop de la vida, Santiago López Petit, ha estat entrevistat al Més324. A preguntes de Xavier Graset, l’autor ha dit, entre d’altres coses:

“M’he preparat tota la vida per escriure aquesta novel·la”

i també:

“La novel·la parla de travessar la nit, i té una actualitat que em supera a mi mateix”.

La revista Catarsi dedica un extens i molt ben documentat reportatge, firmat per Sergi Saranga, a Behrouz Boochani i el seu ‘Cap altre amic que les muntanyes’. Diu:

“Cap altre amic que les muntanyes és una novel·la de presons, traduïda per Josefina Caball i editada per Raig Verd. És un llibre de denúncia que toca un tema per desgràcia molt propi del segle XXI, el sotmetiment dels refugiats com a indesitjables en territoris on la llei desapareix sota les seves portes. No se’ls castiga pel que han fet sinó pel que son i poden arribar a convertir-se a Austràlia, persones, membres d’una mateixa ciutadania”.

I també:

“Més enllà del context, Cap altre amic que les muntanyes té qualitat, s’ha escrit en unes condicions extraordinàries i és literatura kurda —de fet el títol és una expressió kurda—. I també és literatura australiana, de l’illa de Christmas, de Manus, d’Indonèsia, d’aquella part del mar que van recórrer amb pastera. És de molts i apàtrida”.

En el segon article (titulat en aquest cas ‘Refugiats climàtics’ que ha dedicat Pere Antoni Pons al llibre que porta aquest nom de Miguel Pajares, s’hi diu, entre d’altres coses:

“Pajares avisa que això és només el preludi d’unes migracions climàtiques que si res no canvia, seran globals i multitudinàries d’aquí a uns anys. Molts desplaçats d’ara van cap a llocs d’on tard o d’hora hauran de fugir. Aquests moviments migratoris massius afectaran tot el planeta”.

I també:

“Si no reaccionam per responsabilitat, reaccionem al menys per egoisme”.

El diari de Mallorca ‘Ultima hora’ ha publicat les darreres setmanes dos articles de Pere Antoni Pons sobre el llibre de Miguel Pajares Refugiats climàtics. Diu en el primer, titulat ‘Emergència climàtica’:

“El tema és dramàticament important i el llibre és prou instructiu i interessant perquè li dediqui, com a mínim, dos articles, aquest i el de divendres que ve (…)”.

I també:

“I el més bèstia és que, davant de tot això, no feim quasi res. O feim com si res. (…) El llibre de Pajares és bo i, d’aquest tema, en depèn tot. En depenem tots”.

Manel Haro signa aquesta crítica de ‘Tardor’ per a ‘Llegir.cat’. En la peça, s’hi diu, entre d’altres coses:

“(…) en català [en referència a Ali Smith] la trobem gràcies a l’aposta de Huerga fa uns anys amb la publicació de Com ser-ho alhora i L’accidental. Smith és una d’aquelles autores marca per a Raig Verd, com ho és Ngũgĩ wa Thiong’o o Svetlana Aleksiévitx, fruit de l’esforç i la tenacitat d’una editora que vol fer gran la literatura que es publica en català gràcies a traduir autors de gran qualitat i de referència arreu del món”.

I també:

“L’escriptura d’Ali Smith demana la implicació emocional del lector. No és una escriptura convencional, hi ha poesia, però també hi ha formes narratives que remarquen la sensació de confusió -o de desorientació- de l’argument. (…) Tardor és una novel·la que ens remou, que ens interpel·la, que ens fascina, és el retrat d’una societat que s’ha tornat estranya, però en la qual encara es manté viva la bellesa. I l’esperança”.

L’escriptora Júlia Costa fa una ressenya de Desig, de Richard Flanagan, per al portal Llegir.cat. Hi diu, entre d’altres coses:

“La prosa de Flanagan és precisa, poètica, detallista, i ens immergeix en un temps, uns paisatges i una mentalitat que avui voldríem creure que han evolucionat en un sentit moral positiu i universalista. La novel·la fa salts temporals, ens anticipa d’alguna manera els esdeveniments de forma molt reeixida, i mostra com l’autor ha aconseguit crear un brillant estil propi”

I també:

“El llibre, molt ben escrit, mostra una preocupació de l’autor per l’ètica i el capteniment humà, que sovint busca excuses a l’hora de justificar els disbarats comesos i la crueltat assumida, a nivell físic o psicològic, com en el cas de Dickens pel que fa al tracte a la seva esposa”.

En un extens reportatge titulat: “Sexe i desig: com ens enganya la ficció”, que firma Núria Juanico al diari ARA de diumenge 31 de gener, s’hi recull el Premi de literatura eròtica no convencional. Després que dijous 28  de gener ForaDeNorma i Raig Verd féssim públiques la guanyadora i els 11 finalistes d’aquest premi, la peça firmada per Juanico recollia aquesta informació:

“Fugir de la pornografia, de la mirada heteropatriarcal, del sexe fal·locèntric i del binarisme. Tot això és el que vol aconseguir el premi de literatura eròtica no convencional que organitza l’editorial Raig Verd juntament amb la psicòloga i sexòloga Sílvia Catalán. L’edició d’aquest any de la iniciativa va anunciar dijous la guanyadora, Alba Serrano Giménez. L’escriptora firma el relat Follar normal, que explora el consentiment en les relacions sexuals. Serrano s’ha endut els mil euros del primer premi i també s’han seleccionat onze finalistes que rebran 150 euros. Tots els contes escollits es publicaran el 15 de març en un volum editat per Raig Verd i titulat Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista. “Volem ampliar la mirada feminista defugint estereotips, oferint una literatura eròtica fora de norma però normal”, explica l’editora de Raig Verd, Laura Huerga. Entre els relats finalistes hi ha històries protagonitzades per un matrimoni d’ancians, una dona madura cansada del sexe tradicional, una noia tetraplègica, una parella transsexual i un personatge hermafrodita”.

‘El Punt Avui’ també es fa ressò del Premi de literatura eròtica no convencional, convocat per ForaDeNorma i Raig Verd. Concretament, publica el nom de la guanyadora del premi, Alba Serrano Giménez, juntament amb una fotografia seva. I diu:

“Alba Serrano Giménez ha guanyat el premi de literatura eròtica no convencional (convocat per ForaDeNorma i Raig Verd) amb el relat Follar normal. Aquest relat i els onze finalistes seran publicats el 15 de març a Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista.”

‘La Vanguardia’ també recull la informació publicada per l’Agència Catalana de Notícies (ACN) a propòsit dels guanyadors del premi de literatura eròtica no convencional, que vam donar a conèixer dijous 28 de gener des de Fora de Norma i Raig Verd, i que publicarem a Raig Verd el proper 15 de març amb el títol: Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista.

Destaca La Vanguardia, entre d’altres coses:

“L’escriptora Alba Serrano ha guanyat el Premi de Literatura Eròtica no convencional, dotat amb 1.000 euros i convocat per Raig Verd i ForaDeNorma, amb ‘Follar normal’, un relat sobre el consentiment en les relacions sexuals. L’obra guanyadora, que s’ha imposat a més de 300 originals, explica la història d’una dona que, farta de relacions insatisfactòries, decideix mantenir sexe amb un home que acaba de conèixer. La condició que li posa és que res es doni per suposat i que tots dos es preguntin sobre el que els agrada i el que no. Els onze finalistes al guardó s’aplegaran en un recull sota el nom ‘Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista’ (Raig Verd) que, com l’obra guanyadora, es publicaran el 15 de març”

El diari ‘La República’ recull la notícia publicada per l’Agència Catalana de Notícies (ACN) en referència a la guanyadora i finalistes del Premi de literatura eròtica no convencional, convocat per ForaDeNorma i Raig Verd i que publicarem el 15 de març a Raig Verd sota el títol ‘Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista’.

Diu, entre d’altres coses:

“(…) s’ha destacat l’increment exponencial d’originals que han optat al guardó. El resultat, segons l’editora de Raig Verd, Laura Huerga, han estat uns guanyadors amb relats “equilibrats, on es toquen molts temes i que aposta per la diversitat”, amb fórmules “diverses” d’entendre l’erotisme i la sexualitat”.

Al número 475 de L’Avenç, de gener de 2021, hi apareix una extensa ressenya firmada per Andreu Gomila de ‘Cap altre amic que les muntanyes’, de Behrouz Boochani. Hi diu Gomila:

“‘Cap altre amic que les muntanyes’ és ple de poemes, sovint descriptius, però també de caire líric i de gran vàlua, un refugi enmig de la pudor”.

En aquesta entrevista de Núria Juanico a Ali Smith per al diari ARA hi llegim, entre d’altres declaracions de Smith, aquestes:

“La ficció és el contrari de les mentides. Una mentida existeix a propòsit per subvertir la veritat. La ficció existeix perquè així puguem acostar-nos a veritats que són difícils d’expressar o d’articular. Les fake news tenen una agenda. Les mentides també. L’agenda d’un relat és només el relat. Com més tractem, pensem i comprenem les estructures de la narrativa i les formes en què el relat ens resulta tan important, més bé entendrem les narratives que ens atribueix la història (i aquells als quals els agradaria controlar les narratives de la història)”.

Sota el títol “Els refugiats climàtics són víctimes de la inacció política”, el diari Públic va treure dissabte, 16 de gener, una peça, firmada per Paula Ericsson, que recull l’entrevista que aquesta periodista va fer a l’autor de ‘Refugiats climàtics’, Miguel Pajares. S’hi diu, entre d’altres coses:

“‘L’autor subratlla que la lluita de l’emergència climàtica no prosperarà si les polítiques públiques no es reforcen davant del mercat i les grans corporacions. Des de mitjans del 2019, Pajares ha observat dos fenòmens: cada vegada hi ha més governs manifestant-se per tenir millors polítiques climàtiques, però també les multinacionals han declarat els seus compromisos climàtics. “Inclús les petrolieres, després d’haver-se gastat ingents quantitats de diners en negar el canvi climàtic”, comenta irònic.

I també:

” “El que estan intentant és que els governs no els hi imposin les polítiques climàtiques. No ens hem de fiar de les grans corporacions”, alerta”

L’autor de ‘Refugiats climàtics’, Miguel Pajares, va participar el passat diumenge, 10 de gener, al programa ‘Món possible’ de Ràdio 4. Entre altres coses, va dir que:

“El canvi climàtic ja és aquí, però l’emigració climàtica -en el sentit de fugir del país- encara no és molt gran, perquè per ara sobretot es produeixen desplaçaments interns, cap a les grans ciutats”

I també:

“Revertir del tot el canvi climàtic ja no som a temps de fer-ho, però sí que podem evitar encara que assoleixi efectes desastrosos. Estem en 1’1/1’2º de calentament, i com a mínim hem d’aconseguir no passar dels 2º. Però, si seguim com fins ara, ens podem situar en els 4º, la qual cosa és d’una gravetat terrible i portarà a la humanitat a unes conseqüències i un panorama de devastació inimaginable. Hem de ser conscients del que se’ns ve al damunt si no hi posem remei”.

El número 474 (desembre 2020) de L’Avenç publica una ressenya d’Hivern, d’Ali Smith, el segon volum del quartet estacional d’aquesta prestigiosa escriptora britànica. Hi diu:

“L’editorial Raig Verd, que publica la seva obra en català, aborda ara, a un ritme d’un títol per any, la publicació del quartet narratiu integrat per Tardor (Premi Llibreter 2020), Hivern, Primavera i Estiu. A Hivern, el segon lliurament de la sèrie estacional, Smith congrega una sèrie de quatre personatges en un casalot de Cornualla on una família es disposa a celebrar el Nadal”

I també:

“La trama serveix a l’autora per llançar una mirada sàvia, divertida i contundent sobre l’era de la postveritat, la crisi de refugiats, la crisi climàtica i les notícies falses”.

‘La Directa’ publica una ressenya sobre ‘La mà esquerra de la foscor’, d’Ursula K. Le Guin, que signa Anna Celma. Diu aquesta periodista:

“En aquesta novel·la de ciència-ficció, guardonada amb els premis Hugo i Nebula, l’autora manté la seva mestria en l’escriptura excepcional amb una profunda mirada antropològica (…)”.

I també:

“Escrita l’any 1969, La mà esquerra de la foscor continua sent una exquisida posada en qüestió de les estructures de poder i del binarisme de gènere”.

El periodista Jordi Puntí, en un article a El Periódico de Catalunya titulat “El miratge de les llistes”, recomana ‘Com ser antiracista’, d’Ibram X. Kendi. Puntí, que comença afirmant que “l’intent de fixar el panorama en una espècie de ‘foto finish’ ens porta a reduir tot un any a un grapat de noms, com si així la vida quedés més ordenada”, diu també que “davant aquests exercicis arbitraris, prefereixo les llistes personals, en les quals cadascú recorda el més destacat del seu any”.

És així com aquest periodista n’elabora la seva, de llista personal. I diu:

“Aquí sí que les afinitats electives et porten bones recomanacions, sorpreses, noms que havies passat per alt. Gràcies a aquest mètode, per exemple, aquests dies he descobert un assaig tan essencial com ignorat en la majoria de les llistes: ‘Cómo ser antiracista’, d’Ibram X. Kendi (Raig Verd). Amb prou feines l’he començat, però a les poques pàgines ja t’adones de la seva importància. Avui dia, ens diu, el racisme està tan arrelat que sovint no es veu, forma part de la normalitat assumida, i aquesta situació només es pot canviar de veritat des d’una proposta d’antiracisme actiu i de denúncia. Un dels fets destacables d’aquest any estrany ha sigut l’emergència del fenomen Black Lives Matter, i aquestes pàgines ens ajuden a entendre’l millor. Pocs llibres representen tan bé el 2020″.

A la revista Núvol de Nadal, en paper (pàg. 38-39), Anna Carreras hi signa un article dedicat als llibres de temàtica nadalenca, entre els quals Hivern, d’Ali Smith. L’article, que es titula “Per Nadal, cada ovella al seu coral”, diu:

“Ali Smith, que ha guanyat el premi Llibreter amb Tardor, ha publicat també Hivern (Raig Verd), una novel·la traduïda per Dolors Udina. Amb llenguatge jocós en la línia dels equívocs lingüístics de Shakespeare o de Nabokov, el llibre defensa la decència humana i l’art com a eina de transformació”.

El tercer llibre de la primera trilogia de Terramar, ‘La costa més llunyana’, és l’últim que hem publicat aquest 2020 i Les Rades grises li dedica un article molt elogiós, titulat “Le Guin i la recerca de l’harmonia”. Al començament de l’article, de fet, l’elogi és per a tota la trilogia, perquè hi diu:

“Són tres llibres extraordinaris. Fantasia èpica d’alta volada, reflexiva i punyent, filosòfica, amb voluntat de transformació personal, psicològica i social”.

Sota el títol “Un libro defiende la condición de refugiados de las víctimas del cambio climático”, l’agència Europa Press dedica un article a parlar de l’última obra de Miguel Pajares, REFUGIATS CLIMÀTICS, publicada per la nostra editorial. Hi diu, entre d’altres, que:

“El antropólogo ha defendido crear un “organismo con poder de gestión y con recursos” para cuestiones migratorias en el ámbito de la UE, que sería “un buen primer paso y confirmaría uno de los compromisos fundacionales y nunca cumplido de la UE”, afirma”.

La revista Time Out del mes de novembre publica el ja tradicional article sobre els 10  millors llibres de l’any, en aquest cas del 2020. En la llista, signada pel periodista Andreu Gomila, hi figura en quart lloc ‘Cap altre amic que les muntanyes’, del qual diu:

“L’odissea de l’escriptor kurd Behrouz Boochani per arribar a Austràlia des de l’Iran és, sens dubte, el llibre més corprenedor de l’any, ja que tenim al davant no només la història d’un de tants milers d’immigrants que busquen salvar la pell en un lloc millor, sinó el relat d’un poeta i filòsof que es pregunta com és possible que un país democràtic tracti d’una manera tan inhumana els éssers humans. Després de llegir-lo no podem mirar el món que ens envolta de la mateixa manera”

L’escriptora i guionista Raquel Picolo fa una ressenya de ‘Tardor’ al seu web personal on parla de la primera novel·la del quartet estacional d’Ali Smith d’aquesta forma:

“No és una lectura fàcil. Ali Smith demana al lector que hi posi de la seva part, bastant. Però també dona molt. No hi ha un argument clar i les escenes s’encadenen de mode intuïtiu. Juga amb el temps narratiu. Comença en un no temps, situa el present de la narració en el post-Brexit i fa continus flashbacks. De fet, avança i retrocedeix en el temps contínuament. És un trencaclosques”

I també:

“La prosa és lleugera i lluminosa. L’autora fa servir un llenguatge directe, clar i concís, que en alguns paràgrafs es transforma en pura poesia”

El setmanari ‘El Temps’, en la seva edició online, publica  una extensa ressenya sobre ‘Cap altre amic que les muntanyes’, que titula: “Un brutal document literari sobre la infàmia dels refugiats”. El periodista Xavier Aliaga hi diu, entre moltes altres coses:

“Des de la seua publicació, Cap altre amic que les muntanyes ha recollit diversos premis, tant pel que té de document històric, un llibre fonamental per entendre aquest tram del segle XXI i el drama inabastable dels refugiats, com per l’enorme qualitat literària que atresora. Un llibre indubtablement important que, tal vegada, amb el pas dels anys, siga un volum referencial.

Sota el títol “Diverses regions de Catalunya podrien convertir-se en desert”, el periodista Matías Crowder publica a ‘Diari de Girona’ una entrevista amb l’autor de ‘Refugiats climàtics’, Miguel Pajares. Entre altres coses, s’hi llegeix:

– Per què el tema dels refugiats no cala en la gent?

– El rebuig als refugiats que es produeix a Europa és el mateix que també s’exerceix sobre tots els altres immigrants. És un rebuig que s’ha anat construint en les últimes dècades a força de difondre estereotips i rumors. L’extrema dreta ha fet una enorme tasca en aquest sentit, i el dolent ha estat que els altres partits polítics no han sabut contrarestar aquest discurs. La gent hauria de saber que la immigració rebuda a Europa ha estat molt beneficiosa des del punt de vista econòmic, a part d’haver-nos aportat diversitat cultural; però el que s’ha difós és que ocasiona molts dèficits i perills”.

L’autor de ‘Refugiats climàtics’, Miguel Pajares, ha estat entrevistat aquest dijous al matí a ‘Els Matins’ de TV3, on entre d’altres coses ha dit que:

“S’accepta que les petroleres facin el seu negoci només perquè diuen que el 2050 arribaran a una emissió de CO2 zero. Amb aquest escenari arribarem als quatre graus”.

I també que:

“Pensem que la primera empresa que s’ha rescatat a Espanya amb l’actual crisi és una aerolínia. No sembla que hi hagi cap intenció de fer canvis enlloc”.

El periodista Toni Mata signa una plana de l’edició impresa del passat dissabte, 14 de novembre, del diari Regió 7, en què parla d’Ali Smith i de les edicions en català de Tardor i Hivern d’aquesta autora. Hi diu:

“Fa un parell de mesos, el segell que dirigeix Laura Huerga va editar la segona part de la tetralogia, Winter / Hivern. I encara falta aparèixer en la nostra llengua Spring i Summer (aquesta, en l’anglès original, va sortir el darrer estiu).

El quartet estacional d’Ali Smith ha impactat en la literatura britànica amb quatre novel·les, quatre històries, que parlen del present sociopolític i les crisis que ens assetgen, però també de qüestions capitals per a l’autora com el temps i la relació que hi mantenim les persones, els corrents de fons de la societat que condicionen la nostra vida i l’essència mateixa de l’existència humana. Després de publicar Com ser-ho alhora i L’accidental, Tardor i Hivern refermen entre el públic de casa nostra la consideració de primera figura de què ja gaudeix Ali Smith en el panorama literari anglosaxó”.

D’aquesta forma encapçala la seva ressenya d’Hivern, d’Ali Smith, Àlex Milián a EL TEMPS, on diu:

“El segon lliurament de la tetralogia de les estacions d’Ali Smith, Hivern, no decebrà els lectors que han llegit Tardor, tot i que no és imprescindible haver llegit aquella primera entrega per entendre aquesta nova estació. Són novel·les totalment independents”.

I també:

“L’estil de Smith és molt personal i pot necessitar un petit esforç lector per entrar-hi, però aquest esforç esdevé ràpidament un confortable embolcall literari —una còmoda butaca per llegir—, una experiència novel·lística apassionant, nova i, fins i tot, divertida.

Marc Peig signa aquesta ressenya d’Hivern, d’Ali Smith, on diu:

“(…) així com a ‘Tardor’ ens parlava del Brexit, de la burocràcia, del pas del temps i la condició humana entre d’altres, a ‘Hivern’ l’autora britànica se centra més en la família, en l’evolució vital, però sense deixar per un sol moment de banda els problemes de la societat actual a un nivell més ampli i global. Perquè aquest és sens dubte el punt fort d’Ali Smith: la capacitat d’imbricar, d’entrellaçar els problemes de la societat amb la vida dels seus protagonistes, en una narració que, malgrat sovint és desestructurada, manté una coherència narrativa que es desplaça entre personatges per deixar, en cada salt, una proclama, una denúncia, un crit d’alerta, ja sigui sobre els refugiats, la brutalitat a les presons i l’escenari en el que desfilen les nostres vides reals o artificioses.

Així titula Anna Ballbona la seva ressenya de ‘Cap altre amic que les muntanyes’, de Behrouz Boochani, publicada a l’ARA Llegim de dissabte 7 de novembre. Diu Ballbona:

“És empresonat que escriu, amb missatges de mòbil i intermediaris, furtivament, aquest volumàs exhaustiu (384 pàgines) fet de lucidesa, crueltat, martiri i espurnes d’esperança. Fins i tot, ocasionalment, hi cap una punta d’humor negre. “Som ratpenats en una cova fosca que reaccionem a les mínimes vibracions”, afirma l’autor, que desplega una poètica i un pensament afuat sorprenents en les seves circumstàncies”.

Dimecres, 11 de novembre, l’autor de Refugiats climàtics, Miguel Pajares, ha estat entrevistat a Ràdio 4, on ha dit  que “si no canvien les polítiques, les migracions climàtiques actuals augmentaran i arribaran al Nord”.

Al diari ‘La República’, Ramon Moreno signa una ressenya sobre ‘Cap altre amic que les muntanyes’, de Behrouz Boochani, titulada “Condició de refugiat”. Hi diu::

“La narració de Boochami és un exercici de reflexió sobre la condició humana, un relat que planta a la cara de les societats occidentals i provoca en el lector sentiments d’indignació, ràbia, impotència, reflexió… Ens traslladem amb Boochami i els altres refugiats a Manus, però també ens veiem surant per les aigües del Mediterrani, amb el tracte inhumà i indigne que les dites democràcies occidentals ofereixen als refugiats, en molts casos fugits de guerres i misèries que els han organitzat aquests mateixos països que ara els repel·leixen”

I també:

“Escriu Boochani un relat bell i literari, salpebrat de poesia, en el que el pes de la dura realitat sura a cada una de les seves pàgines, una duresa que s’imposa de manera implacable”.

Nació Digital recomana el llibre de Behrouz Boochani ‘Cap altre amic que les muntanyes’ en una notícia on destaca el següent:

“Un dels llibres més venuts el 2019 és el crit de resistència i l’extraordinari testimoni d’un refugiat. Una veu que ens recorda les vivències de tants refugiats i migrants apàtrides empresonats a tot el món”.

El programa ‘Territori clandestí’ de Ràdio 4, dirigit i presentat per Consol Sàenz, va repassar el passat 28 d’octubre la figura de Behrouz Boochani a propòsit de la concessió del premi Veu Lliure – Pen català 2020 a l’autor de ‘Cap altre amic que les muntanyes’.

El programa va entrevistar l’editora de Raig Verd, Laura Huerga, que va dir que “el primer terç del llibre explica una història que ens sonarà perquè la vivim diàriament al Mediterrani, la d’una persona que fuig del seu país i s’ha de posar en mans de gent que trafica amb persones per creuar el mar, mentre que els altres dos terços expliquen la seva experiència a la presó de Manus”.

Des que ahir el diari La Vanguardia, en la seva edició digital, es va fer ressò de la notícia, coneguda ahir mateix, segons la qual el PEN Català premiarà Behrouz Boochani, autor de ‘Cap altre amic que les muntanyes’, amb el Premi Veu Lliure 2020, d’altres mitjans han donat també la notícia. Entre d’altres, se n’han fet ressò Europa press i El Matí de Catalunya Ràdio.

Behrouz Boochani, l’autor de ‘Cap altre amic que les muntanyes’, serà premiat amb l’XI Premi Veu Lliure que atorga el PEN Català. Aquesta organització reconeix així la darrera obra de l’escriptor i activista kurd, que ha estat traduïda al català i al castellà per la nostra editorial i que Boochani va escriure des de la presó, a través de Whatsapp.

El premi Veu Lliure-PEN Català, celebrat per primera vegada a les Illes Balears l’any 2010, segueix reconeixent avui dia els autors perseguits a causa dels seus escrits. Boochani se suma així a veus com la de Ramon Esono, Alí Lmrabet, Tienchi Martin-Liao o Dessale Berekhet, tots ells guardonats amb aquest premi, que enguany es materialitzarà en una escultura de Maties Sansaloni oferida pel Consell de Menorca.

Amb motiu de la concessió del guardó, l’autor farà una gira virtual arreu dels Països Catalans i participarà a l’acte de tancament del Premi. El primer  esdeveniment tindrà lloc a València el dia 12 de novembre, al centre cultural Ca Revolta, i comptarà amb la presència de l’escriptor Martí Domínguez i la traductora i catedràtica de literatura nord-americana de la Universitat de València, Carme Manuel. A Eivissa, l’acte se celebrarà el 13 de novembre, amb Fanny Tur, directora de l’Arxiu Municipal d’Eivissa i altres participants. En tots dos actes es durà a terme la recepció del premi en format virtual per part del guanyador.

L’acte que se celebrarà a Barcelona tindrà lloc durant el mes de desembre i està previst que Boochani hi participi també. Paral·lelament a aquestes activitats, també hi haurà una conferència virtual que tindrà lloc en la Fira del llibre de València el dia 15 de novembre, on participarà l’editor Joan Sala i l’escriptor Toni Mollà.

Al blog “Els llibres del Senyor Dolent” apareix una extensa ressenya sobre ‘Cap altre amic que les muntanyes’, on es repassa l’obra de Boochani i es fa referència així a la situació dels refugiats també a casa nostra:

“Els camps de refugiats són una realitat per tot el món, normalment refugiats o desplaçats per guerres o catàstrofes naturals, o desplaçats per la pobresa. Els països “rics” no volen pobres, i aquí tenim els tristament famosos CIEs per recordar-ho, o la tanca de Melilla amb Guàrdies Civils que no tenen problemes en disparar a la gent que intenta arribar nedant a les aigües territorials espanyoles, com va passar a Ceuta el 2014. És un tema on no crec que cap país pugui donar lliçons de cap mena, però aquella gent existeix, té un nom, una història i una vida i el dret a viure-la”.

La revista Time Out del mes d’octubre dedica una plana (pàg. 46) a parlar de Behrouz Boochani i del seu llibre ‘Cap altre amic que les muntanyes’. El periodista Andreu Gomila signa la peça, que es titula “El Primo Levi del segle XXI” i que diu, entre d’altres coses, que:

“Levi va ser enviat a Auschwitz pels nazis perquè era jueu. Behrouz Boochani acaba a l’illa de Manus, enmig del Pacífic, perquè és un immigrant que vol entrar a Austràlia. Ni l’un ni l’altre són perillosos terroristes. Són només persones“.

Josefina Caball, traductora al català del llibre de Behrouz Boochani ‘Cap altre amic que les muntanyes’, ha estat entrevistada el diumenge 18/10/2020 a l’informatiu d’IB3 Ràdio. Entre moltes altres coses, a l’entrevista Caball hi diu que l’obra de Boochani és un “text magnífic sobre la dignitat humana, com ho és ‘Si això és un home’, de Primo Levi”.

El número 36 del suplement literari de Núvol, el ‘Faves Tendres’, es fa ressò de la publicació de ‘Cap altre amic que les muntanyes’, de Behrouz Boochani. La ressenya la signa Laura Lázaro, que diu:

“A Cap altre amic que les muntanyes la ficció, la realitat i la poesia es barregen creant una conjunt de relats que expressen de manera crua i contundent la violència, l’opressió i les condicions infrahumanes sota les quals tots els refugiats van haver de viure oprimits per un sistema Kiriarcal que es va implementar a la presó. Un sistema sota el qual molts presos van morir, tant a mans dels guàrdies com per malalties, i molts d’ells s’autolesionaven per fugir de la barbàrie que patien allà dins”.

Eva Piquer parla de Tardor, d’Ali Smith, al suplement LLEGIM del diari ARA:

Rellegeixo Tardor aquesta tardor del 2020 i cada passatge em ressona d’una manera diferent a com ho feia ara fa un any, quan vaig llegir la novel·la per primer cop. El vell a la residència, el futur més incert que mai, l’aire depressiu que es respira, el món sencer capgirat durant l’estiu: costa de creure que no parli de la crisi del coronavirus. Fins i tot m’encallo quan topo un parell de vegades amb un participi que fa uns mesos m’hauria passat desapercebut: confinat.

A Espacio Ulises, Iván Baeza parla de Sonka, la novel·la d’Ignacy Karpowicz, com d’una “petita joia”:

“cuando por casualidad nos topamos con un autor que consigue ser distinto al resto no se puede evitar sentir alegría y una gran admiración. Ignacy Karpowicz ha sido, sin duda, uno de los grandes descubrimientos que me ha dado la lectura durante este año pues, tomando como base una historia que podría haber sido ya contada miles de veces, es capaz de dar la difícil vuelta de rosca y logra que Sońka se convierta en una pequeña joya en la que mezcla con maestría sencillez y originalidad”

Behrouz Boochani només vol ser lliure.

L’escriptor kurd iranià es va convertir en la veu de centenars de detinguts a l’illa de Manus, on el govern australià reté les persones que, com ell, arriben per mar i sense papers. El periodista va recollir les seves històries en un llibre, ‘Cap altre amic que les muntanyes’, que va escriure clandestinament a través de WhatsApp i amb el qual va guanyar els dos premis literaris més importants d’Austràlia. La publicació, que arriba a les llibreries en català el 7 de setembre, ha sigut el seu bitllet per sortir de l’illa i començar una nova vida.

Aquí tienes un enlace a la lista o catálogo de libros digitales de Rayo Verde. Puedes encontrar grandes autores como Jean Echenoz, Amanda Mikhalopulu, Ignacy Karpowicz, Ngugi wa Thiong’o, Magdalena Tulli, Marina Garcés, Gerbrand Bakker, Simona Levi y XNet, Peter Terrin, Kevin Barry….

Al seu blog Amb èmfasi. Recomanacions literàries, la Ramona Pérez Santiago ens fa partíceps de la seva lectura de Sonka, la novel·la d’Ignacy Karpowicz:

Per la Sońka coneixem el dolor de la guerra, les humiliacions, l’amor, el desig… però sobretot el silenci, el silenci que ha presidit una vida excessiva per a la memòria d’una persona, una vida amb dimensions de tragèdia, una vida per ser representada.

Al diari Naciodigital, l’Aleix Sarri escriu un article sobre la drapetomania, a partir de la seva lectura de Neix un teixidor de somnis, l’últim llibre de Ngugi wa Thiong’o publicat per Raig Verd:

A l’espai FactorF, una de les seccions setmanals del programa de Ràdio Vilafant “Fem Campana” i que també es publica en forma de podcast, van dedicar un programa a la ciència-ficció en català, on es va parlar d’alguns dels nostres llibres i de la nostra subscripció a l’Aixeta, així com d’algunes de les editorials que estan publicant llibres d’aquest gènere a Catalunya, com Mai Més Llibres o l’Editorial Chronos. Us el recomanem!

A la llista dels 19 millors llibres per Sant Jordi 2020, la revista TimeOut menciona dues de les nostres últimes publicacions: Tardor i La mà esquerra de la foscor. En referència a la primera, Tardor, diu:

‘Tardor’ és la primera part de la tetralogia estacional de l’autora britànica Ali Smith; una novel·la sobre el canvi, la transformació i els temps que vivim.

«Els experts» d’ICat FM parlen en aquest programa que podeu escoltar seguint l’enllaç de Sonka, d’Ignacy Karpowicz, entre altres llibres:

La Ramona Pérez ens parla de la nova obra de Ngũgĩ wa Thiong’o al blog Amb èmfasi: recomanacions literàries.

“Un home lliure, una veu necessària que ens trasbalsa i emociona, al qual tornarem i difondrem, perquè és un referent ètic inqüestionable.”

Al diari El Nacional, Gustau Nerín parla sobre Neix un teixidor de somnis, l’últim volum de les memòries de Ngũgĩ wa Thiong’o:

A l’ARA Llegim M. Àngels Cabré d’OCGenere recomana llegir Ursula K. Le Guin:

Al programa Gravetat Zero d’aquesta setmana (Apunt Ràdio), a la secció “Galerades”, Vicent Usó (cap a la mitja hora de programa, si fa no fa) parla de la novel·la de Peter Handke La gran caiguda.

Al programa cultural Quan arribin els marcians de TV3 parlen del nostre llibre Per què les dones salvaran el planeta i entrevisten a una de les autores, l’antropòloga, enginyera, professora i activista ecofeminista Yayo Herrero. Us fem arribar aquí el link del reportatge i, més avall, el del programa sencer:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/quan-arribin-els-marcians/ecofeminisme-trucada-demergencia/video/6028879/

Al digital de cultura El núvol, Carlota Rubio reflexiona sobre les fake news a partir del llibre #FakeYou:

#FakeYou (Raig Verd), un llibre-projecte de Simona Levi i la plataforma Xnet, aborda aquestes qüestions de manera divulgativa però detallada amb un objectiu clar: evitar que la definició del fenomen s’instrumentalitzi per retallar llibertats.

M. Carme Rafecas estrena la secció ‘Més llibres, més lliures’ a elsetembre.cat, i ho fa amb la ressenya de Tardor (Raig Verd, 2019), la primera novel·la del quartet estacional d’Ali Smith.

Com en L’accidental, l’autora ens torna a plantar una protagonista femenina i jove, tot seguint amb la idea de la noia curiosa i l’estrany que apareix a la seva vida. A Tardor, l’afany de viure i aprendre barrejat amb el misteri i la saviesa conformen el caràcter d’uns éssers humils en una societat britànica marcada per l’augment de l’odi i el racisme, de la incertesa i la por, de la riquesa i la pobresa, de l’individualisme i la bretxa generacional.

Al número de l’Avenç d’aquest mes, Vicenç Pagès parla de Tardor al seu article. Us animem a comprar la revista i llegir-lo!

Aquí podeu trobar l’enllaç al programa de ràdio Gravetat zero, d’À Punt Mèdia, on Vicent Usó ens va parlar de la recent publicació de Qui tem la mort, de Nnedi Okorafor.

VilaWeb va entrevistar el passat mes de novembre a Simona Levi. A través d’aquest enllaç podeu accedir a l’article, que repassa la trajectòria vital i professional de l’autora, a més de la publicació del projecte “#FakeYou”.

“Les fake news que ens han de preocupar són les que impliquen inversió de diners i suport institucionals”.

Núria Iceta reflexiona en aquest article d’opinió sobre la lectura i la funció dels llibres més enllà d’aquesta, fent una menció especial a Tardor d’Ali Smith (2019).

[…]en Daniel, un dels dos protagonistes de la novel·la Tardor, d’Ali Smith (Raig Verd, 2019), utilitza la pregunta “¿què estàs llegint?” a mode de salutació. No és una salutació banal com qui pregunta “¿com estàs?” amb més educació que interès, o qui remet a la climatologia per manca de confiança en altres intimitats. Es pot saber molt d’una persona en funció de què llegeix[…]

Xavier Aliaga dedica un article a la publicació de Tardor, la primera entrega de la col·lecció estacional d’Ali Smith. Sota el subtítol de ‘literatura, política, societat’, ens ofereix un anàlisi de l’obra que es basa en les intencions estilístiques de l’autora, a més de comentar el pròleg de Víctor García Tur i la traducció de Dolors Udina.

Allò que diferencia aquesta escriptora i la ubica entre els grans de la narrativa actual és el seu treball formal, el desplegament de recursos retòrics i lingüístics (gran tasca, novament, de la traductora, Dolors Udina), l’expressivitat de la prosa, directa i punyent per moments, com un clatellada. Etèria i enigmàtica, en altres.

Ahir a ‘Quan arribin els marcians’ de TV3, van parlar sobre la mentida i Simona Levi va explicar què hi ha darrera dels monopolis de la desinformació i la manipulació informativa a partir de la publicació de #FakeYou. Aquí podreu trobar el capítol sencer ‘Tot és mentida’.

Al programa 3/24 del 7 de novembre, Xavier Grasset va conversar amb l’activista digital Simona Levi a propòsit del llibre FakeYou. Podeu accedir a l’entrevista completa a través de l’enllaç que trobareu a continuació.

Simona Levi ha passat pel plató de l’ARA per conversar amb Antoni Bassas sobre com funciona la difusió de les fake news. Levi ha dirigit el projecte que dona lloc al llibre #Fake You. Fake news i desinformació que presenta en aquesta entrevista que podeu trobar en el següent enllaç, tant en format escrit com en vídeo.

El magazín cultural «Catorze.cat», dins la secció «tast editorial», es fa ressò del projecte dirigit per Simona Levi i n’extreu catorze idees fonamentals:

«Tot processament d’informació que serveixi per sostenir les pròpies creences ens proporciona plaer, amb independència de la seva versemblança.»

«Les fake news creen realitat, percepcions de realitat. I ho fan afegint a una notícia valors i components sentimentals, és a dir, no verificables.»

A la revista El temps del 5 de novembre hi podreu trobar una extensa ressenya de l’Àlex Milian sobre la novel·la Tardor d’Ali Smith. Us en deixem un petit tast:

La primera novel·la de la famosa tetralogia d’Ali Smith, Tardor, ha arribat a casa nostra amb la  fama de ser la primera gran novel·la del Brexit. […]

Amb aquests continguts i un temps narratiu que s’embolica en diversos nusos de realitat i somni, competeixen amb molta força el realisme social, el surrealisme, la història de l’art i un
pòsit d’històries de ficció provinents de la literatura i la imaginació dels protagonistes. […]

L’escriptura d’Ali Smith és la força principal de la novel·la: un estil àgil, de frases curtes, molt puntuat i una habilitat enlluernadora per sumar minúscules històries farcides de detalls majúsculs.

Al seu bloc, la Raquel Piccolo ens ofereix 12 motius per llegir els llibres de Svetlana Aleksiévitx: “M’he tornat a meravellar de la seva capacitat de treure bellesa i llum del dolor i de les tragèdies humanes”. Us convidem a què us deixeu convèncer!

A la revista Caràcters, Marc Senabre ens recorda que Tu, calla! segueix sent «encara ara, un llibre necessari. No ho hauria de ser, pero ho és».

Senabre també afirma que «el valor de Tu, calla! no és només la importància de denunciar les vulneracions de drets, […] sinò que rau en la capacitat que tenen Huerga i Busquets de fer accessible el relat de la maquinària política i legal que s’amaga darrere de cada multa i cada detenció».

I acaba considerant que el llibre és «un manual de resistència enfront dels atacs a la nostra llibertat d’expressió».

A l’Ara Llegim, Marina Espasa ressenya Tardor, d’Ali Smith, i en diu coses com les següents:

«En diverses ocasions al llarg del llibre, Smith juga de manera magistral amb l’administració de la tensió dramàtica.»

«Un exemple immillorable de com la literatura pot tractar temes d’actualitat política aportant-hi profunditat i dimensió estètica, una possibilitat que sovint se li discuteix a aquesta forma artística.»

«La traducció de Dolors Udina llisca a la perfecció i que el pròleg de Víctor García Tur emmarca una lectura que recomanem a tots els amants dels llibres profunds i delicats.»

Peter Handke, un dels nostres autors, ha estat proclamat, junt amb Olga Tokarczuk, guanyador del premi Nobel de Literatura d’enguany.

Peter Handke i Olga Tokarczuk han estat proclamats guanyadors del premi Nobel de Literatura 2019. Després del parèntesi de l’any passat, que no es va donar el guardó degut a la crisi interna a dins de l’Acadèmia, enguany s’han donat dos guardons.

Handke, nascut a Griffen el 1942, és autor d’una obra extensa, que inclou novel·les, assajos, llibres de viatges i obres de teatre. El jurat del Nobel ha destacat “l’obra influent” de Handke, que “amb enginy lingüístic ha explorat la perifèria i l’especifitat de l’experiència humana”.

Al nostre catàleg podeu trobar La gran caiguda, una extraordinària novel·la que és una de les poques obres de l’autor disponibles en llengua catalana.

A «L’aparador» de la revista L’avenç d’aquest mes hi trobem una nova referència al nou llibre d’Ali Smith, on es destaca que s’ha dit d’ella que és la primera novel·la postBrexit, perquè es va escriure just després del referèndum i la situació hi és reflectida.

Amb la cita de W. S. Graham que obre la novel·la d’Ali Smith comença també la recomanació de Tardor que escriu Maria Junyent a TimeOut Barcelona.

Carlota Rubio ressenya Tardor, l’obra amb què Ali Smith obre el seu celebrat quartet estacional, a Núvol. No us perdeu la seva visió sobre la novel·la!

A Tardor, Smith es relaciona a partir de la literatura amb el seu present més directe transcendint-lo. […] una autora que juga amb precisió i delicadesa amb la dialèctica entre passat i present per acostar-se d’una forma molt personal a les quatre qüestions universals de sempre (i quina gran obra no fa el mateix?). La tardor d’Ali Smith, doncs, no és fosca: fuig del pessimisme que podria desprendre’s d’un ambient proper a la distòpia per desvelar-nos la bellesa i la humanitat que resten al seu nucli.

A Vilaweb, Xavier Montanyà relaciona el present polític de Brasil amb el fosc passat de la dictadura militar i amb la novel·la de Bernardo Kucinski Les tres morts de K., «una de les obres literàries més importants i intel·ligents que s’han escrit mai sobre les dictadures llatinoamericanes. I, en concret, sobre la repressió més extrema i cruel: els desapareguts.»

No us perdeu l’article <La cultura contra el canvi climàtic>, on Esther Vivas cita Per què les dones salvaran el planeta.

Els dos autors de la Catalunya central participen en un llibre col·lectiu que dirigeix Marina Garcés i publica Raig Verd.

Entrevista a Marina Garcés, filòsofa i directora del projecte Humanitats en acció.

Marta Vilà ha ressenyat Juny, l’última obra de Gerbrand Bakker:

El to de Bakker és simple i directe, i la seva atenció als detalls és remarcable: tot està lligat i tot s’explica per alguna raó. No us espereu grans proeses ni rocambolesques aventures; precisament, l’essència d’aquesta novel·la rau en la trivialitat dels fets. En aquest sentit em recorda, en certa manera, a l’escriptor americà Kent Haruf, que amb el seu estil prosaic minimalista exalta la bellesa de les petites gestes, de la quotidianitat.

TV3 recomana Juny de Gerbrand Bakker

Vint textos que, lluny de convertir-se en illes de saber tancades, s’interrelacionen i dialoguen per donar sentit d’unitat al llibre. Una vintena de veus vingudes de branques del coneixement ben distintes que ens fan repensar l’emancipació, l’atenció, la curiositat, les mirades, la mediació, l’amor, l’obstinació, l’atzar, el valor, la negació, la generositat, la memòria, la tradició, els laboratoris, el sentit, l’alter-i-tat(s) i el retorn. Un llibre que convida a pensar, però que, des de les humanitats, obliga a actuar.

Susana Vazquez ens fa una ressenya de Lluitar amb el diable:

Destaca al llibre l’apropament íntim i sense concessions a tot allò que Thiong’o, en qualitat d’escriptor i pres polític, percep, sent, observa dins la presó i s’imagina fora d’ella. “Un pres polític ha de tenir els ulls ben oberts, parar bé l’orella”. Sobreviu a tot un plegat d’estratègies repressives que pretenen aniquilar-lo psicològicament i emocionalment, com ara la manca total de privadesa amb un guàrdia que l’observa fins i tot quan fa les seves necessitats.

No us perdeu la ressenya de La revolució vertical, per la periodista Clara Berenguer:

 La revolució vertical és un d’aquells llibres que convé rescatar d’entre la voràgine inassumible de novetats a què ens sotmet el mercat editorial. Tot un testimoni d’altres llengües i altres indrets que resulta alhora tan proper, tan nostre, que s’alça com un homenatge a la tradició de la literatura oral i convida a compartir la lectura en silenci i en veu alta a infants i a grans. A més, l’edició d’aquest llibre s’acompanya d’una cançó adaptada per Alícia Serrat i composta per Clara Peya. Un trasbals identitari, cultural, literari, estètic i musical en tota regla.

Vet aquí una història que narra la formació d’un cos que té braços i cames en discussió entre ells. Les extremitats de l’organisme humà no es posen d’acord, en competició les unes amb les altres; no entenen que la cooperació és la clau perquè tot funcioni a la perfecció. L’argument del conte La revolució vertical, obra del reconegut escriptor kenià Ngugi wa Thiong’o, ha pres nova vida amb l’edició il·lustrada que publica properament l’editorial Raig Verd. Avui estrenem el videoclip d’una cançó que parteix d’aquest llibre.

L’edició de ‘La revolució vertical’ és un nou regal que ens ofereix l’editorial dirigida per Laura Huerga. Es tracta d’una faula africana escrita en kikuiu de la mà de l’escriptor kenià Ngugi wa Thiong’o que ens arriba en català  il·lustrada per Agustín Comotto i amb una cançó composta per Clara Peya i lletra adaptada per Alícia Serrat.

[…]

Escrita en kikuiu, la llengua materna de Thiongó que tant ha defensat en la seva vida, ‘La revolució vertical’ vol ser també un homenatge a la literatura oral com assenyala l’editora Laura Huerga a l’epíleg del relat ”aquest és un conte per a grans i petits. Un conte per explicar en veu alta, o xiuxiuejar a l’orella d’algú altre. Però sobretot és un conte per compartir”.

Anna Cornudella ens escriu una ressenya sobre Humanitats en acció al mitjà de comunicació digital Núvol:

Humanitats en acció és un llibre crític que dóna veu a persones que formen part d’una generació que té poques vies per arribar al públic. És un llibre que proposa un canvi de paradigma, una transgressió dels límits del coneixement, de les denominacions i de les institucions que existeixen actualment. Advoca, també, pel que és col·lectiu com a motor de canvi i defuig completament de la no-acció de les humanitats.

Un repàs dels casos que tenen en comú la repressió de la dissidència, la impunitat policial i la interpretació repressiva de la llei: Valtònyc, Altsasu, els presos polítics catalans, Pablo Hasél, La Insurgencia, Fariña, Strawberry, Cassandra o les portades d’El Jueves…

Laura Huerga i Blanca Busquets, a Tu, calla! parlen de les reaccions i formes d’organització contra la censura de diferents col·lectius en forma de manifest, manifestació, caixes de resistència, cançons i campanyes. En una democràcia sana és símptoma preocupant que vinyetes, tuits, gags o articles satírics indignen amb tanta facilitat al poder, resultant molt cridaner que es prengui la broma de manera tant seriosa. Hi ha hagut milers de sancions subjectives pràcticament impossibles de recórrer des de llenguatges diversos: cantants, artistes, escriptors, opinadors, periodistes i humoristes.

El llibre és una aportació clara, endreçada i documentada que vol obrir el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió i alhora acaba defensant la “derogació de la llei mordassa, no només la seva reforma”, com s’ha començat a debatre al Congrés. També defensen “que es tiri enrere la reforma del Codi Penal del 2015, que es va omplir amb vaguetats i buits que permeten als jutges fer interpretacions en funció de la seva ideologia”, diu Huerga, que denuncia un biaix ideològic més permissiu amb l’extrema dreta i una “criminalització de la pobresa”.

El ensayo pone de relieve cómo los derechos y las leyes “entran en contradicción”, y además relee casos concretos para demostrar que esto afecta a un amplio abanico de ciudadanos: desde una panadera que critica que un policía estaciona mal, hasta los cantantes Valtonyc y Pablo Hásel.

Laura Huerga i Blanca Busquets publiquen a Raig Verd un llibre sobre la censura. Porta per títol Tu, ca lla! i, de subtítol un aclaridor So bre el dret a la lli ber tat d’ex pres sió i ma ni fes tació. Dos drets fonamentals en democràcia que, malgrat la distorsió mediàtica, són i seran el nucli dur del judici sobre el procés. Si les autores hagues sin volgut particularitzar el seu treball pot ser haurien manllevat al rei emèrit aquella famosa expressió seva del “¿por qué no te ca llas?” que va etzibar al difunt Hugo Chávez en una cimera iberoamericana. Però “tu, calla!” és més directe. Tres síl·labes que ens percudeixen el cervell i repercuteixen en les nostres reaccions. El llibre neix d’aquesta percussió tan contemporània i busca la complexa repercussió que té la citació inicial de Chomsky: “Si no creiem en la lliber tat d’expressió per a aquells que menyspreem, no hi creiem en absolut”. Huerga & Busquets si tu en l’origen del llibre en un con text d’involució de drets, vehiculada en la llei mordassa del 2015. En aquest marc, documenten una tirallonga de casos. Hi ha hagut milers de sancions subjectives, pràcticament impossibles de recórrer, sempre a opositors de l’Estat des de llenguatges diversos: cantants, artistes, escriptors, opinadors, periodistes, humoristes… La protesta ha es tat tan criminalitzada com la pobresa. L’assaig analitza la reforma del Codi Penal del 2015, que eleva les penes per enaltiment del terrorisme just quan ETA ja entrava en la fase terminal. S’hi recull el marc jurídic que contextualitza aquesta pèrdua de drets, però és amb els casos concrets que capim la magnitud de l’operació. La presumpta liquiditat de l’Estat modern es solidica, es fa rocós. De fet, en les conclusions les autores admeten que quan s’hi van posar no podi en “ni imaginar fins on arribava el problema”.

En un capítol de la monografia esmenten una obra de l’artista escocès Douglas Gordon que planteja 147 pors escrites en una línia a l’alçada dels ulls de l’espectador, en una habitació amb tres llums que il·luminen cap, cor i genitals del visitant. L’obra duu per títol From God to not hing (de Déu a res) i és del 1996. El catàleg de pors que presenta és tan extens que, per més que ens identifiquem amb alguna (por de la tecnologia, por de la por, por de la mort), n’hi ha de contradictòries (por de l’ego, por de l’autoodi) i, per tant, difícils de compartir (por de dormir, por de des per tar-se). La qüestió és que no podem as su mir-ne tantes i això ens en distorsiona la percepció, igual com l’excés d’informació desinforma. Una de les defenicions de la llibertat és viure sense por. L’última por del catàleg amb què Gordon ens aclapara és la por de res (no del no-res). Afegeixen Huerga & Busquets: “Nosaltres sí que creiem que una forma de la llibertat és la de viure sense por. I, per això, és molt important que puguem seguir fent fotos a les manifestacions, que no ens desmobilitzem, que reivindiquem els nos tres drets sense haver de témer per una sanció”. Chomsky diu: “Si no creiem en la llibertat d’expressió per a aquells que menys preem, no hi creiem en absolut”.

Aquestes paradoxes travessen Tu, calla! (Ed. Raig Verd), llibre amb què Laura Huerga i Blanca Busquets documenten l’amplitud de la repressió dels drets a la llibertat d’expressió, de manifestació i d’informació des que són vigents l’anomenada llei mordassa (oficialment “Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana”) i l’enduriment del Codi Penal, aprovats el 2015 per la majoria absoluta del PP.

L’editora Laura Huerga i la traductora Blanca Busquets publiquen el llibre ‘Tu, calla!’ (Raig Verd), en què analitzen la censura i la repressió d’estat: repressió de la dissidència, criminalització de la protesta i de la pobresa

“Tu, calla!” és el títol del llibre que acaben de publicar l’editora Laura Huerga i la traductora Blanca Busquets. Un intent d’explicar per què en aquests últims anys hi ha hagut casos com el de Pablo Hasel o Valtonyc, per què es diu que està amenaçada la llibertat d’expressió, quan semblava un dret garantit amb la democràcia

Promueve la derogación de la ley mordaza y la revisión del Código Penal

Al programa de “Llibres, píxels i valors”, Rosa de Diego parla de Svetlana Aleksiévitx i la seva obra traduïda al català.

Adam Martín ressenya “Els desposseïts” d’Ursula K. Le Guin a Catorze:

Els al·lèrgics a la ciència-ficció es farien un favor si aparquessin els prejudicis i el llegissin: aquí no hi ha faramalla tecnològica que distregui més enllà de l’estrictament necessària i aquesta novel·la, com tantes altres del gènere no és, com deia l’autora, “una advertència nefasta ni un projecte sobre el que hauríem de fer”, sinó un recordatori sobre la infinita varietat de maneres en què la humanitat acaba sempre en el mateix lloc.

El Centre d’Informació i Documentació de la Diputació de Barcelona ressenya “Polititzacions del malestar”:

I què és el malestar? “El malestar es la manifestación sensible de la crisis de la presencia”. I la crisi de la presència, concepte usat pel col·lectiu Tiqqun, és una crisi cultural molt profunda, no només de caire econòmic sinó també de referències, fidelitats, creences i valors. Aquest malestar pot tornar-se en alguna cosa positiva, ja que és alhora també font d’oportunitats, la possibilitat de plantar cara a l’hegemonia, una font energètica per a la transformació profunda.

Marta Vilà ens escriu una ressenya sobre Els desposseïts al mitjà de comunicació digital Núvol:

Definitivament, Els desposseïts és una novel·la que supera totes les expectatives; una veritable oda a l’autocrítica i a l’inconformisme que revifa l’esperança d’una civilització ideal, fantàstica i utòpica.

El diari Ara esmenta ―en la seva notícia sobre els Premis ACCA― Nora Ancarola, Daniel Gasol i Laia Manonelles Moner, guanyadors en la categoria de Crítica d’art pel seu llibre Polititzacions del malestar.

No us perdeu la crònica de la 34a edició dels Premis de l’Associació Catalana de Crítica d’Art, per la periodista Clàudia Rius:

L’ACCA destaca Polititzacions del malestar per la seva tasca a l’hora de “valorar el desassossec de les dinàmiques polítiques i econòmiques actuals i defensar una opció cívica i artística, que parteix de l’acceptació de la fragilitat i la converteix en resistència i potència transformadora.”

Un tast editorial de la mà de Catorze, amb Polititzacions del malestar com a protagonista:

“Reconegut amb el Premi de Crítica de l’Associació Catalana de Crítics d’Art 2017, neix de la voluntat d’aprofundir en el malestar dels processos creatius per tornar a la societat tot allò que aquesta invisibilitza: des de la tristesa i la ràbia fins al fàstic i la histèria.”

El mitjà Grup Comunicació 21 també es fa ressò del Premi ACCA 2017 en la modalitat de crítica d’art, atorgat a l’obra Polititzacons del Malestar, dels autors Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol.

Polititzacions del malestar guanya el Premi de Crítica 2017 de l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

Àlex Milian ens escriu una ressenya sobre “Montecarlo” a El Temps.

La història està trufada d’una galeria de personatges que Terrin té l’habilitat de dibuixar amb quatre trets i petites accions que els defineixen.

Òscar Montferrer ens escriu una ressenya de A la Casa de l’Intèrpret de Thiong’o.

Més agres que no pas dolços, els fets que es relaten són la denúncia d’una injustícia extrema viscuda des d’una innocència mancada d’odi i ressentiment que traspua vitalitat, optimisme i bona voluntat. Que A la casa de l’intèrpret no sigui una eina per passar comptes amb un passat indesitjat atorga un valor especial a la recuperació de la memòria d’un poble colonitzat.

“Polititzacions del malestar” és finalista dels Premis de l’Associació Catalana de Crítica d’Art 2017 en la categoria de Crítica.

FremantleMedia adaptarà la guardonada novel·la de Richard Flanagan, “L’estret camí cap al nord profund”.

Ressenya de “Polititzacions del malestar” a El País.

Potser per això, l’autocrítica sigui la zona més interessant a Polititzacions del malestar. En aquesta línia, Manuel Delgado esquila l’estetització buida de les lluites socials. O Joan B. Minguet esbudella la hipocresia d’aquests directors de museu que presumeixen d’una investigació a la qual, no obstant això, dediquen un pressupost ridícul. Autocrítica és igualment l’exigència d’Alfonso Levy, en la seva crida a complir amb la tríada de “dolor, vulnerabilitat i autenticitat” a l’hora d’emprendre un projecte artístic.

Al “Llibres per escoltar” parlen de “Montecarlo” amb Peter Terrin, traduïda per Maria Rosich.

Jordi Cervera ens fa una ressenya de “Montecarlo”:

Terrin ens enfronta, amb una literatura sòlida i elegant, a la percepció social del fet heroic i destacable, a la necessitat de ser reconegut, a les petites o grans obsessions. A les evocacions i a la manera com el pensament i els neguits interaccionen amb la vida de cada dia fins arribar a alterar-la.

“Només hi ha una raó per no llegir Svetlana Aleksiévitx i rau a l’estómac (…) Per llegir-la, en canvi, hi ha múltiples raons”. La ressenya de Vicent Usó sobre “Últims testimonis” al núm. 81 de Caràcters (https://www.uv.es/caracters/ ).

L’extraordinària vida de l’atleta txec Emil Zatopek (1922-2000), l’únic home capaç de guanyar els 5.000, 10.000 metres i la marató en uns mateixos Jocs Olímpics (Helsinki 1952), i a la vegada víctima dels totalitarismes del segle XX, és plasmada per l’escriptor francès Jean Echenoz a ‘Córrer’ (Raig Verd, en català/Anagrama, en castellà). No és una biografia tradicional, sinó un retrat novel·lat a càmera ràpida, tal com Zatopek no parava de córrer i córrer, des de la seva glòria esportiva –va arribar a ser, literalment, invencible- a la degradació que el va sotmetre el règim comunista de Txecoslovàquia passant per la invasió nazi que va viure d’adolescent. En definitiva, és una pinzellada històrica del segle passat conjugada en un dels millors fondistes de tots els temps.

Nota de Valèria Gaillard sobre “La guerra ni té cara de dona”.

Núria Iceta ens ressenya “A la Casa de l’Intèrpret” de Thiong’o, i acaba dient que ja espera la tercera part de les memòries de l’escriptor:

“No podem més que esperar la tercera, amb el seu pas per la universitat i la consolidació de la seva vocació d’escriptor. Després de tot el que ha viscut, a 80 anys, si Thiong’o se n’ha sortit potser és perquè ha sabut traçar el seu propi camí, en anglès i en kikuiu, i ha trobat el seu lloc sense, al capdavall, trair-se a si mateix.”

Polititzacions del malestar està compost per parts diferents que no volen encaixar, per més que totes girin en torn a la crisi política i moral que estem vivint i a la capacitat (o no) que l’art té de canalitzar aquest malestar generalitzat. El llibre és una composició col·lectiva, i la seva heterogeneïtat es manifesta en les opinions divergents dels que han contribuït a fer-lo possible.

El carrer és nostre és un manual d’història fonamental per entendre les arts de carrer des de finals de la dictadura fins als nostres dies; des del seu ressorgiment com a resposta a un context d’ofec, fins al seu lent declivi després dels Jocs Olímpics de 1992, que les ha convertit en “les arts al carrer”.

Maria Cardona reclama El carrer és nostre com a reconeixement a la creació artística a l’espai públic. Ens quedem amb la conclusió:

L’habilitat amb la qual diferents assajos i reflexions -algunes com «Respirar al carrer» d’un lirisme esfereïdor- van encaixant, serveix, precisament, per posar de manifest la importància de l’art de carrer i el seu retorn a la comunitat. I sobretot, per posar èmfasi en una idea: l’espai públic cada vegada és menys espai i menys públic però, malgrat tot, els carrers continuen sent de qui camina, bada, deriva. Sortim i trobem-nos.

Ens agrada molt com Llegim ens apropa a Com ser-ho alhora d’Ali Smith: “Un llibre que trenca normes i esquerda la roda del temps”. No us perdeu la seva ressenya.

No us perdeu la ressenya que ha escrit El Temps de Polititzacions del malestar.

‘Polititzacions del malestar’ és una obra de diversos autors editada per Raig Verd que enumera i explica els exemples creatius —i els seus processos— que tenen la seua inspiració en el malestar creat per la situació política i social. (…) L’obra recopila tota una sèrie de testimonis protagonistes durant aquests anys en les protestes socials, que justifiquen les obres que han servit per canalitzar la ràbia a través de l’art. O de com aquesta transformació contribueix a fer comunitat.

El País elabora una llista amb els 10 millors llibres africans del 2017, i Desplaçar el centre n’és un d’ells.

La preocupación de Ngugi por desplazar el centro en dos sentidos, entre naciones (“Lo que se refiere a Occidente se convierte en lo universal, y lo que se refiere al tercer mundo se convierte en lo local”) y dentro de cada nación, ha sido el motor continuo de su obra y pensamiento. La próxima campaña que promoveremos en torno a él ya la adivináis: #NgugiwaThiongoNobel2018.

Catorze ha seleccionat 14 fragments de Polititzacions del malestar per fer-nos-en un tast.

El Festival Literari Internacional de Paraty, al Brasil, ha reunit Ngũgĩ wa Thiong’o i Richard Flanagan en una taula rodona. Tot un luxe. En una moment de la xerrada, Ngũgĩ es pregunta què fa el torturador quan arriba a casa. La resposta de Flanagan fa esgarrifar. No us perdeu l’article que ha publicat el diari portuguès Público sobre aquesta xerrada.

Gustau Nerín ens explica moltes coses d’A la Casa de l’Intèrpret: d’Ngũgĩ, d’educació, de colons britàncis, dels Mau-Mau, però sobretot entendrem les lectures que feia Ngũgĩ de Shakespeare i per què A la Casa de l’Intèrpret trobem un Ngũgĩ diferent al del seus llibres d’assaig.

L’Ngũgĩ d’aquesta obra contrasta dràsticament amb el dels seus assajos Desplaçar el centre o Descolonitzar la ment. És necessari llegir aquesta obra per tenir un contrapunt a altres obres d’Ngũgĩ i acabar d’entendre aquest personatge i les seves influències.

A la Casa de l’Intèrpret entra a la llista dels cinc llibres d’assaig que recomana El Periódico per aquest Nadal. Això és el que en diu:

El periódo de formación del escritor keniano: una juventud en que se cruzan el descubrimiento de la cultura literaria con el testimonio de la violencia colonial contra la rebelión Mau-Mau. Algún día al autor le llegará el Nobel, y aquí estarán las claves.

Coneixem per què Richard Flanagan és “un dels grans narradors del segle XXI” de la mà de Xavier Aliaga amb la ressenya que ha escrit de Desig. Us en deixem un tast:

La prosa de Flanagan, un autor que (…) concep l’escriptura com una lluita amb el llenguatge i una tensió que cal resoldre en benefici de l’estil, del segell propi, és un festival. En fons i forma. Tan sols llegint les primeres planes de Desig, la posada en escena del primer capítol (…), t’adones del tipus de matèria valuosa que adorna la literatura de Flanagan. La capacitat brutal per anar deixant fragments colpidors pertot arreu.

 

L’article aproxima el llibre d’Aída Pallarès i Manuel Pérez a la situació actual que es viu a Catalunya i reflexiona sobre la situació actual de les arts escèniques de carrer a Catalunya.

Librotea El País va demanar a la llibreria Calders la seva opinió per elaborar una llista amb els millors llibres del 2017. Desplaçar el centre de Ngugi wa Thiong’o està entre els primers.

La Carme Porta ens recomana, des del seu bloc, “un llibre magnífic”, Córrer:

Un llibre que es llegeix ràpid perquè enganxa, i molt. Per aquelles persones que ens agrada córrer és com anar veient passar reptes inassolibles i, alhora, veure com es fa possible que una persona que no té res per a guanyar vença contra tot i tothom. Però també un llibre que conté crítica, no una crítica directa però si contundent sobre una situació política i social i les seves complicitats.

La segona edició del festival Nordansa de Figueres arranca amb la presentació d’El carrer és nostre. Els autors Aída Pallarès i Manuel Pérez us esperen aquest dissabte 11 de novembre a les 12.00 a la llibreria Edison.

“Llums i ombres” és l’ampliació de la ressenya sobre Llampecs i Córrer que es va publicar al “Quadern” de El País. En Xavier Dilla ens torna a parlar de les novel·les de Jean Echenoz i de la seva narració, “molt suggestiva, gairebé hipnòtica per com captura el lector”.

Podeu escoltar l’entrevista a l’Aída Pallarès i a en Manuel Pérez, autors d’El carrer és nostre i a la Laura Huerga, editora de Raig Verd, que va fer la Rosa de Diego el diumenge passat a Ràdio 4. Els quatre parlaran sobre què són, què signifiquen i com evolucionen les arts escèniques de carrer, i com a través de la cultura estem recuperant el carrer en moments tan convulsos com els que estem vivint.

La Sílvia Fustegueres s’enduria Desig a una illa deserta. Al seu bloc L’illa deserta ens explica els quatre motius pels que ho faria: per l’autor, per la traductora, per l’editorial, i pel llibre.

TimeOut Barcelona ens explica perquè, avui, El carrer és nostre és una lectura ineludible:

Un volum més necessari que mai en els moments històrics que estem vivint al nostre país, on la gent crida ‘el carrer serà sempre nostre’. Als 70, el carrer era de la gent i dels artistes. Ara, sembla que la gent l’està recuperant.

L’Aída Pallarès i en Manuel Pérez reflexionen sobre l’espai públic com a element democratitzador de la cultura i ens parlen de la importància de recuperar el carrer a través de la cultura i de l’art. Ho fan al programa de televisió Teló del Fons del Canal Terrassa Vallès.

El diari Ara ressenya Desig elogiant la capacitat d’en Richard Flanagan de portar l’individu a l’extrem:

Flanagan (…) té la gràcia de situar-nos en escenaris exòtics i fer-nos sentir aquests mons llunyans pròxims i avinents, com si tot el que ha passat en qualsevol aventura humana formés part d’una certa previsió de l’esfera més cordial i més terrible de cada individu.

Albert Font-Tarrés ens parla de Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre:

Thiong’o recorda que: «una comunitat és realment lliure quan controla totes les eines, els instruments i els mitjans per a la seva supervivència física, econòmica, política, cultural i psicològica. En resum, quan controla els mitjans i el context de la seva supervivència i els seu desenvolupament integrats». Deixeu-me fer-hi una aportació pròpia redundant: els mitjans de comunicació inclosos.

Vicenç Pagès Jordà ens desgrana tots els detalls que fan del narrador d’Echenoz en la seva última novel·la un recurs excepcionalment original:

Enviada especial ofereix un perfil de narrador juganer i fatigat, enigmàtic, situat au-dessus de la mêlée, que potser prefereix riure  —d’una manera sovint prou trista— perquè no té dubtes sobre el futur: no costa entendre’l com una entitat francesa, o europea en general, que considera que la innocència és un signe de mal gust, i que més aviat s’entreté a comparar continguts i a gaudir-ne mentre pugui, si bé amb un gaudi més intel·lectual que sentimental. Si alguna cosa l’angoixa, és la influència literària. Aquest narrador és alhora una font de plaer i d’interrogació.

La següent crítica de Xavier Aliaga ens descriu el retorn excepcional d’Echenoz:

En tot cas, el fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines, engreixades i adaptades al català amb saviesa per Anna Casassas. “Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista.

La següent ressenya ens guía cap al sorprenent viatge de Lennon de la mà de Kevin Barry:

Guanyadora del premi Goldsmith el 2015, guardó que destaca precisament la capacitat creativa de la ficció i editat per Raig Verd / Rayo Verde, Beatlbone esdevé un relat entrellaçat, que combina esdeveniments reals, ficció i recerca periodística d’una forma inaudita.

La Contra de La Vanguardia ens comparteix l’entrevista a Ngũgĩ wa Thiong’o. Una entrevista més aviat personal, on l’escriptor africà defineix amb sàvies reflexions què és o què hauria de ser la humanitat:

M’agrada passejar entre flors, contemplar-les, perquè totes són diferents i cap no és més flor que una altra, són esplendoroses en la seva multiplicitat de colors. De la mateixa manera cap ésser humà no és més ésser humà que un altre.

 

El diari de l’educació reflexiona sobre què en podem aprendre del relat de Thiong’o sobre la seva infantesa a Kenya:

L’escola de Ngũgĩ wa Thiong’o, tan allunyada en l’espai i el temps, és capaç d’inspirar la que aquí i ara desitjaríem.

Francesc Serés argumenta per què les obres de Thiong’o són peces fonamentals de la literatura mundial:

Quan l’obra d’un autor uneix pensament i vivència; quan la literatura i l’assaig es fonen en els seus llibres; quan les idees que es troben en les pàgines marquen un abans i un després en la manera que tenim de veure el món; quan cada paràgraf connecta parts del món i del cervell que semblava que es necessitaven, aleshores, el lector sap que el text forma part d’aquells llibres que tota literatura espera. I aquest és el cas dels dos llibres de Ngugi wa Thiong’o Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre.

Pels que no hi vau poder ser en persona, Anna Punsoda us acosta la crònica de la conferència de Thiong’o:

Per explicar-nos els efectes desastrosos de la raó imperial Thiong’o fa un símil molt clar: quan un nen veu que els seus pares el vigilen a la distància, gosa anar més lluny, però si no els veu es desorienta i queda paral·litzat. Els pobles colonitzats són com aquests nens, porucs i insegurs de la base. Són algú que viu el seu cos com un estrany. S’autoboicotegen, perquè la falta d’arrels genera un estat permanent d’incertesa, de dubtes sobre les capacitats que tens i els reptes que pots afrontar.

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o és aquests dies a Barcelona i els mitjans se n’han fet ressó:

“Cap llengua és superior a cap altra. Tota llengua és capaç de generar obres mestres. La clau és l’intercanvi igualitari entre llengües”. El llenguatge estructura la ment, i Ngũgĩ wa Thiong’o es va adonar fa temps que el neocolonialisme ha estructurat bona part de la intel·lectualitat africana, una part de la qual havia defensat i reivindicat el llegat de les llengües colonials com si fossin més “vàlides per la literatura ” que les pròpiament africanes —com si per explicar la Kenya rural fos millor l’anglès que el kikuiu. Com un George Steiner africà, wa Thiongo ha vingut per dir-nos que la literatura és humana i universal, perquè aflora sempre dels sentiments particulars xiuxiuejats en totes les llengües vernàcules. Ha vingut per recordar-nos que la literatura és millor fer-la en el parlar matern. I si penseu en Beckett o en Joyce o en Kafka recordeu per què van optar per no fer-ho: de vegades per elecció, però sovint amb la voluntat explícita de descriure un estranyament o una identitat incòmoda.

Jordi Nopca ha entrevistat el Ngũgĩ wa Thiong’o a l’Ara. No us perdeu la seva conferència aquesta tarda al CCCB de Barcelona.

Les llengües no s’haurien de relacionar jeràrquicament, com ha passat fins ara. No hi ha llengües millors que altres. De qualsevol llengua se’n poden aprendre coses bones. Encara que només la parlin cinc persones té la seva dignitat, perquè és cultura. M’agrada comparar les llengües amb instruments musicals: hi ha el piano, el violí, el clarinet… Totes les llengües tenen dret a sonar en l’orquestra de la literatura.

David Forniès parla amb Ngũgĩ wa Thiong’o sobre llengües dominades, universalitat i robatoris literaris:

Però ara m’adono que als meus llibres m’hauria agradat introduir el concepte del ‘robatori de la identitat literària’. M’explicaré amb un exemple: pot passar que algú suplanti la nostra identitat personal, entri als nostres comptes bancaris i s’endugui els nostres diners. Llavors ens enutgem molt, perquè ens han robat. Doncs en literatura passa una mica el mateix, amb la diferència que no ens enutgem gaire. No hauríem de permetre, d’un punt de vista terminològic, que ens robessin la identitat de les literatures escrites en aquelles llengües que han patit dominació.

En la següent ressenya, Montserrat Serra ens parla dels dos nous llibres de l’escriptor africà:

De Descolonitzar la ment, es diu que és una referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme. Combinació entre assaig i autobiografia, no únicament defensa la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica, sinó que també ens mostra els esdeveniments vitals que han contribuït a elaborar el pensament de Ngũgĩ wa Thiong’o.

A Desplaçar el centre, Thiong’o parla dels efectes devastadors del domini d’uns estats occidentals sobre la majoria de cultures del món, especialment en el continent africà. Perquè implica l’anihilació i la repressió de les cultures africanes. I explica que si la cultura que es troba al servei del poble és feble, la lluita de la pagesia i el proletariat pels drets humans fonamentals i per la redistribució de la riquesa és més difícil.

Jordi Sanz dedica grates paraules a la descoberta de “Somnis en temps de guerra”, una lectura que, diu, l’ha enriquit i ha modificat la seva visió del món:

En aquest sentit cada cop que avui en dia un polític, un tertulià o un periodista pontifica sobre el recurrent concepte de “valors europeus” em ve al cap, entre d’altres moltes coses, el colonialisme, que això sí que és europeu de totes totes. Si us hi fixeu bé quan algú utilitza la construcció “valors europeus” ho fa com a sinònim d’un etnocentrisme excloent com dient “som els millors dels món”. Aquesta defensa d’Europa com a cultura superior ja fa temps que no cola, i llibres com Somnis en temps de guerra donen arguments als lectors que exerceixen una mirada crítica sobre l’actualitat i volen més raons sobre la intuïció del “no em crec el que em diuen aquests polítics”.

En la següent ressenya, Ramona Pérez ens explica per què considera Enviada especial un llibre sorprenent, divertit i un bon exemple del gènere policíac:

Per damunt de tot tenim a les mans una escriptura impecable, una qualitat literària excepcional, un autor que no podrem deixar de tenir present.

El Periódico ens duu una crónica sobre la xerrada de Echenoz al festival Kosmopolis, on va xerrar sobre literatura  i del seu desencís de la situació política de França, així com una ressenya de la seva irónica última novel·la “Enviada especial”:

Com si es tractés d’una novel·la de Graham Greene, tot gira al voltant d’una dona reclutada fora de les xarxes en una trama que culmina a Corea del Nord, «una dictadura terrorífica, sense comparació amb res i que té poc a veure amb el comunisme d’abans de la caiguda del mur». Aquesta llibertat potser ha fet que ‘Enviada especial’ sigui la seva novel·la més divertida i juganera, amb una trama tan decididament rocambolesca com ho podria ser qualsevol pel·lícula de Hitchcock.

Per si encara en teníeu algun dubte, aquesta ressenya us detalla per què cal llegir Ali Smith. I és que llegir L’accidental és disfrutar de la prosa més innovadora mentre ens endinsem en les profunditats de la ment humana:

Smith es una narradora intachable. El discurso es natural, fluye a la perfección, y crea un mundo verosímil tan real que cuesta creer que la familia Smart no exista de verdad en algún lugar de Londres.

En aquest article, Xavier Aliaga comparteix l’emoció per la literatura d’Ali Smith, i en especial per la seva última obra L’accidental, on  l’autora aconsegueix transmetre’ns l’efecte que l’enigmàtica Ambre produeix en tots els personatges mitjançant un estil tan estimulant com difícil d’aconseguir:

Els profetes de la mort de la novel·la com a eina exhaurida d’expressió literària farien bé en llegir la britànica Ali Smith (Inverness, 1962) i la seua novel·la ‘L’accidental’, guanyadora del Whitbread Award i finalista del Man Brooker Prize i traslladada al català per Raig Verd. Més de tres-centes pàgines farcides de jocs narratius, un humor rar i una aurèola d’estranyament cada vegada més difícil de trobar en un llibre.

Durant el seu pas pel festival Kosmopolis, vam tenir la sort d’escoltar les opinions de Echenoz sobre les seves obres i la literatura en general. En el següent article, Jordi Nopca ens les recull per a que les tinguem molt presents:

Durant molts anys, l’eix principal de la novel·la d’espies va ser el conflicte entre el bloc oriental, llavors comunista, i l’occidental -recorda-. Amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989, les cartes del gènere, que m’ha interessat com a lector des de la dècada dels 60, es van redistribuir. Vaig triar escriure sobre Corea del Nord a Enviada especial perquè és un país horriblement singular, aïllat i estrany. És una dictadura terrorífica, i puntualment ens n’arriben informacions espantoses, com ara els experiments nuclears o els atacs informàtics. És una realitat absent i alhora molt present.

Una ressenya molt breu que ens dóna algunes claus per entrar en l’obra d’una autora tan reconeguda com Ali Smith a través d’una de les seves millors novel·les, L’accidental:

L’obra destaca per la versatilitat narrativa: Smith fa parlar una preadolescent indomable, un jove penedit, un professor amb tics de Peter Pan i una escriptora cansada de ressuscitar els morts.

Les crítiques que està rebent Llampecs són molt positives, i aquesta ressenya de Xavier Dilla continua fent créixer la bona recepció que han tingut totes les obres que hem publicat d’Echenoz :

Amb Llampecs, Jean Echenoz tanca una de les millors propostes literàries de la primera dècada del segle

Joan Todó repassa el singular estil narratiu de Jean Echenoz i la capacitat que té l’escriptor francès de capturar els lectors a través de jocs subtils i perfectament mesurats entre ficció i realitat:

El detallisme capriciós, el joc constant amb la velocitat narrativa, els canvis de focalització, l’arbitrarietat irònica de la veu del narrador, la seva lleugeresa gairebé divuitesca, no ens haurien de permetre confondre’ns: aquest llibre […] és […]: «una àmplia representació abstracta, composta tota ella per elements figuratius.»

Francesc Serés defensa la necessitat de llegir obres com Somnis en temps de guerra, un llibre autobiogràfic que ens ajuda a entendre més bé alguns dels debats vigents més importants de la nostra societat:

Somnis en temps de guerra és molt més que una educació sentimental, hi ha molts problemes de primer món que aquí són derrotats per incompareixença. És una reelaboració constant de posicionaments vitals i socials, emocionals i polítics.

L’obra d’Aleksiévitx segueix impactant i commovent els lectors. A través d’una crítica de La pregària de Txernòbil, David Claret ens explica per què els llibres de la Premi Nobel són tan colpidors i per què són necessaris per entendre no només el passat, sinó també la nostra societat actual:

Aleksiévitx subtitula el llibre amb unes paraules que, parlant del passat, sorprenen: Crònica del futur. I ho explica: «A Txernòbil es recorda sobretot la vida “després de tot”: els paisatges sense gent, un camí cap al no-res.» I conclou: «De vegades m’ha semblat que escrivia sobre el futur.» I em demano: tot aquest desconcert, tot aquest no-entendre-res del que pot venir demà, és el futur que ens espera?

En aquesta ressenya escrita a Núvol, Teresa Costa-Gramunt ens explica les impressions que li va causar Últims testimonis i enllaça les reflexions extretes amb la situació actual d’alguns països en guerra:

Aquests testimonis tenen tota la força de la veritat, només els infants són capaços de dir-la amb tanta nitidesa, per molt que sigui ja gent adulta qui faci memòria d’aquells dies en què ho van perdre tot.

Carles Capdevila repassa un dels seus millors moments del 2016: l’entrevista que va tenir l’oportunitat de fer a Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de Literatura 2015:

És un luxe entrevistar una pacient entrevistadora que grata en les ànimes, que penetra en les quotidianitats, que ens ajuda a entendre les persones per sobre de les ideologies i per sota de les guerres.

Dolors Udina ens explica què va suposar traduir Com ser-ho alhora: els reptes que li va plantejar una obra tan particular, els criteris que va adoptar, el procés de comprensió de tot el que intentava transmetre l’autora, etc. Així mateix, també ens ofereix un testimoni molt valuós sobre la importància de la traducció en català en una societat com la nostra:

El que demostra aquest llibre, en tot cas, és que no és impossible fer una novel·la experimental, difícil, que sigui alhora un viatge emocional i una joia de llegir (i de traduir). […] us recomano ferventment que el llegiu.

 

Aleksiévitx continua acumulant reconeixements: aquest cop li ha tocat a Últims testimonis, que ha estat considerat com el millor llibre d’assaig del 2016. La llista de les obres premiades ha estat elaborada a partir dels vots de bibliotecaris, crítics, periodistes, columnistes i bibliotecaris.

El Punt Avui s’afegeix a la bona rebuda d’una de les nostres últimes novetats: Llampecs, de l’escriptor francès Jean Echenoz:

Llampecs val la pena perquè Echenoz és un mestre. Concís, breu, irònic, enginyós, esforçadament clar, servint-se d’una prosa aparentment senzilla, sap transmetre una emoció d’alt voltatge.

Marina Porras elogia la prosa de Jean Echenoz i la seva habilitat per convertir un personatge històric tan conegut i peculiar com Nikola Tesla en un fantàstic antiheroi literari:

És difícil trobar pegues a la treballada prosa descriptiva i antidecorativa d’Echenoz, que no dubta a depurar el text perquè hi quedi la paraula precisa i que relata amb una ironia finíssima que rebaixa qualsevol pompositat i atenua la fredor d’una prosa tan calculada.

El llibreter Pere Fàbregues ens recomana llegir Temps de segona mà “amb calma i sense prejudicis”, una altra ressenya que s’afegeix a les bones crítiques que ha rebut tota l’obra d’Aleksiévitx:

Des del nostre món se’ns fa difícil d’entendre i per això, malgrat la cruesa del relat, sovint incòmode per no dir cruel, ens convé una lectura intensa, reposada i sense estereotips prefixats, de la novel·la/relat que ens enfronta a una realitat que fa pensar.

Ramona Pérez fa una breu síntesi de Somnis en temps de guerra i ens dóna algunes pistes útils per entendre millor el llibre:

Aquests Records d’infantesa potser ens obriran les portes d’un món del qual voldrem saber més i més. Per iniciar aquest aprenentatge, l’autor ens serveix de guia i durant molt de temps l’obra que tenim a les mans serà el nostre llibre de capçalera.

Manel Haro, de Llegir en cas d’incendi, recomana Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, un autor kenyà que molts experts consideren imprescindible per entendre el món en què vivim:

En definitiva, una bona literatura, […], que és, a més, una revindicació de la diversitat, de la cultura en totes les seves expressions, de la igualtat i de totes les identitats, per minoritàries que siguin, que enriqueixen aquest món.

L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan, ha estat considerada la millor novel·la estrangera de l’any per Lire.

David Vidal, d’Ara Llegim, consolida la bona recepció que ha tingut una de les nostres últimes novetats, Somnis en temps de guerra. En la seva ressenya trobareu un breu resum del llibre, juntament amb arguments que defensen la importància de llegir-lo:

La literatura ens enganya; aquesta és la nostra sort. No ens enganya perquè, tot sovint, ens parli des de la ficció -perquè és així com explora exhaustivament la radical ambigüitat humana-. Ens entabana perquè sembla que ens parla d’un altre i, en realitat, sempre ens parla de nosaltres mateixos.

Xavier Serrahima argumenta les raons per les quals és necessari llegir Somnis en temps de guerra:

Un llibre cru, dolorós, en alguns instants, difícil de pair, que posa de manifest fins a quin punt (i amb quina facilitat) un regim polític (més aviat, policial) pot basar la seva raó d’ésser en la injustícia més flagrant i insostenible.

En aquest article, Xavier Dilla resumeix Últims testimonis i el defensa com a lectura obligatòria per als alumnes de Batxillerat:

Som davant un món trastocat: nens que aprenen a comptar comptant bombes, gossos que ploren, galls que deixen de cantar quan senten trets i gallines que obeeixen quan se les fa callar perquè s’acosten els alemanys. Privades d’infantesa, les persones que parlen aquí drecen una terrible galeria de la misèria de la guerra, amb la desmesurada inhumanitat que la caracteritza, però revelen també la capacitat de treure les millors virtuts en situacions extremes.

La llibreria Synusia (c/ Montserrat 136, Terrassa) ha organitzat, en el marc dels quatre encontres del cicle La cultura al centre, una conversa a l’entorn de Cultura en tensió a la qual assistiran el coordinador del recull, Jordi Oliveras, i una part de les autories dels articles del llibre.

La intenció de l’encontre és comentar les tesis de les autores i autors del llibre sobre l’estat actual i el futur de la cultura, i el paper que ha de jugar a la nostra societat contemporània.

No cal inscripció prèvia; podeu consultar més informació sobre l’acte i sobre la llibreria aquí.

El diumenge 20 de novembre sortia publicada al suplement de Cultura de El Punt Avui l’entrevista que Guillem Vidal va fer a Kevin Barry amb ocasió de la seva visita a Barcelona per presentar Beatlebone a La Central.

A l’entrevista, en lloc de centrar-se en la trama o en l’origen de la novel·la, se centra l’atenció en la peculiar connexió que Barry va establir amb John Lennon mentre construïa el perfil d’un personatge mort quaranta anys enrere.

John Lennon mai no va poder tenir una vida adulta en un sentit normal.

El passat 7 de novembre el volum de memòries de Ngugi wa Thiong’o Somnis en temps de guerra va aparèixer entre les novetats literàries de la setmana del Telenotícies de TV3.

Si voleu saber què en van dir, feu clic a l’enllaç del vídeo. El nostre llibre es menciona a partir del minut 1.38.

El proper 7 de desembre se celebrarà una presentació de Cultura en tensió a la llibreria Drac Màgic de Palma de Mallorca (c/ Jeroni Antich, 1). La presentació consistirà en una xerrada dirigida per Jordi Oliveras (coordinador del recull) i un torn de diàleg entre ell i el públic que s’hi vulgui adreçar per comentar qualsevol cosa del llibre. L’acte començarà a les 19.30 h.

L’acte s’inscriu en el cicle de presentacions i col·loquis “Emergències, llibres i converses sobre polítiques culturals”, una iniciativa per donar a conéixer llibres que plantegen noves reflexions sobre el panorama cultural i el paper de les institucions a l’hora de millorar-lo.

La llibreria Dòria Llibres (c/ Argentona 24, Mataró) ja prepara els primers clubs de lectura del 2017.

Junt amb d’altres igualment interessants (que podeu consultar a les seves xarxes), us interessa especialment el que s’organitza a l’entorn de l’obra en català d’Svetlana Aleksiévitx i que dirigirà Àngela Llaquet. El club s’organitzarà en sessions mensuals, i cada sessió girarà al voltant d’un dels llibres traduïts al català de la premi Nobel.

Les sessions s’han programat pels dimecres 11 de gener, 15 de febrer i 15 de març, a les 19.00 h. La inscripció costa 25 € i les places limitades, així que ja sabeu, afanyeu-vos i apunteu-vos-hi!

En aquesta ressenya trobareu una revisió completa de Somnis en temps de guerra: el context històric que va viure l’autor, els motius que diferencien aquest llibre d’altres obres sobre Àfrica, les raons per les quals Thiong’o és una veu única en tot el panorama literari actual…

Llegir Ngũgĩ wa Thiong’o és passejar-se per una Kenya fascinant, que no té res a veure amb els safaris fotogràfics a la moda, ni amb els relats pedants d’alguns viatgers. Somnis en temps de guerra és una ocasió única d’endinsar-se en la profunditat dels camps, els poblats i les ments dels africans. Una ocasió que valdria la pena no perdre’s.

Mercè Carrillo ens introdueix Llampecs, el segon llibre que es tradueix al català de la trilogia de biografies novel·lades que ha escrit Jean Echenoz:

Echenoz no ens diu què pensa el personatge: ens el mostra. Com a narrador expressa opinions sobre els seus invents des del present i ho fa a través d’una novel·la breu i àgil amb un llenguatge concís i en aparença molt senzill.

En aquest breu article, Ramona Pérez defensa la necessitat de llegir els llibres d’Aleksiévitx per poder entendre el món en què vivim:

Als testimonis d’aquests supervivents hi tornarem com es torna als clàssics; són fragments de vida que ens acompanyaran per sempre.

Un article incisiu i informatiu alhora: a través d’una revisió completa de l’obra de Thiong’o, Rejeev Balasubramanyam fa una crítica a la política i a la societat actuals, i defensa que concedir el Nobel a l’autor africà hauria significat un primer pas per començar a canviar alguns dels problemes que vivim cada dia:

In October 2016, the United States is saddled with a presidential candidate who peddles in misogyny and appeals to white supremacists. In many other countries, neo-liberals are vying with the far right for power, and the left is at its weakest. In light of all of this, the Nobel committee’s decision felt infuriatingly myopic. This was the year we needed a writer like Ngugi.

Ressenya breu i clara de Llampecs en què s’expliquen els trets distintius de la nova narració de Jean Echenoz, un dels autors francesos més reconeguts internacionalment:

Com en tot bon conte, tant important és la història com la manera d’explicar-la: l’estil. I Echenoz és un mestre de l’ofici, no perquè faci filigranes aparents, sinó per tot el contrari.

Aquesta entrevista d’Ima Sanchís ens revela l’explicació que s’amaga darrere algunes de les parts més profundes i commovedores (i potser més difícils de captar) de Beatlebone, el nou llibre de Kevin Barry.

L’eco dels sentiments humans persisteix en els ­paisatges, com espectres aliens al temps.

Si voleu arribar a entendre com va ser Nikola Tesla, què va fer, què podria haver pensat o sentit, com són alguns éssers humans d’estranys i extraordinaris, aquest és el millor lloc per on començar

Ernest Alós ens explica les motivacions que van conduir Kevin Barry a escriure Beatlebone. Si vols descobrir la història que s’amaga darrere l’aventura més demencial de John Lennon, no et pots perdre aquest article.

Matías Crowder ressenya Beatlebone, la segona novel·la de Kevin Barry, al Diari de Girona.

Beatlebone resulta una introspecció atractiva i poderosa, una recerca dels orígens, la crida d’una veu interior que el reclama.

El periodista i escriptor Jordi Cervera ressenya al seu blog del web de CCMA l’obra El cementiri dels reis menors, conjunt de relats breus de l’autor croat Zoran Malkoč que vam publicar aquest març.

Com totes les històries referides a la guerra, el rerefons d’aquests contes és ferotge, violent i feridor però per contra, Malkoc, sense renunciar en cap moment a al cruesa que amaga tot allò que explica, és capaç d’aportar-hi un punt d’ironia, d’humor que actua com un magnífic desengreixant.

El dimarts 27 de setembre, l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (carrer de Sant Pere, 46, 1a) organitza un espai de conversa a l’entorn de l’obra Cultura en tensió, publicada aquest febrer per Raig Verd.

A l’acte participaran Laura Huerga, editora de Raig Verd, Jordi Oliveras, prologuista de l’obra, i Joan M. Gual, un dels autors.

Cultura en tensió planteja, a partir de les aportacions de sis autores i autors, el lloc que ocupa la cultura a la nostra societat, i el que deuria ocupar. Els sis articles que conformen el llibre plantegen l’estatus de la cultura des de diferents àmbits i disciplines, quina salud hi té i com s’hauria de desenvolupar de manera sostenible en el futur proper.

Al lloc web de l’entitat podreu veure aquesta activitat i la resta de programació que s’hi ofereix.

Sergi Portela dedica una excel·lent crítica a Àlex i el hula hoop màgic al web de Faristol, Revista del Llibre per a Infants i Joves.

Podríem dir que aquest àlbum és un cant a la imaginació, i de com és potenciada si accedim al coneixement, per exemple, a partir d’un llibre.

El text de Laura Huerga camina àgil […] Directe i senzill (cosa que aquí és un valor), el text avança lleuger i amb ritme, fent que el lector es trobi ben còmode.

Les il·lustracions del jove Albert Arrayás són fresques i es mouen amb llibertat per la pàgina gràcies als fons blancs […] Les il·lustracions són vibrants i divertides, i demostren, a més, molt bon gust en la gamma de colors a partir del domini del grafit, els llapis de colors i l’aquarel·la.

La revista Faristol és una iniciativa del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (http://www.clijcat.cat/).

Podéis acceder al debate haciendo clic en el enlace de la noticia.

Amb quatre paràgrafs, Simona Škrabec ens descriu la colpidora veritat que s’amaga en les històries de Motorsoul:

El secret que revela Stalker és que els homes ens fabriquem els relats per no sucumbir. Quan la realitat pesa massa, ens inventem una altra versió dels fets. Inspira tendresa, fins i tot admiració, aquesta lluita constant per construir una fràgil teranyina per damunt dels precipicis i poder allargar la joia de ser simplement vius per fer uns quants passos més sobre el buit.

Salvador Rich fa un resum de Motorsoul, ens explica les expectatives amb què el va començar i l’impacte que li ha causat:

Motorsoul és aquella Àfrica que sortia als informatius fa vint anys, amb les esfereïdores imatges de matances entre hutus i tutsis a la zona dels grans llacs. […] Aquesta Àfrica s’acosta més a El cor de les tenebres, però amb una espurna d’esperança. L’Àfrica de Motorsoul ens incomoda, ens intriga, ens colpeix. És viva i vibrant.

Jordi Sellarès fa una ressenya breu però molt completa de Motorsoul: parla de l’estil narratiu del llibre, dels temes que hi apareixen, del títol, del misteriós pseudònim que fa servir l’autor/a…

Amb la narració descarnada, exposant de forma tan despullada la realitat de l’Àfrica negra, amb totes les seves tragèdies quotidianes però tan invisibles en el nostre dia a dia […] Ens deixa amb una sensació de buit a l’ànima i l’espectre que desprèn ens persegueix fins molt després d’haver acabat el llibre, i amb un sentiment d’empatia envers els personatges que costa d’espolsar-se

En aquesta breu ressenya d’Ernet Alós descriu els principals aspectes de la novel·la Post Mortem, de Peter Terrin.

Autoficció sobre l’experiència d’un pare angoixat. Joc metaliterari sobre el treball del novel·lista. I no obstant, el llibre funciona amb els mecanismes del suspens (molt Koch la combinació també, per cert). «Quan escric busco que hi hagi almenys un cert grau d’intriga per al lector, no sóc d’aquells escriptors que menysprea l’argument». ¿Seria, diguem-ne, un thriller literari? «Aquesta categoria ja no es pot utilitzar, s’ha convertit en un instrument de màrqueting; però de fet –admet– només he escrit thrillers literaris».

El blog L’illa deserta fa una breu ressenya de Motorsoul, un llibre que conté quatre novel·les curtes sobre quatre aspectes de la vida a l’Àfrica:

És un llibre que val molt la pena que llegiu aquest estiu que tot just comença. No direu que l’entorn que retrata no és adequat: la sabana, la vegetació tropical, la calor…

Peter Terrin parla del que ha significat per a ell escriure aquesta última novel·la seua, Post mortem.

Peter Terrin insisteix que el gènere biogràfic revela secrets, “cosa que fa por, perquè el biografiat habitualment ja està mort i no es pot defensar, no té cap control sobre aquell text”. “El lector -remata- l’únic que necessita per conèixer-me és llegir els meus llibres”.

A la vegada, no amaga que sempre, en el procés literari, ha tingut en ment la seva petita, ara una preadolescent d’11 anys, perquè quan sigui gran pugui saber, a través d’aquesta història, el que significa l’amor cap a la literatura i, especialment, “l’amor que poden oferir un pare i una mare”.

Anna Guitart entrevista la premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx al programa Tria33 de TV3. L’autora hi explica, entre d’altres coses, per què escriu i sobre què.

A la cultura russa hi ha la tradició de narrar sobre el dolor, però probablement he estat jo qui ha provat de fer-ho en aquest format. Crec que és la vida la que ha exigit aquest nou format de narració.

Terrin parla de Post Mortem als informatius de Catalunya Ràdio.

Jordi Nopca ha entrevistat l’autor neerlandès Peter Terrin amb motiu de la publicació en català i castellà de la seua obra Post Mortem. La presentació de la novel·la va ser el dijous 9 de juny, a la llibreria Casa Üsher de Barcelona. Entre altres coses, l’autor va parlar dels aspectes més autobiogràfics i els més ficcionals de la novel·la, i va destacar la importància d’aquest llibre dins del conjunt de la seua obra.

Sílvia Marimon explica els detalls de la trobada de la premi Nobel 2015 amb la premsa arran de la visita de l’escriptora a Barcelona per participar a Kosmopolis i a Literal.

Svetlana Aleksiévitx ha declarat que Barcelona és la seva “ciutat preferida” i ha valorat ser traduïda al català.

Víctor Fernández resumeix els principals trets de la metodologia de treball d’Aleksiévitx en aquesta ressenya de la conferència que l’autora va pronunciar al CCCB.

En el context de la visita d’Aleksiévitx a Barcelona, Jordi Nopca fa un repàs de la literatura russa contemporània amb traducció al català.

Lluís Llort recull alguns fragments del que va explicar Aleksiévitx el dissabte 14 de maig durant la seua conferència a la Fira Literal. L’autora va posar l’èmfasi en l’aportació de les veus femenines a les seues obres i els fantasmes que el comunisme va deixar en la gent i la societat postsoviètiques.

Eva Piquer ressenya Post Mortem de Peter Terrin a l’ara!

Potser l’únic talent d’Emiel Steegman, llegim a Post Mortem, és que no té records. “Ho havia afirmat amb orgull en moltes entrevistes, era la seva resposta a la pregunta inevitable sobre el contingut autobiogràfic de la seva obra. Era lliure”. Lluny de remenar els calaixets de la memòria, parteix de zero i s’inventa el que convé.

El dijous 9 de juny l’autor neerlandès Peter Terrin (El vigilant-El vigilante, Post Mortem) visitarà la llibreria Casa Usher per presentar la traducció al català i al castellà de la seua novel·la Post Mortem, que hem publicat aquest maig.

“Què és la guerra? No és res més que donar voltes descarades al voltant del tema més important de la vida, que és la mort. Els homes es posen en el paper de Déu, i fan el que es va reservar només per a ell. Fins i tot pensen que tenen dret de fer-ho.”

Podeu llegir l’entrevista sencera al PDF adjunt.

“Hay un culto al dios Marte. Condecoramos a la gente que va a la guerra. Y sin embargo creo que cualquier guerra es un asesinato. Es una barbaridad. Tenemos que matar ideas, no personas.”

Obriu el PDF adjunt per llegir l’entrevista completa d’Alberto Rojas a la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx.

Tot i que ja sabia que afrontar la lectura de La pregària de Txernòbil seria entrar en un terreny emocionalment colpidor, l’hòstia -quan acabes el llibre- és tremenda. Haurem d’estar eternament agraïts a la monumental feina de Svetlana Aleksiévitx (1945, Bielorússia). […] La pregària de Txernòbil és l’exemple més clar que la civilització humana ha fracassat com a espècie. Pitjor que una guerra i pitjor que tot el que ha provocat la mort fins ara en el nostre planeta Terra.

Llegiu la ressenya sencera seguint l’enllaç al web de Tot és una mentida

Álvaro Colomer ha escrit per a El Mundo un article sobre la xerrada de Svetlana Aleksiévitx a la Fira Literal.

Feu clic a l’arxiu adjunt per llegir la notícia.

Xavi Ayén ha publicat a La Vanguardia una entrevista a Richard Flanagan sobre la nostra segona novel·la de l’autor australià, L’estret camí cap al nord profund. Aquí us en deixem un tast:

Flanagan ens respon a la trucada des de Hobart, aquesta illa que molts associen amb els dibuixos animats. Assegura que el seu pare “va ser el presoner número 335. Pensi en el que van ser 250.000 persones treballant despullades amb eines del segle passat en aquell projecte esbojarrat. Però ell no ens n’explicava coses escabroses, sinó divertides, i ens deia que havia tingut sort perquè només havia patit però no havia hagut d’infligir patiment als altres”.

Seguiu l’enllaç per llegir-la sencera!

No hi sóc sola, en aquesta tribuna… Al meu voltant hi ha veus, centenars de veus, que sempre m’acompanyen.

Per un tast de Svetlana Aleksiévitx, Butxaca publica la tradcció de Marta Rebón  del discurs d’acceptació del Premi Nobel de l’autora. Seguiu l’enllaç per llegir-lo.

Aprofitem per recordar-vos que de regal amb la nostra edició de La pregària de Txernòbil hem inclòs un opuscle amb el discurs i també un epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo.

[…] és necessari donar-hi voltes i recordar que la cultura ha d’estar feta de diferents contextos, de models dispars que configurin un mosaic mòbil i lliure i, per tal de poder-ne recollir els fruits, ha de tenir lloc tant en els grans museus o sales de concert com en els centres cívics i petits locals que desborden els límits del mercat.

Feu clic a l’enllaç per llegir la ressenya completa.

Segons explica, “per a poder escoltar les veus cal alliberar-les dels cànons i dels prejudicis”, de la mateixa manera que una, com a periodista i escriptora, també ha de fer aquest esforç de fugir dels discursos hegemònics. “Tu mateixa has de sortir del patró i treure a l’altra persona”.

Ignasi Mena ha escrit un article repassant la xerrada que va fer Svetlana Aleksiévitx dissabte passast a la Fira Literal. Seguiu l’enllaç per llegir-lo sencer al web de Llegir en cas d’incendi!

Al programa de RTVE Vida verda van fer lectures de passatges de La pregària de Txernòbil en el programa del passat diumenge 1 de maig, el qual van dedicar al desastre nuclear.

Seguiu l’enllaç per escoltar el programa sencer al web de Vida verda!

Ramona Pérez Santiago recomana Els nois de zinc al blog Amb èmfasi.

Llegiu la ressenya completa seguint l’enllaç.

Els lectors estem de sort. Després de Temps de segona mà, Raig Verd publica Els nois de zinc i La pregària de Txernòbil. Des del present, arribem als anys setanta i davallem fins a La guerra no té rostre de dona i a Darrers testimonis. Quan Marta Rebon acabi de traduir aquests dos llibres tindrem en català una de les aventures literàries més extraordinàries de les darreres dècades.

Francesc Serés recomana La pregària de Txernòbil i Els nois de zinc. Feu clic a l’enllaç per llegir l’article complet.

Stalker aconsegueix situar el terreny de l’acció ben arran de terra, lluny d’abstraccions innecessàries o prejudicis infundats. Els glossaris documentals que precedeixen els quatre capítols ens alerten que, si bé les històries sobre Namíbia, el Congo, Casamance (el Senegal) i Ruanda/Uganda responen a l’àmbit de la ficció, tenen un substrat històric real. A mesura que avancem en la lectura, comprovem satisfets que Motorsoul s’enfronta als conflictes africans des de l’honradesa i la fredor necessàries, apartant-se de les caricatures i els prototips, i preferint evitar qualsevol tipus de condescendència i idealisme (dues formes de menyspreu camuflat) per reflectir la pròpia veu dels autòctons. Literàriament, el gran encert de Motorsoul és aconseguir que les veus dels personatges no siguin absorbides per un narrador paternalista.

Llegiu la ressenya completa al web de Núvol seguint l’enllaç!

[…] queda l’interrogant de què fer amb els residus i com garantir la seva vigilància fins a la completa neutralització: n’hi ha que tenen una vigència de més de 6.000 anys. És un problema global, perquè, com recorda la Nobel, la radioactivitat no reconeix les fronteres. El text d’Aleksiévitx obliga a tornar a posar sobre la taula un dels problemes del món modern.

Seguiu l’enllaç per llegir l’article complet.

Motorsoul és un alè d’aire fresc per a la narrativa catalana. Ja era hora que algú s’atrevís a escriure ficció sobre l’Àfrica, que ho fes d’una manera tant talentosa  i que s’allunyés d’una narrativa catalana actual que molts cops cau en l’endogàmia generacional, la Barcelona moderna o la novel·la històrica previsible. Atreveix-te amb Motorsoul. És un valor segur, és potent, és enèrgic, és… un crit literari.

Feu clic a l’enllaç per llegir la ressenya sencera!

[…] la pressió de les autoritats féu que alguns dels testimonis portaren Aleksiévitx als tribunals. La pressió contra la bielorussa fou descomunal. Però la veritat continguda al seu llibre acabà surant. I ens arriba als lectors en forma d’impressionant document que conjuga l’interès documental i històric amb valors literaris.

Nota a banda mereix l’edició catalana de Raig Verd: cal destacar no sols la traducció de Marta Rebón (autora de l’estupenda versió en català de Vida i destí, el monument de Vasili Grossman, poca broma), sinó també les notes, escaients i gens invasives de Ferran Mateo. La traductora i el mateix Mateo són autors també de l’epíleg.

Podeu llegir la ressenya completa seguint l’enllaç al web d’El Temps.

[…] l’aportació d’Aleksiévitx, més enllà de la seva potencia literària, més enllà de les emocions i de les llàgrimes i tot que desperta, [és] d’un interès enorme per entendre la Rússia recent. Perquè posa rostres humans a les xifres, il·lumina les experiències concretes de molts soviètics, i ens demostra que no es pot fer una història sense humans.

Feu clic a l’enllaç per llegir l’article complet.

Aleksiévitx va alternant els textos amb intel·ligència, de manera que una descripció a peu de central nuclear va seguida d’una altra de ciutadans de Bielorúsia i després una altra de veïns de la zona de confinament. I si unes són molt físiques troben després un contrapunt amb d’altres de més filosòfiques.

L’habilitat d’Aleksiévitx és, per damunt de tot, unificar l’estil de tots els monòlegs sense deixar perdre la personalitat dels testimonis. Tot i que la seva aportació fonamental és la ingent quantitat d’entrevistes realitzades per formar aquest monumental trencadís.

Feu clic a l’enllaç per anar al pdf del reportatge.

Ràdio Kosmopolis va dedicar el seu últim podcast, “Svetlana Aleksiévitx i les veus de la història” a la Premi Nobel de Literatura 2015 i la seva obra.

Per escoltar el podcast, feu clic a l’enllaç!

Als Informatius del passat 29 d’abril es va fer una lectura de passatges de l’obra d’Aleksiévitx en commemoració del trentè aniversari del desastre de Txernòbil el dia 26.

Fleu clic a l’enllaç per escoltar la lectura!

Calvo té una traça especial a fer-nos evocar imatges que ens queden gravades com si fossin records

Feu clic a l’enllaç per llegir l’article.

Territori clandestí dedica una part del seu programa del dia 10 d’abril per parlar del nostre Cultura en tensió!

Feu click a l’enllaç per escoltar el programa al web de RTVE

Feu clic a l’enllaç per veure l’entrevista de TV3 a Aleksiévitx pel Telenotícies.

Justa la fusta! Feu clic a l’enllaç per llegir tot el que L’Illa dels Llibres ha de dir al respecte.

I no oblideu que tenim una cita amb Aleksiévitx aquest maig:

L’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx particiarà de la nova edició de la fira Literal que se celebrarà del 13 al 15 de maig a Fàbrica Fabra i Coats de Barcelona.

Al programa La Vida del dia 18, Eduard Márquez recomana L’estret camí cap al nord profund durant la primera hora de l’especial “Llibres per ser feliços”. Seguiu l’enllaç per escoltar el programa (minut 14:30).

La prosa de Flanagan, molt ben traduïda per Josefina Caball, és musculosa, dura i bella. Resulta igual de convincent quan descriu la degradació física dels presoners que quan conta un flirteig alçurat de temptacions eròtiques, o quan ens guia per l’interior convuls d’un personatge desesperat, o quan expressa la tristor per un amor perdut per sempre.

És realment complicat abastar en aquesta petita columna el que inclou L’estret camí cap al nord profund. La sisena novel·la de Richard Flanagan és tota ella un prodigi narratiu.

Ressenya de Cultura en tensió al Cultura/s de La Vanguardia!

Un compendi d’assajos revestits de dissidència cap a la cultura oficial que ofega les iniciatives individuals i col∙lectives. Assajos de denúncia d’un model cultural basat a protegir les grans institucions i a assimilar tota possible dissidència per a les seves finalitats de poder. Un model que perpetua una cultura institucional allunyada dels sismes que provoca tota veritable manifestació artística.

Dimecres passat Territori clandestí va dedicar-li una bona estona al nostre últim llibre d’assaig, Cultura en tensió!

Seguiu l’enllaç per escoltar el programa al web d’rtve (la discussió sobre el llibre comença vora els 30 minuts).

Aprofitem també per dir als qui tenen gana de no-ficció que estiguin ben atents al nostre catàleg, doncs d’aquí ben poc s’incirporaran a Ciclogènesi dues obers més de la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx!

Ali Smith condueix les sensacions i les imatges de manera hàbil, jugant amb les emocions, amb el temps, amb els lligams emocionals i amb una intenció clara de deixar pòsit, de convertir-se en una d’aquelles experiències literàries que no són efímeres i que romanen al cervell dels lectors, provocant noves mirades i reflexions profundes.

Eva Piquer ha ressenyat a l’Ara No tinc paraules, d’Edward St Aubyn!

Per descomptat, el llibre arrencarà mitjos somriures dels del gremi de la lletra impresa, que -una de tres- o bé han format part de jurats de premis literaris, o bé han guanyat premis literaris, o bé s’han presentat a premis literaris (si no encaixeu en cap d’aquestes categories, ni en les tres alhora, molt probablement pertanyeu a un altre gremi, qui sap si menys endogàmic).
Sí, els col·legues de la cosa llibresca s’hi veuran retratats.

Seguiu l’enllaç per llegir la recenya sencera al web de l’Ara.

La Llibreria Documenta ha publicat una vídeo-ressenya de No tinc paraules, d’Edward St. Aubyn. Del llibre n’han dit meravelles com aquestes:

“Les misèries i les joies dels premis literaris”

“Les forces que els mouen”

Ja em dispensaran la mala idea, però el primer que m’ha passat pel cap, sense poder evitar-ho, només començar a llegir aquest al·legat contra els premis literaris que resulta ser No tinc paraules, d’Edward St Aubyn (Raig Verd Editorial, traducció de Yannick Garcia), és si algun dels nostres preuats autors hauria gosat escriure’l.

Jordi Puntí ressenya per a El Periódico la col·lecció de relats de Zoran Malkoc El cementiri dels reis menors!

El més sorprenent, però, és que deia les coses amb una senzillesa gairebé feridora, sense grans paraules, amb el recurs de la picaresca i amb la bestialitat com a refugi. Llegir-lo amb calma, ara, m’ha fet riure i m’ha fet venir pell de gallina, tot alhora.

Seguiu l’enllaç per a l’article complet.

Al capítol 190 de Tria33 van parlar de Temps de Segona mà. La fi de l’home roig. Feu click a l’enllaç per veure el capítol sencer al web de TV3.

Llegir en cas d’incendi ha publicat la fantàstica ressenya d’Ignasi Mena d’El defecte.

El defecte de Magdalena Tulli, juntament amb La fi de l’home roig de l’Aleksiévitx, és un punt i a part formidable en un catàleg formidable. L’experimentació formal, la valentia i el caràcter transformador poques vegades m’han tocat tant de prop. I allò que celebro és que l’excel·lència i el símbol per antonomàsia d’aquest 2015, a Raig Verd, i per a un humil servidor, tinguin nom i rostre de dona.

Núvol ha publicat el relat “Discussió ornitològica”, un dels que presentem a El cementiri. Si voleu un petit tast de Malkoc, seguiu l’enllaç!

«Una novel·?la que no s’esquerda mai com s’esquerden moltes cases. Així és Com ser-ho alhora […] el llibre és clar i confús a la vegada, és fràgil i alhora indestructible, complex i fàcil, resplendor i crepuscle: un terratrèmol que alhora no esquerda cap paret. […] I és que no en puc dir més que elogis, d’aquesta obra: […] Una novel·la excel·lent.»

El bloc de les biblioteques de Barcelona inclou en tercera posició de la seva llista dels 20 millors títols de 2015 Temps de segona mà. La fi de l’home roig, d’Svetlana Aleksiévitx.

“Però escoltar les seves veus, a través de l’orella d’Aleksiévitx i al llarg de més de 600 pàgines, molt probablement és al més a prop a entendre’ls que puguem arribar.”

«Cada pàgina és una lliçó de treball i de talent, del valor de la humilitat en la creació.»

És Temps de segona mà periodisme? És literatura? Tot alhora? En aquest artícle de El Periódico es tracta la qüestió del gènere a què pertany aqueta gran obra de la Nobel Svetlana Aleksiévitx

Entrem al 2016 i Temps de segona mà: la fi de l’home roig es manté entre els més venuts segons el Diario de Mallorca.

L’Ara inclou Temps de segona mà: la fi de l’home roig a la seva llista dels 20 millors llibres de 2015.

«La feina d’un periodista és trobar i difondre informacions. Jo amb mètodes periodístics obtinc matèria primera que elaboro literàriament. Parlo amb les persones sobre coses com el bé i el mal, la vida i la mort, que són en definitiva els grans temes literaris.»

S’anuncia a El Mundo que la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, autora de Temps de segona mà: La fi de l’home roig, assistirà el maig de 2015 a una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Regió 7 inclou la primera obra d’Aleksiévitx publicada en català, Temps de segona mà: La fi de l’home roig, a la seva llista de recomanacions nadalenques.

No es tracta d’una obra senzilla, però sí profunda i emocionant, sobre la destrucció d’un imperi, el soviètic, i el seu efecte sobre les persones corrents que creien en la grandesa i els valors de l’URSS.

La lliçó del llibre d’Aleksiévitx apunta, però, en múltiples direccions. No només apel·la a l’homo sovieticus, sinó al ciutadà ingenu que desconeix la traïció de la utopia, l’engany de les solucions fàcils. I em temo que es tracta d’una realitat universal, inherent a la condició humana. Les grans promeses, per desgràcia, il·luminen els grans fracassos.

Les pereres fan la flor blanca de Gerbrand Bakker ha estat el llibre de ficció en llengua catalana més venut a la llibreria Llibres Ramon Llull, de Palma de Mallorca.

“Una història commovedora”

Composat a partir de milers d’entrevistes, el mosaic de testimonis i veus aconsegueix un efecte polifònic colpidor.

Mai ningú ens ha explicat Rússia i l’est del nostre continent tal com ho fa Aleksiévitx. A través de les seves paraules, tot es fa proper i s’amplifica, perquè ho puguem veure: com a un miop, quan l’hi posen les seves primeres ulleres… «Ah, ja ho veig, no hi ha cap misteri! Són com nosaltres!» podria dir qualsevol lector occidental de la Nobel d’enguany. I vet aquí el seu enorme i estrany valor: fer senzilles les coses, ordenar-les en el cosmos literari. Potser l’únic possible?

Més enllà de les ambigüitats de gènere, Ali Smith també aposta per l’experimentació i té ganes de portar el llenguatge al límit, cosa que li deu haver suposat feina a la traductora.

Hi ha molts moments, mentre llegim una part del llibre, que no acabem d’entendre d’on vénen ni a on van, però quan llegim l’altra part ens adonem de l’enginy amb què l’autora ha anat travant la vida de l’adolescent del XXI amb la de l’artista del XV que visita el món d’ara. Tota la novel·la és una celebració de la literatura.

Sigui quina sigui l’elecció, Com ser-ho alhora no ens deixarà indiferents. I, com si es tractés d’un film de David Lynch, ens introduirà dolçament en l’aliança amb la imaginació i el misteri de les coses.

L’impacte de la creació en les persones esdevé un dels punts centrals del llibre que, així mateix, està farcida de trucs narratius i picades d’ullet tant si es llegeix en una direcció com si es llegeix en l’altra. Aquesta versatilitat inunda tant el contingut com la forma del llibre, que eixampla les fronteres de la novel·la com a gènere i desborda els límits de la invenció narrativa.

Dues històries d’amor i d’injustícia. Passat i present es confonen en aquesta novel·la on la feminitat, la connexió emocional i el sexe són alguns dels elements explorats intensament.

Ali Smith juga a alternar passat i present. I a mi, que el llibre m’ha seduït com pocs ja d’entrada, em vénen unes ganes boges d’abocar-m’hi per aturar el temps.

L’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitxh ha estat guardonada aquest dijous amb el Premi Nobel de Literatura 2015.

El seu nom ha estat anunciat per Sara Danius, la secretària permanent de l’Acadèmia Sueca. L’acadèmia ha explicat que el premi se li atorga per la seva obra polifònica que li fa un monument al patiment i al coratge en el nostre temps. L’obra e la que destaquen els seus reportatge literaris sobre Txernòbil o sobre dones en la Segona Guerra Mundial, té a veure sobretot amb l’extingida Unió Soviètica.

Amb tot, hi ha altres treballs en els que també explica la situació actual del seu país, Bielorússia i de Rússia

Aleksiévitx, és una mestra del reportatge literari, gènere amb el qual relata amb tota la cruesa el fracàs de la utopia soviètica, succeeix Patrick Modiano, el guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any passat.

L’Acadèmia Sueca ha atorgat el Nobel de Literatura a la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. El guardó està dotat amb vuit milions de corones sueques, 860.000 euros. Temps de segona mà. La fi de l’home roig és el seu darrer llibre i es publicarà al novembre. Els seus sis llibres, novel·les de veus, es consideren una crònica literària de la història emocional de l’era soviètica i postsoviètica. Els últims Nobels de literatura han estat Patrick Modiano, Alice Munro, Mo Yan, Tomas Tranströmer, Mario Vargas Llosa i Herta Müller.

La periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx (Stanislav, 31 de maig de 1948) ha guanyat el premi Nobel de literatura 2015, segons que acaba d’anunciar l’Acadèmia Sueca: ‘Per la seva obra polifònica, un monument del patiment i el coratge a la nostra època.’

Els seus llibres (‘La guerra no té rostre femení’, 1985; ‘Els últims testimonis’, 1985, ‘Els nois del zinc’, 1989, ‘Encisats per la mort, 1993; ‘L’oració de Txernòbil, 1997…) es consideren una crònica literària de la història emocional de l’era soviètica i postsoviètica. En català només n’hi ha un llibre traduït, ‘Temps de segona mà. La fi de l’home roig’, que la petita editorial Raig Verd té previst de publicar ben aviat.

El Premi Nobel de Literatura se l’ha emportat la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, que durant la seva trajectòria ha combinat la literatura amb el periodisme. S’interpreta com unreconeixement dels Premis Nobel al reportatge periodístic, pendent des que va ser candidat el periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski. L’Acadèmia Sueca ha valorat el seullenguatge descriptiu del sofriment i el valor.

Svetlana Aleksiévitx ha escrit novel·les en què explica la situació del seu país des de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat. L’únic llibre que se n’ha traduït al castellà és “Voces de Chernóbil”, el 1997, que va rebre el Premi Cercle de Crítics dels Estats Units al millor llibre generalista de no ficció, i el Premi de la Pau dels llibreters alemanys. El llibre recull informació recopilada durant anys després d‘haver entrevistat més de 500 persones que van ser testimonis del desastre de Txernòbil. S’hi expliquen les vides diàries dels ciutadans afectats,tan físicament com psicològicament.

Aviat sortirà la primera obra traduïda al català de l’escriptora bielorussa: “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, publicada per Raig Verd. El llibre, que apareixerà d’aquí dues setmanes, parla de la població de l’antiga Unió Soviètica. “L’home soviètic encara és viu”, ha escrit, perquè malgrat que a partir de la desmembració de la URSS van néixer nous estats, els seus habitants són fills del socialisme i, per tant, són “veïns de memòria.”

L’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha sigut guardonada aquest dijous amb el premi Nobel de literatura 2015. El seu nom ha sigut anunciat per Sara Danius, la secretària permanent de l’Acadèmia Sueca, que s’ha estrenat per a l’ocasió com a portaveu del guardó.

Autora de llibres molt impactants sobre la catàstrofe de Txernóbil –el seu reportatge coral ‘Voces de Chernóbil’ és l’única obra de l’escriptora publicada en castellà per Debolsillo– i de la guerra de l’Afganistan, Aleksiévitx, de 67 anys i una llarga experiència com a reportera, ha vist com el seu treball ha sigut prohibit al seu país, que no li perdona el seu esperit crític.

Presentada a la Setmana del Llibre en Català aquest darrer dilluns, Bakker explica que va escriure la novel·la pensant que l’adreçaria a lectors joves. Però, després de diversos processos de reescriptura, va creure adient canviar el to i fer-la apta per a diversos públics. És així com el seu debut literari ens mostra una història crua, explicada a través de tres perspectives diferents: la dels bessons Klaas i Kees, la del seu germà petit Gerson –que ha perdut la visió en un accident– i la del seu gos.

Però el recorregut de Bakker no comença aquí, essent ja un autor indispensable del paisatge novel·lístic en català. La primera novel·la publicada al país va ser A dalt tot està tranquil, guardonada amb el Premi Llibreter i el Premi Impac –que compta amb nominacions de bibliotecaris d’arreu del món–. La història posava el focus en el granger Helmer, que arribat a la maduresa vital es planteja com podria haver estat la seva vida i com vol que sigui en el futur.

Gerbrand Bakker, que ja havia guanyat el Premi Llibreter amb A dalt tot està tranquil, o el Premi IMPAC amb Deu oques blanques, ha estat l’estrella de la Setmana del Llibre en Català.

Ha presentat el nou llibre de Raig Verd Editorial, Les pereres fan la flor blanca, però ja escrit fa 15 anys; de fet, aquesta és la seva primera novel·la i a ell li encanta.

Bakker ha estat una de les estrelles de la Setmana del Llibre en Català de aquest any.

L’holandès Gerbrand Bakker es passeja pels stands de la Setmana del Llibre en Català camuflat entre els turistes que omplen cada matí l’avinguda de la Catedral. Amb samarreta i posat despreocupat, podria passar per un d’ells, si no fos perquè de tant en tant un lector avesat el reconeix i li demana que li signi un exemplar d’algun desl seus llibres, sobretot A dalt tot està tranquil -que va guanyar el premi Llibreter fa dos anys- o Deu oques blanques. Ell, per això, els recomana el nou, Les pereres fan la flor blanca, que acaba de sortir aquí tot i que va ser la primera novel·la que va escriure.

Gerbrand Bakker està acostumat a escriure llibres durs. Fins ara les quatre novel·les que ha publicat des del 2006 han compartit aquesta constant. L’autor neerlandès va presentar Les pereres fan la flor blanca a la Setmana del Llibre en Català. És la tercera de les traduccions de Maria Rosich-, i és la novel·la que té un origen més llunyà. “A finals dels 90 vaig publicar-ne una versió per a joves, i més endavant la vaig adaptar perquè la pogués llegir un públic més adult-comenta Bakker-. M’agraden els llibres que es poden llegir dels 10 als 100 anys, i aquest en seria un exemple. Les novel·les anteriors no eren per a joves.”

“Quan fem les maletes per marxar de vacances hi hem de guardar un racó per un grapat de llibres, lectures de tota mena que ens fan més agradable el temps lliure. Al Parlem de Llibres en Jordi Gispert de la Llibreria 22 ens en recomana algunes. Avui ens porta Peregrinos de la belleza de María Belmonte, Amb la corda al coll de Joseph Conrad, i Mort d’un guia de riu de Richard Flanagan.”

“Capítol a capítol, el petit univers rural del protagonista, convertit en un personatge en si mateix, rebenta els dics que contenen els silencis de trenta anys de resignació. Bakker no juga amb jocs d’artifici: el destí [del protagonista] és una causa universal.”

Un mèrit indiscutible del llibre són els diàlegs: breus, gairebé lacònics, reprodueixen a la perfecció la contenció d’uns personatges que estan més acostumats a tractar amb bèsties que amb homes i amb donés, i que s’enfronten a la vida amb un vocabulari limitat, que cabria a dins d’un pot de llet. Com sempre, el mèrit de l’escriptor holandès és fer veure que no en té més, de vocabulari, i posar les paraules justes en el moment adequat. A dalt tot està tranquil és una novel·la discreta i lenta, que deixa un pòsit de tristesa al cos, però que deixa lluir algun raig d’esperança, potser de color verd. Un encert de la nova editorial barcelonina Raig Verd.

Deu oques blanques confirma les hipòtesis positives que sorgien després de la lectura de la primera novel·la. Bakker és l’autor de la solitud, del detall i del silenci en la trama i en l’estil, perquè lluny d’incórrer en l’ensopiment i l’alentiment, aconsegueix nodrir la ficció d’elements de suspens que atrapen de seguida. Al final, el més important no és aclarir els dubtes o saber què li passa a la protagonista, sinó haver-la acompanyat en el procés vital que l’ha dut fins on és.

Gerbrand Bakker és autor de la novel·la A dalt tot està tranquil, premi Llibreter 2012, que també ha escrit Deu oques blanques.

I ara, la tercera: Les pereres fan la flor blanca.

Gerbrand sembla molt seriós [és cert: ho sembla], però no li tingueu cap por”, anima Huerga els assistents. I li fan cas: les preguntes se succeeixen a bon ritme. ¿D’on ve el títol? ¿Per què sempre ambientacions opressives? ¿És un escriptor metòdic? ¿Li agrada la soledat?

Està esgotat pels tres dies de promoció, però se’l veu content, gratament sorprès de l’interès de l’audiència, i es va deixant anar a poc a poc. I la seva editora tenia raó: no se li ha de tenir cap por. No triguen a arribar les rialles.

Entrada la nit, l’auditori ha posat Deu oques blanques del dret i del revés, i l’aroma de l’embotit artesà i les croquetes casolanes ha engolit la discussió literària. Amb l’intel·lecte satisfet, és el torn de l’estómac.

Mentre Bakker dedica llibres, es destapen les primeres ampolles. No tots els clubs de lectura acaben amb moviment de mandíbules, però sí que acaben tots, amb vi o sense, amb un brindis per la salut de la bona literatura i dels que de veritat l’estimen.

Deu oques blanques narra el procés d’adequació d’una persona a una nova vida, a un nou espai i, sobretot, a una nova manera de viure el temps. Narra també tota una altra vivència, molt més fosca, però que ha de descobrir el lector. La protagonista deixa una feina a la universitat i un matrimoni que s’intueix poc feliç i els substitueix per una vida al camp en soledat.

No és casualitat que Mort d’un guia de riu, la primera novel·la de l’australià Richard Flanagan (1961), apareguda originàriament el 1994 i ben traduïda al català per Josefina Caball, s’obri amb una cita de William Blake i una altra de Rainer Maria Rilke. L’obra de Flanagan -autor que va guanyar l’últim premi Man Booker amb The Narrow Road to the Deep North – comparteix amb els dos poetes la passió imaginativa i la reivindicació d’un cert panteisme espiritual per aprofundir en el coneixement de la realitat. En el seu cas, de la dura realitat australiana, aquí explorada i recreada a partir d’un entramat magmàtic d’històries i de personatges que es desenvolupen i evolucionen enmig d’una atmosfera al·lucinada i atàvica. No som lluny de Faulkner ni dels seus deixebles més avançats, un Porcel o un García Márquez, per a qui el passat és tan viu com el present.

Una única escena, que s’allarga des de la primera pàgina fins a l’última, serveix de nucli argumental a partir del qual va desplegant-se tota la novel·la. El protagonista, Aljaz Cosini, guia de riu, s’està ofegant, “encallat entre roques submergides”, sota un salt d’aigua del riu Franklin. No sabem com hi ha anat a parar, només que el riu li obre sobrenaturalment els sentits i que la dramàtica situació l’aboca a una llarga epifania, a una mena d’omnisciència visionària en què no tan sols recorda escenes viscudes per ell sinó que també s’assabenta de coses viscudes pels seus avantpassats, que ningú no li va explicar mai. Emulant la força imparable de les aigües que l’estan ofegant, la novel·la de Flanagan emprèn un tumultuós recorregut per la genealogia familiar de Cosini. Al cor d’aquesta genealogia, s’hi sent “el relat terrible de l’ànima” d’Austràlia. L’adjectiu “terrible”, aquí, és important.

Per tant, L’endemà de tot s’ha convertit per mi en un petit tresor, una novel·la executada amb mestria però també amb el cor, amb una emoció de fons que en cap moment desvirtua el seu valor com a retrat i com a narració que conjuga realisme i lirisme. Ara, al passar pel carrer Gignàs o la plaça Milans, un no pot evitar pensar que està en el territori d’aquesta novel·la. Una geografia no només urbana sinó de l’esperit.

Calvo, com a bon poeta, mesura els mots i confereix a la història un ritme trepidant i harmònic. Ens regala una novel·la de gran força hipnòtica, que esperoneja les passions i obre els braços a les emocions més viscerals i contraposades. Ja ho hem sentit dir en altres ocasions: hi ha altres mons, però tots són en aquest. No podem deixar passar l’oportunitat de viure aquesta història.

Com tota bona novel·la d’aventures (i crec que qualsevol lector de Joc de trons s’ho passaria la mar de bé dins de Bohane i amb els personatges d’en Barry) Ciutat de Bohane disposa de grans escenes èpiques, de paisatges prenyats d’imaginació i de detalls que farien les delícies tant dels fans del cinema de gàngsters com dels seguidors de Nick Cave o Tom Waits. El pecat, se’ns diu tot just començar la novel·la, surt del riu Bohane, que dóna nom a la ciutat, i ho impregna tot; però la novel·la es desenvolupa gràcies a com es posicionen les persones davant del pecat, i és així que la redempció és possible per aquells que la desitgin. No és fàcil, tanmateix, fugir de la temptació del poder, i un dels grans encerts del Barry és haver construït un paisatge on la premsa, els rituals bèl·lics i els vicis juguen un paper importantíssim a l’hora de dissenyar el futur social i polític de la ciutat. Entretinguda, fascinant i estèticament arriscada, Ciutat de Bohane ens arriba de la mà de Raig Verd editorial després d’haver guanyat el Premi IMPAC. Ofereix un món complex i ric del qual se’n podrien treure encara unes quantes novel·les més.

Hubo un tiempo en el que quien esto escribe andaba perdido buceando en distopías, ucronías y recreaciones inciertas de mundos futuros con una fuerte carga filosófica y política. La fiebre me volvió, como un virus que se mantenía latente en mi interior, nada más abrir Ciudad de Bohane de Kevin Barry (Rayo Verde, traducción de Javier Calvo). Barry (Limerick, 1969) narra en esta primera novela la trágica y brutal historia de una ciudad condenada a vivir sumida en la violencia, la putrefacción moral y física y la noche más oscura. Una distopía negra, criminal y salvaje con la propia ciudad, la nostalgia por la Era Perdida y un vendaval como invitados de honor.

Una narración sobrecogedora de la lucha de una panda de desalmados que sólo conocen la violencia y la destrucción por controlar un agujero infecto, su agujero. Una historia de mafias, del amor que puede surgir entre la peor gente, de la desesperación y la lucha por la supervivencia en una ciudad más allá de la mitad del siglo XXI.

La primera novel·la de l’autor irlandès, premis IMPAC i de Literatura de la UE, pren forma a la Ciutat de Bohane, vila corrompuda per la violència i l’ambició entre dues bandes: “Indiscutible: l’aroma de
malícia de la ciutat és una aroma que prové del riu”, escriu.

“Bohane és el personatge principal –ens explica, en el que podria ser la veu en off d’un film noir clàssic com els que també l’inspiren–. Sembla que els carrers respirin, i hi ha una certa fatalitat fosca. D’alguna manera, els espais són com animals que no moren. Nosaltres morim, però els espais es queden, i agafen les vibracions, l’atmosfera, de tot el que va passar allà en altres temps.”

Narrada per diferents veus, “com vist des de diferents angles de càmera”, l’autor va buscar la qualitat de la narració oral; “és com si un senyor molt gran, en un bar fosc, molt tard, ens xiuxiuegés la història”, explica l’autor, com si tornés la veu en off. Ha fet servir diferents registres. “Els escriptors irlandesos no podem evitar ser lírics i alhora subvertir la tradició”, afirma, i hi afegeix: “Tenia dues ambicions amb aquest llibre: que sigui un veritable entreteniment pulp, sòrdid, divertit, però alhora és molt ambiciós des del punt de vista de la llengua.”

“…Però l’autor de La gran caiguda arrossega el protagonista fins a l’últim estimbat: li qüestiona la seva pròpia identitat. Aquí hem de pensar en Rimbaud: “Je est un autre”. La major part de les explicacions entre parèntesis ens remeten a una veu de qui no sabem si podem confiar. Des de Henry James, la literatura ens ha proporcionat narradors poc confiables. En aquest cas, no podem confiar ni en el narrador ni en el seu protagonista.També d’ell es podia dir: X és l’altre.”

Diari de Girona inclou Ciutat de Bohane, de Kevin Barry, a la seva llista dels 10 llibres imprescindibles d’aquest Sant Jordi.

Anem a la història que explica en Kevin Barry a Ciutat de Bohane. Es tracta d’una història entre bandes en una ciutat fictícia, que podria ser perfectament Dublín. L’autor ens descriu meticulosament l’entorn perquè ens hi puguem situar, els personatges, les bandes… i quan ho té tot més o menys a lloc comença l’acció. La lluita per aconseguir el poder d’aquesta ciutat estranya, gairebé una fantasia, entre bandes que ocupen diversos territoris i que es desafien les unes a les altres. No és la típica novel·la de bandes, però, i presta tanta atenció als fets com a la descripció dels paisatges, la roba que porten els personatges o el llenguatge que fan servir (reproducció magistral en català) i ofereix una imatge bigarrada, tirant a Blade Runner… (em podeu replicar, els implicats en el projecte!). De veritat, no us perdeu les descripcions del vestuari dels personatges. Espectaculars!

Si ho he sentit bé, sembla que en Barry està preparant una segona part d’aquesta història, que ja va rebre el Premi IMPAC 2013 i el Premi de Literatura de la Unió Europea. Francament, no sé si podrà estar a l’altura de la primera, ja que l’abundància d’imaginació que hi ha en aquest llibre és difícil de superar. Bona tria!

Ambientació suburbana -molt irlandesa-, personatges dels baixos fons, un llenguatge ric en registres (els personatges tenen veus diferents), un estil lliure i un ritme dinàmic mostren en Kevin Barry una molt prometedora carrera literària.

L’irlandès Kevin Barry (1969) sorprèn amb aquesta novel·la debut plena de força, amb una prosa agosarada i lírica, que va de les descripcions d’ambients decadents, crepusculars, i del parlar dels barris baixos, amb un slang molt característic, extret dels argots locals de Limmerick i Cork i que deu haver portat més d’un maldecap al traductor, fins a cotes molt més literàries.

Com en moltes obres de l’art contemporani, l’obertura a la multiplicitat de sentits és aquí absoluta, perquè no importa tant el que vol dir com el fet de deixar-se endur per les sensacions que es van provocant al llarg de la lectura; més que no pas el què o el per què, és important el com. […] S’inscriu en la gran tradició literària que, des de Kafka o Beckett, ens ensenya que sovint són, més interessants les preguntes que les respostes.

La Cueva del Erizo entrevista Peter Terrin, autor de la novel·la El vigilant. Descobreix allò que l’autor belga ens ha de dir sobre la seva esfereïdora obra .

“Jean Echenoz construeix l’argument de 14 a partir d’uns papers trobats a casa de la seva família. Narra l’experiència de la guerra en una microhistòria d’homes i dones, normals i corrents, atrapats per l’horror i la desolació. L’abast de la guerra no pot ser mai comprès amb el recompte de morts.”

Al minut 39:28 teniu la recomanació de TV3 del nostre nou llibre: Ciutat de Bohane, de Kevin Barry.

“Cada llibre que publica aquesta editorial és un tresor” Marta Esparza a Rac1.

La Marta Esparza ens va dedicar molts elogis a La Primera Pedra: “Editorial exquisida”

I sobre ‘La gran caiguda’:

“Una obra d’art”

“Magistral traducció de Marta Pera”

“Una elegància digne del propi Handke”

“Handke és un poeta de les percepcions”

“Si ets lector habitual tota una experiència”

La “gran caiguda” a què fa referència el títol de la novel·la de Peter Handke és també el gran el·lipsi del final. Si hi ha una guerra en marxa, si l’amor no és possible, si el capellà va disfressat sota la casulla, si tots són actors, potser el final del dia és simplement el final de la vida.

Handke és capaç de transitar d’un espai a un altre, de la pintura realista a l’onírica en un mateix paràgraf, és a dir: modelant el llenguatge de manera que la transició es fa sense costures i el lector ha de posar atenció als senyals per saber on es troba en cada moment d’aquest anar i venir incessant per l’exterior i l’interior de l’home, pels afores i endins del món que habita (habitem).

…un retorn a les pautes literàries originals per tal d’aconseguir, finalment, que les paraules designin allò que encara ara és innominable: el caos del món i, enmig del desori, la desintegració del caminant. El llenguatge anticipa la gran caiguda. Després, en el seu lloc, s’escampa la foscor.

Handke narra la incomunicació i la tristesa universals aplicades al subjecte esqueixat mentre col·lecciona percepcions socials, polítiques, sentimentals, naturals i atzaroses sobre una base de comèdia màgica que prova de salvar-ho tot. Saturat de serietat i guerra, l’home anhela el riure enmig de la faula de l’hecatombe.

Handke busca sempre l’arrel de la realitat en les paraules, en el procés de donar un nom a les coses, de descriure-les i objectivar-les amb precisió absoluta. La seva és una literatura que sacseja el món -i, de pas, el lector- perquè fa un qüestionament profund dels significats convencionals, de la rutina dels sentits es establerts. Per ell, tot pot o ha de cobrar sentit en un moment donat, el moment de la descoberta essencial, o “de la sensació verdadera”, com va titular una novel·la de 1975. I en aquesta lluita Handke no s’atura per res. Per això, pot ser entès, o malentès, com un agitador o un provocador.

En la seva primera novel·la, Kevin Barry es mostra com un autor visionari que combina influències del cinema i la novel·la gràfica amb la millor tradició literària irlandesa.

El llenguatge, que va dels registres literaris als dels baixos fons, la sensació de perill i, de vegades, l’humor, fan de Ciutat de Bohane una novel·la trepidant, una d’aquelles obres de gènere que es transforma en alta literatura.

Ballard, un dels grans exponents de la novel·la distòpica de la segona meitat del segle XX –va escriure, entre d’altres, Crash i L’illa de ciment–, imaginava el seu gratacels decadent el 1975. Trenta-cinc anys després, Peter Terrin guanyava el Premi de Literatura de la Unió Europea amb la seva quarta novel·la, El vigilant (Raig Verd), en la qual la decadència d’un altre edifici sinistre és explorada a fons, però aquesta vegada gairebé exclusivament des de les seves entranyes. És a l’aparcament del soterrani on viuen els dos protagonistes del llibre, el narrador, el Michel,i el Harry, dos vigilants que aspiren a fer molt bé la seva feina per poder sortir del seu aïllament i ocupar-se dels jardins d’alguns dels habitants dels apartaments de luxe que des de baix només poden intuir. “El punt de partida era fer una novel·la d’intriga amb tan poc material com pogués –comentava l’autor–. L’edifici que vigilen té 40 pisos, i els apartaments són de 1.000 m2. Cada pis és diferent: n’hi ha un que recorda un castell medieval, un altre que reprodueix les particularitats d’una mesquita… Simbolitzen les diferents cares del món”.

Tornen a sortir més temors d’un llibre –El vigilant– del qual un productor anglès ja té els drets cinematogràfics. “Però hi ha més coses, insisteixo, el relat té alguna cosa d’experiment científic: ajuntem dues persones, aïllem-les, i a veure què passa; en el fons, es tracta de veure què ens fem els uns als altres”. Si això no fa por…

Per més que la ironia i, fins i tot, una bona dosi d’humor àcid impregnin aquestes històries, tan l’escriptor com l’il·lustrador mostren, també, la tendresa i la vulnerabilitat de la seva agosarada proposta: “La por de no fer prous regals, provoca marejos als grans magatzems, fractures de peu a les escales mecàniques(…) i una sensació palpitant de desorientació i d’empobriment imminent”.

Cada il·lustració conté una pregunta, i en cadascuna de les dotze preguntes hi notem com el cisell provocador dels dos artistes ens conviden a formular-nos la següent pregunta: Què hi ha darrere de la meravellosa època nadalenca?

Handke és un dels grans autors europeus. Escriptor enorme, amb una literatura característica que el fa inconfusible, ens explica un dia en la vida d’un actor, el dia de la gran caiguda, en el seu passeig per la ciutat, que és en realitat el passeig per la seva pròpia vida.

Us heu preguntat alguna vegada quin motius poden impulsar a algú mínimament normal a viure en un lloc ignot i deixat de la mà de Déu, envoltar-se d’elfs i dedicar-se a una ocupació tan peculiar? El llibre, curt i intens, té malicia, una discreta i mesurada mala llet, acidesa, un lúcid sentit de l’humor i una brillant demostració de saviesa, un grapat de valors que seria un crim rebutjar. Segur que després us mirareu els rens amb uns altres ulls!

Es nota que Peter Terrin ha escrit teatre: El vigilant transcorre en un espai reduït, amb tres personatges en total. El punt de vista subjectiu, en canvi, és propi de la novel·la. En mans de Peter Terrin, els detalls són eines que s’organitzen al voltant d’una trama minuciosa, sense conclusions explícites però amb una càrrega de crítica opaca. És fàcil entendre que qui aspira a convertir-se en un robot pot acabar perdent l’ànima.

Com el viatger etern que ha projectat en les seves obres, com ell mateix en els llibres de viatges, Handke ens ofereix un recorregut a través d’un dia d’aquest actor retirat, que se sotmet a un sever exercici d’introspecció, amb fragments d’un realisme aclaparador: “Trobava a faltar l’amor. El trobava a faltar cada dia, de vegades menys dolorosament, de vegades com el dolor més punyent; fos com fos, un dolor diari. Aquesta falta d’amor el revoltava, entre altres coses també contra si mateix, però en definitiva més enllà d’ell mateix.”

La història d’un actor rebel retirat, en un sol dia, des del matí fins a altes hores de la nit. Caminant a través d’una metròpoli d’estiu, dels marges al centre. Les trobades: amb els runners, els sense sostre, les parelles, un sacerdot, un policia. Un camí pel mig de les guerres de veïns, d’antics cartells de polítics reclamant el vot, i que travessa els passadissos subterranis d’un altre món. Llampecs al centre de la ciutat. I la cara d’una dona.

Peter Handke, a La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l’esquema homèric. Tota l’acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l’ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a la gran ciutat on l’honor l’espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: “La impaciència aniquila l’existència”.

Estem encantats d’anunciar que Jan van Mersbergen ha rebut el Premi F. Bordewijk a la millor novel·la holandesa del 2014 per The last scape. Aquest llibre també va ser nominat per al Premi de Literatura AKO 2014. El Premi F. Bordewijk és el premi literari més antic i de major prestigi als Països Baixos.

La història, guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea l’any 2010, es desenvolupa a través de capítols molt curts, d’una o dues pàgines; paràgraf rere paràgraf, el narrador, Michel, descriu en primera persona el que ell i l’altre vigilant, Harry, fan a l’interior de l’edifici. Minuciosament. De manera inquietant. Des de la sortida dels habitants rics dels pisos, a les visites d’alguns membres de la companyia per abastir-los, tots dos mantenen un pols amb la bogeria, la identitat i la quotidianitat.

Gràcies al Premi de Literatura de la Unió Europea, Terrin ha aconseguit una dotzena de traduccions de la novel·la. Si bé el plantejament podria estancar-se ràpidament en mans d’un autor poc experimentat, l’autor nascut a Tielt el 1968 aconsegueix atrapar el lector gràcies a un estil sec i a capítols d’una brevetat que oscil·la entre les quatre pàgines i un sol paràgraf.

Fins i tot, ho veiem, hi ha qui ho escriu. I qui ho escriu molt bé. Si hi ha una obra que ha elevat la cursa a literatura ha sigut Córrer, de Jean Echenoz, que arribava el 2008 en el seu francés original. Enguany ja tenim la traducció en valencià (Raig Verd Editorial). Bona notícia. Les pàgines d’Echenoz són un clàssic de la –absoleu-me el sintagma– “literatura esportiva”. De capítols curts, i un estil dur, eixut, potent i periodístic, Córrer s’acosta a la història d’un home que amb dèsset anys odiava l’esport, que un dia començà a córrer perquè sí d’una manera impossible, amb un estil torturat però inapel·lable, i que després ho guanyà tot. Era Emil Zátopek, una llegenda que baté tots els rècords i que s’inventà l’esprint final com qui pregunta l’hora en l’autobús.

Dos vigilants encarregats de la seguretat d’un edifici de luxe que té 40 residents. En 24 hores, i sense saber per què tots, menys un, abandonen l’edifici. No saben què ha passat a fora. Tenen prohibit abandonar el soterrani on viuen, pèro, ambiciosos de mena, creuen que tot plegat és una prova que els posa l’empresa i que està en joc el seu ascens.
“A capdavall és una metàfora sobre la por i la nostra situació: no coneisem res de món, només una petita part, no ho podem comprendre tot”, va comentar ahir l’autor durant la presentació de la novel·la en la Setmana del Llibre en Català.

Obra guanyadora del Premi de Literatura de la Unió Europea, El vigilant és una novel·la inquietant, una metàfora de la societat actual i la solitud de l’ésser humà.

Calvo –poeta i pensador– no sucumbeix davant l’imperatiu de la ficció a tot preu. No ens dóna cap possibilitat de penetrar en la manera que veuen el món els personatges. Tot és reduït a una sola consciència que analitza, escodrinya, furga, intenta comprendre allò que veu.

Els minuts transcorren de forma diferent a l’Islàndia de Jordi Morell, on el paisatge irromp amb tanta força que és capaç de canviar les trajectòries de les persones. Aquest pas del temps queda immortalitzat de la mà d’un home que no ha sortit mai del Vallès, fins que es veu empès a viatjar a Reykjavík per arreglar un rellotge.

Els quatre protagonistes de L’endemà de tot són “uns homes fragmentats, esquinçats, fets a trossos”, o “uns homes valents que converteixen la vida en un sacrifici personal”, o són quatre personatges que haurien d’admetre com a cert el que diu Giralt, el narrador, sobre Villarrasa, i veure’s com“una ànima perduda que juga a fer-se el fort i té l’esperit tou”.

Es tracta d’un conjunt d’històries independents molt ben creuades, un viatge que connectarà les vides de tots els personatges.

Els carrers de Barcelona, sobretot Ciutat Vella, són el marc en el que creix L’endemà de tot, una història narrada en primera persona en la que uns personatges travessen el present amb la intenció d’entendre el passat i amb l’esperança d’acceptar un futur que sempre és una incògnita.

Una novel·la d’història sense història. La narració d’Echenoz no oculta res: la gana, el dolor, la por, la putrefacció… tot és i ha de ser a la novel·la.

En aquest llibre d’Echenoz podem llegir com un home, l’Emil Zátopek, pot amb tots els obstacles i aconsegeix els seus reptes. Es converteix en vencedor però, alhora, està subordinat, sempre sota les ordres dels dirigents polítics, cruels, que acabaran destruint més endavant a l’Emil.

Un llibre breu, però que no necessita res més. Podem llegir la biografia d’Emil Zátopek, un dels corredors més caracteristics que ha existit, un home que amb las seves ganyotes va fer-se famós en una època marcada per la Segona Guerra Mundial.

“Una novel·la sorprenent, una mica angoixant, que parla de la necessitat de fugir de la seva protagonista, però relatada amb una inusual delicadesa”.

L’estat d’ànim d’Era broma, a diferència del de Moo Pak, és crispat i tens. La novel·la està formada per capítols breus, en alguns casos molt breus, construïts a partir del diàleg retratat entre els personatges: un diàleg àgil, basat en la rèplica i la contrarèplica, directe i sense gaire presència del narrador.

L’última novel·la de Calvo està protagonitzada per quatre homes que viuen al llindar de la bohèmia i la misèria, personatges ja no tan joves que malviuen com si ho fossin.

Les tres morts de K. és un al·legat contra les dictadures, un record a les víctimes polítiques i, sobretot, un relat esperançador, fins i tot en les situacions més adverses.25

“Allò que converteix aquest llibre en una lectura impactant, especial i magistral, per a mi és […] acceptar un joc amb l’autor: ell és qui ens dóna la informació acuradament dosificada i nosaltres anem construint, i quan pensem que ja ho tenim, llança uns daus plens de girs inesperats i ens demana novament que interpretem”.

Aquest és el relat de com un home es converteix en un mite, i de com després aquest mite acaba sent enterrat.
Tot amb una escriptura cuidada, neta i perfecta.

El nostre autor trepitja el carrer amb els ulls ben oberts, entre sofregits, roba estesa, finestres ogivals, ravals suprarealistes i sardanistes punkies. Algú l’ha titllat, també, d’autor de culte, però s’estima més no pensar en aquestes coses. Admira els contrabandistes i els autors intempestius. Maleeix Barcelona, però sempre hi torna.

Amb ironia ens relata 40 anys de la vida d’Emil Zatopek, un home que va inventar noves formes d’entrenament i que finalment es va convertir en un dels millors atletes de les Olimpíades d’Hèlsinki i també de com un país va poder engrandir i ensorrar a aquest mateix home.

En primer lloc, des del punt de vista estilístic: el diàleg —ràpid, directe, breu — ha substituït els paràgrafs interminables que hi havia a Moo Pak. En segon, des de l’argumental: per sobre de tot, la seva intenció és fer-nos jugar, convertir la lectura en un acte lúdic que ens entretingui i faci passar una (bona) estona. La novel·la és, primordialment, un joc de mans amarat de màgia, en què, malgrat que totes les cartes se situen descobertes damunt la taula, l’agilitat de l’autor fa que ens fixem en aquelles que ell vol.

“Si us hi endinseu, veureu que, com a lectors, establireu un joc amb l’escriptor: ell us anirà dosificant la informació i vosaltres haureu d’anar omplint els buits per a construir la trama implícita que s’amaga darrere les frases curtes i sovint sincopades de la seva prosa i finalment, quan llegiu la darrera pàgina i tanqueu el llibre, tindreu la sensació que en necessiteu més, voldreu tornar al començament per jugar de nou i descobrir-hi altres matisos i simbolismes”.

Sempre m’ha costat entendre la no reacció de les persones (personatges, en aquest cas) que no es revolten contra aquells qui no els deixen ser qui són.
A dalt tot està tranquil és la història del moment en que una persona es permet ser qui és.

“L’ambigüitat és una altra de les armes de Bakker […].Una ambigüitat calculada que busca suggerir més que no dir, plantejar interrogants sense oferir cap resposta; ni tan sols quan arriba el desenllaç de la historia.”

El misteri, la seva persistència, no només s’intensifica a mesura que la lectura de la novel·la avança, sinó que ens mostra horitzons que ens conviden a seguir endavant amb una forta expectació. Si això no fos poc, el místic i el sagrat de la poesia de Dickinson s’esvaeixen a través [de la protagonista], de la seva realitat, de la realitat de les seves fronteres, dels límits que la condicionen en aquest estrany present esclau dels seus actes. Raig Verd ens presenta aquesta fantàstica novel·la en la traducció catalana de Maria Rosich. Deu oques blanques  ja ha rebut diversos premis, entre els quals destaca l’Independent Foreign Fiction Prize del 2013, que li ha estat atorgat al Regne Unit. Bakker ha escrit una obra en què mostra la seva esplèndida capacitat per elaborar un món d’una sobrietat extraordinària.

La relació entre escriptor i crític introduirà el “Via llibre” d’aquesta setmana, en què parlarem amb un autor premiat internacionalment, l’holandès Gerbrand Bakker. L’escriptor, que va rebre el Premi Llibreter per “A dalt tot està tranquil”, ens presentarà la seva darrera novel·la, “Deu oques blanques”, amb què, a través d’una dona que fa un canvi de vida, ens parla de la incomunicació i la soledat.

“Si [el lector] no hi col·labora, si roman a l’exterior, si no s’hi implica amb el cor i l’ànima […], es quedarà a l’escapça: no assaborirà com cal el llibre i li farà la impressió que no tenia res de l’altre món a oferir-li”.

“La soletat, l’aïllament, la idea que no podem fugir de nosaltres mateixos és al rerefons del llibre, que ha sorprès i ja ha estat reconegut a la Gran Bretanya amb el premi Independent Foreign Fiction a la millor obra estrangera traduïda a l’anglès”.

Una dona estrangera lloga una solitària gran­ja a Gal·les. Diu que el seu nom és Emilie. A la granja hi troba deu oques que van desapareixent sense que en sàpiga la causa. De mica en mica co­neixerem la protagonista i voldrem saber-ne més. De què fuig? Per què no fa fora el desconegut que apareix a la granja? Què farà quan el marit la trobi? Amb aquests elements es podria pensar en un thriller convencional, però en aquest llibre per damunt de tot hi trobem una forma de narrar, la de Bakker, i una dona que roman en el record, o potser en els somnis, durant molt de temps.

Echenoz no ha viscut en temps de guerra, però el seu detallisme ens deixa veure com en primera persona tot el que ens relata.

És un llibre elegant i directe, fet d’essències, de concentrats, una història on s’ha destil·lat la perfecció, la màxima intensitat amb la màxima economia de mitjans, on apareix la saviesa i l’erudició però sense que es notin, com de passada, quasi com un accident casual i on també hi apareixen, camuflades i subtils, grans dosis d’humor, o potser és més aviat ironia esmolada i crítica social. Una història que sembla feta al laboratori d’un perfumista, amb les dosis precises i exactes de tot, no hi sobra res i tampoc no es troba a faltar res, la precisió d’un bisturí i el geni d’algú que és capaç de controlar les paraules una per una fins arribar a crear una peça de complicat etiquetatge però de lectura obligada.

Las iniciales breves historias de un chico con una estrella, una conversación de un hombre con el Sol, en forma de mujer acomplejada por sus manchas, u otro individuo que se parte por la mitad hasta desdoblarse en dos cuerpos idénticos, están entre lo más ingenioso de un libro que presenta también relatos largos con estructuras originales en las que se juega mucho con la composición textual y los elementos tipográficos. De hecho, el libro entero es un dechado de imaginación gráfica: animales, retratos, desnudos… El estilo artístico de Alasdair Gray es antiguo y moderno a la vez, parece que haya sido tan influido por Piranesi como por la psicodelia y el cómic. En cuanto a lo meramente literario, todos los temas están tratados desde el absurdo fantástico y la erudición bromista: el poder, la historia o el amor, todo es susceptible de cuestionamiento o asombro.

Si volem assaborir-la com es mereix, doncs, convé que ens concentrem en la lectura des de bon començament, ja des de la primera línia del primer paràgraf: “Per Carnaval no vas disfressat d’una altra persona; per Carnaval per fi ets tu mateix”.

Coincidint amb el rescat de la novel·la Lanark, es recupera també Històries inversemblants en general, el primer llibre de contes d’Alasdair Gray, que reuneix els seus relats de joventut i els escrits en paral·lel al procés de redacció i publicació de la seva gran obra. El llibre és un bon mostrari de l’univers literari de l’autor escocès, dels seus temes recurrents i obsessions, la seva imaginació delirant, el gust per la faula i l’absurd, la crítica al poder, la visió esperpèntica de les relacions humanes i la concepció de l’escriptura com a gest alliberador. Posats a destacar-ne alguns, esmentaria La comèdia del gos blanc, una sorprenent història d’amor amb un gos pel mig; El gran culte a l’ós, un enginyós disbarat sobre una secta de fanàtics aficionats a disfressar-se d’óssos, escrit en forma de fals documental, i Prometeu, joc metaliterari sobre un poeta francès nan i la seva molt feminista estimada…

Tot adornat amb els dibuixos del mateix Gray, sempre interessants, i abundants jocs tipogràfics marca de la casa. Els amants del realisme, l’ortodòxia i la moderació, abstingueu-vos-en.

A l’altra banda de la nit de Jan van Mersbergen per Eugenio Fuentes.

Durante este largo y etílico deambular, Ralf, en un proceso de autoanálisis, nos irá revelando toda su historia: la infancia en una gabarra con sus padres, su etapa de adolescente, los primeros escarceos amorosos o su definitivo asentamiento en tierra firme. Van Mersbergen nos va dosificando la información poco a poco, haciéndola encajar en el puzzle de forma natural y despertando así la curiosidad de un lector que irá devorando páginas para averiguar todos los detalles que han llevado a Ralf a esta crisis. Por supuesto, no revelaré el núcleo de sus pensamientos ni la raíz de toda esta zozobra familiar cuyos nombres propios son Sara, Maybelle, Alvin y las singulares gemelas Helen y Nettie, una raíz que se plantó veinticinco años atrás. Merece la pena bucear entre las páginas para ir atando cabos.

Sin embargo, que nadie se llame a engaño. Junto a este monólogo trascendental discurre la historia paralela de la narración del carnaval holandés, una historia extremadamente divertida, con camaradas pintorescos, líos fugaces, bailes, amistades para toda la vida (o no), algunas peleas, melancolías pasajeras, episodios memorables y un trasiego sin fin de brebajes estimulantes, licores de hierbas y muchas, muchísimas cervezas.

Alasdair Gray va néixer el dia dels Innocents (28 de desembre) del 1934 a Glasgow, Escòcia. Com sol passar amb aquesta coincidència, d’innocent no en té res, o no gaire. Els seus relats il·lustrats ens plantegen temes de profunditat variable que van de l’explotació industrial a l’estructura jeràrquica, passant pel culte al Sol o als ossos i la lingüística del segle XVIII, sempre acompanyats de la seva personalitat ben radical i d’unes il·lustracions que ens remeten a la psicodèlia dels anys setanta, l’art medieval i el còmic, entre d’altres.
Aquest vespre serà a la llibreria La Central (carrer Mallorca, 237) presentant el seu darrer recull de narracions, que ha publicat Raig Verd,Històries inversemblants, en general, amb traducció de Josefina Caball (català) i Marcelo Cohen (castellà).

Aquesta obra i Lanark, que aviat també podrem llegir en català, són el resultat de vint-i-cinc anys de feina, ben valorada per noms destacats com ara Anthony Burgess (autor de La taronja mecànica), que el va definir com “el millor autor escocès des de Sir Walter Scott”.
Gray també és autor d’assajos sobre la història i la literatura britàniques, a favor del socialisme i, atenció, de l’independentisme escocès, moviment del qual és una de les figures més actives

Els autors en qüestió són Rubens Figuei­redo (Rio de Janeiro, 1956) i Bernardo Kucinski (São Paulo, 1937) –guanyador el 2011 i menció d’honor el 2012, respectivament, del premi Portugal Telecom, un dels més importants en llengua portuguesa– i van visitar Espanya a les portes de la primavera, convidats per Ra¡g Verd, l’editorial que s’ha decidit que deixin de ser uns desconeguts en aquestes latituds. A les antípodes un de l’altre pel que fa a personalitat, trajectòria vital i projecció pública, comparteixen, no obstant, la voluntat de convertir la ploma en un ariet capaç d’enderrocar els murs que aixeca el sistema per amagar la injustícia i assetjar la dignitat.

Al otro lado de la noche es también la historia del encuentro con sí mismo del protagonista, de todas aquellas decisiones, grandes o pequeñas, que le han llevado exactamente al lugar en el que se encuentra y a aceptar el papel que ocupa; en definitiva, su lugar en el mundo.

El presente nos preocupa, pero también lo que sucede en las coordenadas menos sonadas de las agendas periodísticas, así como episodios históricos de los que en ocasiones sólo nos llega un lejano murmullo. Y Bernardo Kucinski reúne lo mejor del periodismo y lo mejor de la ficción, en un país tan excitante y desconocido como Brasil. Aquí Pessoa, Mia Couto y Guimarães Rosa se despliegan como avales de estilo, mientras Las tres muertes de K se sumerge en la dictadura militar de Ernesto Geisel, en un implacable entorno de Guerra Fría y lucha contra el comunismo orquestada por los EEUU.

Núria Pujolàs ha entrevistat a Pruden Panadès  al programa Orientals de Vallès Oriental Televisió, on han parlat de la publicació del seu llibre Cosins de Tarzan a la nostra editorial.

Rubens Figueiredo (Rio de Janeiro, 1956) es un escritor de novelas y cuentos, así como traductor. Graduado en Letras (portugués-ruso) en la Universidad Federal de Rio de Janeiro, es profesor de portugués y traducción literaria de enseñanza media. Su carrera como escritor se inicia en 1986 con la novela O misterio da samambaia bailarina.

Ha sido galardonado con el Prêmio Jabuti en 1999 (As palabras secretas, libro de cuentos que también recibió el Prêmio Artur Acevedo) y en 2002 (Barco seco, novela).
En 2011, su novela Passageiro do fim do dia recibe el Prêmio Portugal Telecom y el Prêmio São Paulo de Literatura. Actualmente reside en Rio de Janeiro.

Hi ha tants llibres bons que es mantinguin inèdits? doncs potser sí, perquè de tant en tant ens arriba a les mans una autèntica joia

“Una història aparentment tranquil·la , carregada de matisos i subtileses del comportament humà en els que et vas sentint identificat, encara que no hagis perdut un germà bessó.”

Tot i ser la primera vegada que Vila-Matas escriu sobre un llibre nostre que no és nostre (perquè parla del llibre en castellà fet per Còmplices Editorial i traduït per Juan de Sola, felicitats companys!) ens ha agradat moltíssim aquest exercici que ha fet del llibre sobre el llibre. Una fantasia eròtica per editors com nosaltres. A proposar com a pròleg en futures (imaginàries) reedicions.

No hi ha res escrit; ho escrivim. Cada un de nosaltres. Igual que cada un afegeix el seu gra de sorra a totes les runes enverinades del planeta. Per això aquest diari, per això la meva decisió d’anotar el que ha passat, el que passarà. Em convertiré en l’amo de les paraules de la pròpia consciència. Ha de passar alguna cosa. Ha arribat l’hora.

En sólo 162 páginas, con una prosa envolvente, en un estilo directo y de frases breves y cortantes, Butlin analiza el alcohol como ese analgésico con el que muchos intentan olvidar su pasado y mejorar su visión de las cosas mientras, al contrario de lo que pretendían, van metiéndose poco a poco en el barro.

La literatura d’aventures, d’una banda; l’absurd de les confusions del protagonista, de l’altra, i el rerefons de la realitat política, se superposen en diferents capes (…). Novel·la amb missatge i un altre encert de l’editorial Raig Verd.

“Un gran descubrimiento por parte de una joven editorial que ha apostado por un texto que aúna la complejidad de una estructura narrativa muy particular –todo ocurre desde dentro de un autobús– con una sencillez y fluidez narrativa y tonal extraordinarias.”

Gran cita i grans comentaris en aquest blog sobre Moo Pak. Bé, de la versió en castellà, però és el mateix.

Tan breu com elogiós l’article publicat al diari El Mundo (edició Catalunya) el passat dia 15 de novembre sobre la publicació de DesGlaç d’Ilija Trojanow i sobre la nostra proposta editorial.

Així subtitula Sergi Pàmies el seu article al diari La Vanguardia del passat dos de novembre. Una notable ressenya sobre una nouvelle, El jove Nathaniel Hathorne, brillant.

“Sabaté ha escrit una història d’històries que instrumentalitza les referències explícites -Melville, Kafka, Hawthorne, Ocampo, Bioy Casares, Vargas Llosa, Borges- per avançar, retrocedir, intrigar i fascinar. L’autor ho defineix com un joc literari autoreferencial. El joc, però, també té a veure amb la força de les vocacions i la naturalesa, sovint irreal i atzarosa, de les decisions vitals que prenem i que, retroactivament, disfressem de destí. Com més viciós sigui el lector, més elements tindrà per assaborir les prestacions d’un text escrit amb una deliberada voluntat de gènere -el que respon, per entendre’ns, a l’etiqueta fantàstic- però que, alhora, aconsegueix despentinar-nos amb ventades de realisme introspectiu. El llibre està editat per Raig Verd, un segell editorial dels anomenats petits (relativament nou) que es consolida com a proveïdor fiable d’alegries per a lectors, viciosos o no.”

“Bakker ens mostra la seva capacitat de construir un personatge d’una gran profunditat psicològica amb l’ús precís del diàleg i una creació d’ambients que descriuen l’ànima solitària del protagonista”.

“La majoria estem sols, encara que ens enganyem pensant que no perquè ens envolta molta gent. Això no vol dir res. La solitud és a dins nostre. És essencial per l’ésser humà. I la solitud no és trista si sabem estar amb nosaltres mateixos.”

El ritme calm, pausat, morós, és un tan hàbil com encertat estratagema, que fa avançar en paral·lel el text i la trama, el fons i la forma. Conceptes que, en A dalt tot està tranquil són del tot indissociables. Com si es tractés del Gènesi, en un principi la foscor i el desconeixement ho dominen tot. Tot és fosc, tant pel protagonista —“He tingut por tota la meva vida. Por del silenci i de la foscor.” (pàg. 27)— com per a nosaltres. Però per raons oposades: per a ell, perquè sap; per a nosaltres, perquè encara no sabem.

“Però més que una història, el lector descobreix el paisatge i la vida del protagonista, una vida que, justament, només pot existir en aquest paisatge.”

El jurat del Premi Llibreter  ha volgut destacar que es tracta d’una “lectura intimista sobre personatges i situacions expressats amb un detallisme emocionat i distant alhora i que, a mesura que passen els dies, el lector va repensant i entenent”.

“Una lectura intimista amb un protagonista que a mesura que passen els dies vas recordant i entenent.”

“Una lectura introspectiva, amb uns paisatges freds i humits com l’ambient que es respira en aquella casa, una necessitat vital d’acabar amb el passat per viure el present.”

Rayo Verde es en palabras de sus editores, Laura Huerga y Jordi Fernández, un proyecto vivo que busca “dar más espacios a obras inquisitivas, comprometidas, audaces, inconformistas y exigentes en las librerías y en las bibliotecas”. En estos momentos en los que la palabra crisis se está haciendo habitual en nuestro vocabulario, encontrar un equipo valiente, innovador y arriesgado que se lance al mercado de los libros con premisas tan interesantes, es algo que debe contar con todo nuestro apoyo.

En su andadura parten con dos objetivos bien definidos: acercar a los lectores exigentes la obra de autores de contrastado valor literario, y fomentar el hábito de la lectura. Centrarán por tanto su esfuerzo, en la publicación de autores singulares que con un estilo propio cuenten historias interesantes, y de aquellos escritores que quizás por no tener un cariz marcadamente comercial, no han sido publicados o traducidos al castellano. Han configurado dos colecciones, una de narrativa y otra de narrativa breve, con las que buscan el atractivo conjunto de entretenimiento y calidad literaria.

Y como el camino se demuestra andando, para este momento tan significativo, la editorial Rayo Verde ha apostado por dos novelas realmente interesantes: Todo está tranquilo arriba, del escritor holandés Gerbrand Bakker, y La pesquisa, del argentino Juan José Saer.