El narrador d’Echenoz, font de plaer i d’interrogació

Vicenç Pagès Jordà ens desgrana tots els detalls que fan del narrador d’Echenoz en la seva última novel·la un recurs excepcionalment original:

Enviada especial ofereix un perfil de narrador juganer i fatigat, enigmàtic, situat au-dessus de la mêlée, que potser prefereix riure  —d’una manera sovint prou trista— perquè no té dubtes sobre el futur: no costa entendre’l com una entitat francesa, o europea en general, que considera que la innocència és un signe de mal gust, i que més aviat s’entreté a comparar continguts i a gaudir-ne mentre pugui, si bé amb un gaudi més intel·lectual que sentimental. Si alguna cosa l’angoixa, és la influència literària. Aquest narrador és alhora una font de plaer i d’interrogació.

Jean Echenoz, la pell renovada del virtuós

La següent crítica de Xavier Aliaga ens descriu el retorn excepcional d’Echenoz:

En tot cas, el fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines, engreixades i adaptades al català amb saviesa per Anna Casassas. “Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista.

“Beatlebone”, un viatge existencial

La següent ressenya ens guía cap al sorprenent viatge de Lennon de la mà de Kevin Barry:

Guanyadora del premi Goldsmith el 2015, guardó que destaca precisament la capacitat creativa de la ficció i editat per Raig Verd / Rayo Verde, Beatlbone esdevé un relat entrellaçat, que combina esdeveniments reals, ficció i recerca periodística d’una forma inaudita.

Thiong’o: “Cap ésser humà no és més ésser humà que un altre”

La Contra de La Vanguardia ens comparteix l’entrevista a Ngũgĩ wa Thiong’o. Una entrevista més aviat personal, on l’escriptor africà defineix amb sàvies reflexions què és o què hauria de ser la humanitat:

M’agrada passejar entre flors, contemplar-les, perquè totes són diferents i cap no és més flor que una altra, són esplendoroses en la seva multiplicitat de colors. De la mateixa manera cap ésser humà no és més ésser humà que un altre.

 

L’escola de Ngũgĩ wa Thiong’o

El diari de l’educació reflexiona sobre què en podem aprendre del relat de Thiong’o sobre la seva infantesa a Kenya:

L’escola de Ngũgĩ wa Thiong’o, tan allunyada en l’espai i el temps, és capaç d’inspirar la que aquí i ara desitjaríem.

Descolonitzar els colons

Francesc Serés argumenta per què les obres de Thiong’o són peces fonamentals de la literatura mundial:

Quan l’obra d’un autor uneix pensament i vivència; quan la literatura i l’assaig es fonen en els seus llibres; quan les idees que es troben en les pàgines marquen un abans i un després en la manera que tenim de veure el món; quan cada paràgraf connecta parts del món i del cervell que semblava que es necessitaven, aleshores, el lector sap que el text forma part d’aquells llibres que tota literatura espera. I aquest és el cas dels dos llibres de Ngugi wa Thiong’o Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre.

El paper de vàter que va salvar un poble

Pels que no hi vau poder ser en persona, Anna Punsoda us acosta la crònica de la conferència de Thiong’o:

Per explicar-nos els efectes desastrosos de la raó imperial Thiong’o fa un símil molt clar: quan un nen veu que els seus pares el vigilen a la distància, gosa anar més lluny, però si no els veu es desorienta i queda paral·litzat. Els pobles colonitzats són com aquests nens, porucs i insegurs de la base. Són algú que viu el seu cos com un estrany. S’autoboicotegen, perquè la falta d’arrels genera un estat permanent d’incertesa, de dubtes sobre les capacitats que tens i els reptes que pots afrontar.

Ngũgĩ wa Thiong’o. La universalitat del kikuiu.

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o és aquests dies a Barcelona i els mitjans se n’han fet ressó:

“Cap llengua és superior a cap altra. Tota llengua és capaç de generar obres mestres. La clau és l’intercanvi igualitari entre llengües”. El llenguatge estructura la ment, i Ngũgĩ wa Thiong’o es va adonar fa temps que el neocolonialisme ha estructurat bona part de la intel·lectualitat africana, una part de la qual havia defensat i reivindicat el llegat de les llengües colonials com si fossin més “vàlides per la literatura ” que les pròpiament africanes —com si per explicar la Kenya rural fos millor l’anglès que el kikuiu. Com un George Steiner africà, wa Thiongo ha vingut per dir-nos que la literatura és humana i universal, perquè aflora sempre dels sentiments particulars xiuxiuejats en totes les llengües vernàcules. Ha vingut per recordar-nos que la literatura és millor fer-la en el parlar matern. I si penseu en Beckett o en Joyce o en Kafka recordeu per què van optar per no fer-ho: de vegades per elecció, però sovint amb la voluntat explícita de descriure un estranyament o una identitat incòmoda.

Thiong’o: “Totes les llengües tenen dret a sonar en l’orquestra de la literatura”

Jordi Nopca ha entrevistat el Ngũgĩ wa Thiong’o a l’Ara. No us perdeu la seva conferència aquesta tarda al CCCB de Barcelona.

Les llengües no s’haurien de relacionar jeràrquicament, com ha passat fins ara. No hi ha llengües millors que altres. De qualsevol llengua se’n poden aprendre coses bones. Encara que només la parlin cinc persones té la seva dignitat, perquè és cultura. M’agrada comparar les llengües amb instruments musicals: hi ha el piano, el violí, el clarinet… Totes les llengües tenen dret a sonar en l’orquestra de la literatura.

Thiong’o: “El monolingüisme, sobretot quan és imposat, és el diòxid de carboni de les cultures”

David Forniès parla amb Ngũgĩ wa Thiong’o sobre llengües dominades, universalitat i robatoris literaris:

Però ara m’adono que als meus llibres m’hauria agradat introduir el concepte del ‘robatori de la identitat literària’. M’explicaré amb un exemple: pot passar que algú suplanti la nostra identitat personal, entri als nostres comptes bancaris i s’endugui els nostres diners. Llavors ens enutgem molt, perquè ens han robat. Doncs en literatura passa una mica el mateix, amb la diferència que no ens enutgem gaire. No hauríem de permetre, d’un punt de vista terminològic, que ens robessin la identitat de les literatures escrites en aquelles llengües que han patit dominació.

Avançament editorial: dues novetats de Ngũgĩ wa Thiong’o

En la següent ressenya, Montserrat Serra ens parla dels dos nous llibres de l’escriptor africà:

De Descolonitzar la ment, es diu que és una referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme. Combinació entre assaig i autobiografia, no únicament defensa la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica, sinó que també ens mostra els esdeveniments vitals que han contribuït a elaborar el pensament de Ngũgĩ wa Thiong’o.

A Desplaçar el centre, Thiong’o parla dels efectes devastadors del domini d’uns estats occidentals sobre la majoria de cultures del món, especialment en el continent africà. Perquè implica l’anihilació i la repressió de les cultures africanes. I explica que si la cultura que es troba al servei del poble és feble, la lluita de la pagesia i el proletariat pels drets humans fonamentals i per la redistribució de la riquesa és més difícil.

 

“Somnis…”, una lectura que ens fa millors persones

Jordi Sanz dedica grates paraules a la descoberta de “Somnis en temps de guerra”, una lectura que, diu, l’ha enriquit i ha modificat la seva visió del món:

En aquest sentit cada cop que avui en dia un polític, un tertulià o un periodista pontifica sobre el recurrent concepte de “valors europeus” em ve al cap, entre d’altres moltes coses, el colonialisme, que això sí que és europeu de totes totes. Si us hi fixeu bé quan algú utilitza la construcció “valors europeus” ho fa com a sinònim d’un etnocentrisme excloent com dient “som els millors dels món”. Aquesta defensa d’Europa com a cultura superior ja fa temps que no cola, i llibres com Somnis en temps de guerra donen arguments als lectors que exerceixen una mirada crítica sobre l’actualitat i volen més raons sobre la intuïció del “no em crec el que em diuen aquests polítics”.

“Enviada Especial”, un món per descobrir

En la següent ressenya, Ramona Pérez ens explica per què considera Enviada especial un llibre sorprenent, divertit i un bon exemple del gènere policíac:

Per damunt de tot tenim a les mans una escriptura impecable, una qualitat literària excepcional, un autor que no podrem deixar de tenir present.

“Enviada especial”, la novel·la més juganera d’Echenoz

El Periódico ens duu una crónica sobre la xerrada de Echenoz al festival Kosmopolis, on va xerrar sobre literatura  i del seu desencís de la situació política de França, així com una ressenya de la seva irónica última novel·la “Enviada especial”:

Com si es tractés d’una novel·la de Graham Greene, tot gira al voltant d’una dona reclutada fora de les xarxes en una trama que culmina a Corea del Nord, «una dictadura terrorífica, sense comparació amb res i que té poc a veure amb el comunisme d’abans de la caiguda del mur». Aquesta llibertat potser ha fet que ‘Enviada especial’ sigui la seva novel·la més divertida i juganera, amb una trama tan decididament rocambolesca com ho podria ser qualsevol pel·lícula de Hitchcock.

“L’accidental”, lectura indispensable

Per si encara en teníeu algun dubte, aquesta ressenya us detalla per què cal llegir Ali Smith. I és que llegir L’accidental és disfrutar de la prosa més innovadora mentre ens endinsem en les profunditats de la ment humana:

Smith es una narradora intachable. El discurso es natural, fluye a la perfección, y crea un mundo verosímil tan real que cuesta creer que la familia Smart no exista de verdad en algún lugar de Londres.

Ali Smith i l’estranyament narratiu

En aquest article, Xavier Aliaga comparteix l’emoció per la literatura d’Ali Smith, i en especial per la seva última obra L’accidental, on  l’autora aconsegueix transmetre’ns l’efecte que l’enigmàtica Ambre produeix en tots els personatges mitjançant un estil tan estimulant com difícil d’aconseguir:

Els profetes de la mort de la novel·la com a eina exhaurida d’expressió literària farien bé en llegir la britànica Ali Smith (Inverness, 1962) i la seua novel·la ‘L’accidental’, guanyadora del Whitbread Award i finalista del Man Brooker Prize i traslladada al català per Raig Verd. Més de tres-centes pàgines farcides de jocs narratius, un humor rar i una aurèola d’estranyament cada vegada més difícil de trobar en un llibre.

Echenoz recupera el gènere negre

Durant el seu pas pel festival Kosmopolis, vam tenir la sort d’escoltar les opinions de Echenoz sobre les seves obres i la literatura en general. En el següent article, Jordi Nopca ens les recull per a que les tinguem molt presents:

Durant molts anys, l’eix principal de la novel·la d’espies va ser el conflicte entre el bloc oriental, llavors comunista, i l’occidental -recorda-. Amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989, les cartes del gènere, que m’ha interessat com a lector des de la dècada dels 60, es van redistribuir. Vaig triar escriure sobre Corea del Nord a Enviada especial perquè és un país horriblement singular, aïllat i estrany. És una dictadura terrorífica, i puntualment ens n’arriben informacions espantoses, com ara els experiments nuclears o els atacs informàtics. És una realitat absent i alhora molt present.

“L’accidental” a l’agenda cultural de Barcelona

Una ressenya molt breu que ens dóna algunes claus per entrar en l’obra d’una autora tan reconeguda com Ali Smith a través d’una de les seves millors novel·les, L’accidental:

L’obra destaca per la versatilitat narrativa: Smith fa parlar una preadolescent indomable, un jove penedit, un professor amb tics de Peter Pan i una escriptora cansada de ressuscitar els morts.

“Llampecs”, llums en una vida d’ombres

Les crítiques que està rebent Llampecs són molt positives, i aquesta ressenya de Xavier Dilla continua fent créixer la bona recepció que han tingut totes les obres que hem publicat d’Echenoz :

Amb Llampecs, Jean Echenoz tanca una de les millors propostes literàries de la primera dècada del segle

“Llampecs”, una biografia?

Joan Todó repassa el singular estil narratiu de Jean Echenoz i la capacitat que té l’escriptor francès de capturar els lectors a través de jocs subtils i perfectament mesurats entre ficció i realitat:

El detallisme capriciós, el joc constant amb la velocitat narrativa, els canvis de focalització, l’arbitrarietat irònica de la veu del narrador, la seva lleugeresa gairebé divuitesca, no ens haurien de permetre confondre’ns: aquest llibre […] és […]: «una àmplia representació abstracta, composta tota ella per elements figuratius.»

‘Somnis en temps de guerra’, molt més que una educació sentimental

Francesc Serés defensa la necessitat de llegir obres com Somnis en temps de guerra, un llibre autobiogràfic que ens ajuda a entendre més bé alguns dels debats vigents més importants de la nostra societat:

Somnis en temps de guerra és molt més que una educació sentimental, hi ha molts problemes de primer món que aquí són derrotats per incompareixença. És una reelaboració constant de posicionaments vitals i socials, emocionals i polítics.

L’impacte de llegir “La pregària de Txernòbil”

L’obra d’Aleksiévitx segueix impactant i commovent els lectors. A través d’una crítica de La pregària de Txernòbil, David Claret ens explica per què els llibres de la Premi Nobel són tan colpidors i per què són necessaris per entendre no només el passat, sinó també la nostra societat actual:

Aleksiévitx subtitula el llibre amb unes paraules que, parlant del passat, sorprenen: Crònica del futur. I ho explica: «A Txernòbil es recorda sobretot la vida “després de tot”: els paisatges sense gent, un camí cap al no-res.» I conclou: «De vegades m’ha semblat que escrivia sobre el futur.» I em demano: tot aquest desconcert, tot aquest no-entendre-res del que pot venir demà, és el futur que ens espera?

Els més petits testimonis de la guerra

En aquesta ressenya escrita a Núvol, Teresa Costa-Gramunt ens explica les impressions que li va causar Últims testimonis i enllaça les reflexions extretes amb la situació actual d’alguns països en guerra:

Aquests testimonis tenen tota la força de la veritat, només els infants són capaços de dir-la amb tanta nitidesa, per molt que sigui ja gent adulta qui faci memòria d’aquells dies en què ho van perdre tot.

Svetlana i l’enigma de l’amor

Carles Capdevila repassa un dels seus millors moments del 2016: l’entrevista que va tenir l’oportunitat de fer a Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de Literatura 2015:

És un luxe entrevistar una pacient entrevistadora que grata en les ànimes, que penetra en les quotidianitats, que ens ajuda a entendre les persones per sobre de les ideologies i per sota de les guerres.

Dolors Udina i el paper dels traductors

Dolors Udina ens explica què va suposar traduir Com ser-ho alhora: els reptes que li va plantejar una obra tan particular, els criteris que va adoptar, el procés de comprensió de tot el que intentava transmetre l’autora, etc. Així mateix, també ens ofereix un testimoni molt valuós sobre la importància de la traducció en català en una societat com la nostra:

El que demostra aquest llibre, en tot cas, és que no és impossible fer una novel·la experimental, difícil, que sigui alhora un viatge emocional i una joia de llegir (i de traduir). […] us recomano ferventment que el llegiu.

 

 

“Llampecs”, de Jean Echenoz, una lectura d’alt voltatge

El Punt Avui s’afegeix a la bona rebuda d’una de les nostres últimes novetats: Llampecs, de l’escriptor francès Jean Echenoz:

Llampecs val la pena perquè Echenoz és un mestre. Concís, breu, irònic, enginyós, esforçadament clar, servint-se d’una prosa aparentment senzilla, sap transmetre una emoció d’alt voltatge.

“Llampecs”, un llibre magnètic

Marina Porras elogia la prosa de Jean Echenoz i la seva habilitat per convertir un personatge històric tan conegut i peculiar com Nikola Tesla en un fantàstic antiheroi literari:

És difícil trobar pegues a la treballada prosa descriptiva i antidecorativa d’Echenoz, que no dubta a depurar el text perquè hi quedi la paraula precisa i que relata amb una ironia finíssima que rebaixa qualsevol pompositat i atenua la fredor d’una prosa tan calculada.

“Temps de segona mà”, un xoc impressionant

El llibreter Pere Fàbregues ens recomana llegir Temps de segona mà “amb calma i sense prejudicis”, una altra ressenya que s’afegeix a les bones crítiques que ha rebut tota l’obra d’Aleksiévitx:

Des del nostre món se’ns fa difícil d’entendre i per això, malgrat la cruesa del relat, sovint incòmode per no dir cruel, ens convé una lectura intensa, reposada i sense estereotips prefixats, de la novel·la/relat que ens enfronta a una realitat que fa pensar.

Memòries de somnis i de guerres a Àfrica

Manel Haro, de Llegir en cas d’incendi, recomana Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, un autor kenyà que molts experts consideren imprescindible per entendre el món en què vivim:

En definitiva, una bona literatura, […], que és, a més, una revindicació de la diversitat, de la cultura en totes les seves expressions, de la igualtat i de totes les identitats, per minoritàries que siguin, que enriqueixen aquest món.

Sóc un kikuiu (“Somnis en temps de guerra”)

David Vidal, d’Ara Llegim, consolida la bona recepció que ha tingut una de les nostres últimes novetats, Somnis en temps de guerra. En la seva ressenya trobareu un breu resum del llibre, juntament amb arguments que defensen la importància de llegir-lo:

La literatura ens enganya; aquesta és la nostra sort. No ens enganya perquè, tot sovint, ens parli des de la ficció -perquè és així com explora exhaustivament la radical ambigüitat humana-. Ens entabana perquè sembla que ens parla d’un altre i, en realitat, sempre ens parla de nosaltres mateixos.

“Últims testimonis”, un dels grans monuments literaris del segle XXI

En aquest article, Xavier Dilla resumeix Últims testimonis i el defensa com a lectura obligatòria per als alumnes de Batxillerat:

Som davant un món trastocat: nens que aprenen a comptar comptant bombes, gossos que ploren, galls que deixen de cantar quan senten trets i gallines que obeeixen quan se les fa callar perquè s’acosten els alemanys. Privades d’infantesa, les persones que parlen aquí drecen una terrible galeria de la misèria de la guerra, amb la desmesurada inhumanitat que la caracteritza, però revelen també la capacitat de treure les millors virtuts en situacions extremes.

Conversa amb Jordi Oliveras i autors/es de “Cultura en tensió”

La llibreria Synusia (c/ Montserrat 136, Terrassa) ha organitzat, en el marc dels quatre encontres del cicle La cultura al centre, una conversa a l’entorn de Cultura en tensió a la qual assistiran el coordinador del recull, Jordi Oliveras, i una part de les autories dels articles del llibre.

La intenció de l’encontre és comentar les tesis de les autores i autors del llibre sobre l’estat actual i el futur de la cultura, i el paper que ha de jugar a la nostra societat contemporània.

No cal inscripció prèvia; podeu consultar més informació sobre l’acte i sobre la llibreria aquí.

Entrevista a Kevin Barry a El Punt Avui

El diumenge 20 de novembre sortia publicada al suplement de Cultura de El Punt Avui l’entrevista que Guillem Vidal va fer a Kevin Barry amb ocasió de la seva visita a Barcelona per presentar Beatlebone a La Central.

A l’entrevista, en lloc de centrar-se en la trama o en l’origen de la novel·la, se centra l’atenció en la peculiar connexió que Barry va establir amb John Lennon mentre construïa el perfil d’un personatge mort quaranta anys enrere.

John Lennon mai no va poder tenir una vida adulta en un sentit normal.

Presentació de “Cultura en tensió” a la llibreria Drac Màgic

El proper 7 de desembre se celebrarà una presentació de Cultura en tensió a la llibreria Drac Màgic de Palma de Mallorca (c/ Jeroni Antich, 1). La presentació consistirà en una xerrada dirigida per Jordi Oliveras (coordinador del recull) i un torn de diàleg entre ell i el públic que s’hi vulgui adreçar per comentar qualsevol cosa del llibre. L’acte començarà a les 19.30 h.

L’acte s’inscriu en el cicle de presentacions i col·loquis “Emergències, llibres i converses sobre polítiques culturals”, una iniciativa per donar a conéixer llibres que plantegen noves reflexions sobre el panorama cultural i el paper de les institucions a l’hora de millorar-lo.

Club de lectura d’Aleksiévitx, a Dòria Llibres (Mataró)

La llibreria Dòria Llibres (c/ Argentona 24, Mataró) ja prepara els primers clubs de lectura del 2017.

Junt amb d’altres igualment interessants (que podeu consultar a les seves xarxes), us interessa especialment el que s’organitza a l’entorn de l’obra en català d’Svetlana Aleksiévitx i que dirigirà Àngela Llaquet. El club s’organitzarà en sessions mensuals, i cada sessió girarà al voltant d’un dels llibres traduïts al català de la premi Nobel.

Les sessions s’han programat pels dimecres 11 de gener, 15 de febrer i 15 de març, a les 19.00 h. La inscripció costa 25 € i les places limitades, així que ja sabeu, afanyeu-vos i apunteu-vos-hi!

Ngũgĩ wa Thiong’o, un autor molt especial

En aquesta ressenya trobareu una revisió completa de Somnis en temps de guerra: el context històric que va viure l’autor, els motius que diferencien aquest llibre d’altres obres sobre Àfrica, les raons per les quals Thiong’o és una veu única en tot el panorama literari actual…

Llegir Ngũgĩ wa Thiong’o és passejar-se per una Kenya fascinant, que no té res a veure amb els safaris fotogràfics a la moda, ni amb els relats pedants d’alguns viatgers. Somnis en temps de guerra és una ocasió única d’endinsar-se en la profunditat dels camps, els poblats i les ments dels africans. Una ocasió que valdria la pena no perdre’s.

“Llampecs”, una biografia novel·lada sobre Nikola Tesla

Mercè Carrillo ens introdueix Llampecs, el segon llibre que es tradueix al català de la trilogia de biografies novel·lades que ha escrit Jean Echenoz:

Echenoz no ens diu què pensa el personatge: ens el mostra. Com a narrador expressa opinions sobre els seus invents des del present i ho fa a través d’una novel·la breu i àgil amb un llenguatge concís i en aparença molt senzill.

El Comitè del Nobel es va equivocar: Thiong’o és l’autor que el món necessita

Un article incisiu i informatiu alhora: a través d’una revisió completa de l’obra de Thiong’o, Rejeev Balasubramanyam fa una crítica a la política i a la societat actuals, i defensa que concedir el Nobel a l’autor africà hauria significat un primer pas per començar a canviar alguns dels problemes que vivim cada dia:

In October 2016, the United States is saddled with a presidential candidate who peddles in misogyny and appeals to white supremacists. In many other countries, neo-liberals are vying with the far right for power, and the left is at its weakest. In light of all of this, the Nobel committee’s decision felt infuriatingly myopic. This was the year we needed a writer like Ngugi.

Jean Echenoz ho ha tornat a fer

Ressenya breu i clara de Llampecs en què s’expliquen els trets distintius de la nova narració de Jean Echenoz, un dels autors francesos més reconeguts internacionalment:

Com en tot bon conte, tant important és la història com la manera d’explicar-la: l’estil. I Echenoz és un mestre de l’ofici, no perquè faci filigranes aparents, sinó per tot el contrari.

Entrevista a Kevin Barry, autor de “Beatlebone”

Aquesta entrevista d’Ima Sanchís ens revela l’explicació que s’amaga darrere algunes de les parts més profundes i commovedores (i potser més difícils de captar) de Beatlebone, el nou llibre de Kevin Barry.

L’eco dels sentiments humans persisteix en els ­paisatges, com espectres aliens al temps.

“Beatlebone” al Diari de Girona

Matías Crowder ressenya Beatlebone, la segona novel·la de Kevin Barry, al Diari de Girona.

Beatlebone resulta una introspecció atractiva i poderosa, una recerca dels orígens, la crida d’una veu interior que el reclama.

Ressenya de “El cementiri dels reis menors”

El periodista i escriptor Jordi Cervera ressenya al seu blog del web de CCMA l’obra El cementiri dels reis menors, conjunt de relats breus de l’autor croat Zoran Malkoč que vam publicar aquest març.

Com totes les històries referides a la guerra, el rerefons d’aquests contes és ferotge, violent i feridor però per contra, Malkoc, sense renunciar en cap moment a al cruesa que amaga tot allò que explica, és capaç d’aportar-hi un punt d’ironia, d’humor que actua com un magnífic desengreixant.

 

Taula rodona sobre “Cultura en tensió”

El dimarts 27 de setembre, l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (carrer de Sant Pere, 46, 1a) organitza un espai de conversa a l’entorn de l’obra Cultura en tensió, publicada aquest febrer per Raig Verd.

A l’acte participaran Laura Huerga, editora de Raig Verd, Jordi Oliveras, prologuista de l’obra, i Joan M. Gual, un dels autors.

Cultura en tensió planteja, a partir de les aportacions de sis autores i autors, el lloc que ocupa la cultura a la nostra societat, i el que deuria ocupar. Els sis articles que conformen el llibre plantegen l’estatus de la cultura des de diferents àmbits i disciplines, quina salud hi té i com s’hauria de desenvolupar de manera sostenible en el futur proper.

Al lloc web de l’entitat podreu veure aquesta activitat i la resta de programació que s’hi ofereix.

Raig Verd

“Àlex i el hulla hoop màgic” a “Faristol, Revista del Llibre per a Infants i Joves”

Sergi Portela dedica una excel·lent crítica a Àlex i el hula hoop màgic al web de Faristol, Revista del Llibre per a Infants i Joves.

Podríem dir que aquest àlbum és un cant a la imaginació, i de com és potenciada si accedim al coneixement, per exemple, a partir d’un llibre.

El text de Laura Huerga camina àgil […] Directe i senzill (cosa que aquí és un valor), el text avança lleuger i amb ritme, fent que el lector es trobi ben còmode.

Les il·lustracions del jove Albert Arrayás són fresques i es mouen amb llibertat per la pàgina gràcies als fons blancs […] Les il·lustracions són vibrants i divertides, i demostren, a més, molt bon gust en la gamma de colors a partir del domini del grafit, els llapis de colors i l’aquarel·la.

La revista Faristol és una iniciativa del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (http://www.clijcat.cat/).

Relats que salven, protegeixen i curen

Amb quatre paràgrafs, Simona Škrabec ens descriu la colpidora veritat que s’amaga en les històries de Motorsoul:

El secret que revela Stalker és que els homes ens fabriquem els relats per no sucumbir. Quan la realitat pesa massa, ens inventem una altra versió dels fets. Inspira tendresa, fins i tot admiració, aquesta lluita constant per construir una fràgil teranyina per damunt dels precipicis i poder allargar la joia de ser simplement vius per fer uns quants passos més sobre el buit.

L’Àfrica sense embuts

Salvador Rich fa un resum de Motorsoul, ens explica les expectatives amb què el va començar i l’impacte que li ha causat:

Motorsoul és aquella Àfrica que sortia als informatius fa vint anys, amb les esfereïdores imatges de matances entre hutus i tutsis a la zona dels grans llacs. […] Aquesta Àfrica s’acosta més a El cor de les tenebres, però amb una espurna d’esperança. L’Àfrica de Motorsoul ens incomoda, ens intriga, ens colpeix. És viva i vibrant.

Contes des de l’Àfrica real

Jordi Sellarès fa una ressenya breu però molt completa de Motorsoul: parla de l’estil narratiu del llibre, dels temes que hi apareixen, del títol, del misteriós pseudònim que fa servir l’autor/a…

Amb la narració descarnada, exposant de forma tan despullada la realitat de l’Àfrica negra, amb totes les seves tragèdies quotidianes però tan invisibles en el nostre dia a dia […] Ens deixa amb una sensació de buit a l’ànima i l’espectre que desprèn ens persegueix fins molt després d’haver acabat el llibre, i amb un sentiment d’empatia envers els personatges que costa d’espolsar-se

Un escriptor, la seva filla i dos drames

En aquesta breu ressenya d’Ernet Alós descriu els principals aspectes de la novel·la Post Mortem, de Peter Terrin.

Autoficció sobre l’experiència d’un pare angoixat. Joc metaliterari sobre el treball del novel·lista. I no obstant, el llibre funciona amb els mecanismes del suspens (molt Koch la combinació també, per cert). «Quan escric busco que hi hagi almenys un cert grau d’intriga per al lector, no sóc d’aquells escriptors que menysprea l’argument». ¿Seria, diguem-ne, un thriller literari? «Aquesta categoria ja no es pot utilitzar, s’ha convertit en un instrument de màrqueting; però de fet –admet– només he escrit thrillers literaris».

 

Peter Terrin: «La vida de l’escriptor no es pot separar de la seva ficció»

Peter Terrin parla del que ha significat per a ell escriure aquesta última novel·la seua, Post mortem.

Peter Terrin insisteix que el gènere biogràfic revela secrets, “cosa que fa por, perquè el biografiat habitualment ja està mort i no es pot defensar, no té cap control sobre aquell text”. “El lector -remata- l’únic que necessita per conèixer-me és llegir els meus llibres”.

A la vegada, no amaga que sempre, en el procés literari, ha tingut en ment la seva petita, ara una preadolescent d’11 anys, perquè quan sigui gran pugui saber, a través d’aquesta història, el que significa l’amor cap a la literatura i, especialment, “l’amor que poden oferir un pare i una mare”.

Entrevista d’Anna Guitart a Svetlana Aleksiévitx, a Tria33

Anna Guitart entrevista la premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx al programa Tria33 de TV3. L’autora hi explica, entre d’altres coses, per què escriu i sobre què.

A la cultura russa hi ha la tradició de narrar sobre el dolor, però probablement he estat jo qui ha provat de fer-ho en aquest format. Crec que és la vida la que ha exigit aquest nou format de narració.

 

Jordi Nopca entrevista Peter Terrin

Jordi Nopca ha entrevistat l’autor neerlandès Peter Terrin amb motiu de la publicació en català i castellà de la seua obra Post Mortem. La presentació de la novel·la va ser el dijous 9 de juny, a la llibreria Casa Üsher de Barcelona. Entre altres coses, l’autor va parlar dels aspectes més autobiogràfics i els més ficcionals de la novel·la, i va destacar la importància d’aquest llibre dins del conjunt de la seua obra.

Amb veu de dones

Lluís Llort recull alguns fragments del que va explicar Aleksiévitx el dissabte 14 de maig durant la seua conferència a la Fira Literal. L’autora va posar l’èmfasi en l’aportació de les veus femenines a les seues obres i els fantasmes que el comunisme va deixar en la gent i la societat postsoviètiques.

Els records i la veritat

Eva Piquer ressenya Post Mortem de Peter Terrin a l’ara!

Potser l’únic talent d’Emiel Steegman, llegim a Post Mortem, és que no té records. “Ho havia afirmat amb orgull en moltes entrevistes, era la seva resposta a la pregunta inevitable sobre el contingut autobiogràfic de la seva obra. Era lliure”. Lluny de remenar els calaixets de la memòria, parteix de zero i s’inventa el que convé.

Dijous 9 de juny, Peter Terrin a Barcelona

El dijous 9 de juny l’autor neerlandès Peter Terrin (El vigilant-El vigilantePost Mortem) visitarà la llibreria Casa Usher per presentar la traducció al català i al castellà de la seua novel·la Post Mortem, que hem publicat aquest maig.

“La pregària de Txernòbil” a Tot és una mentida

Tot i que ja sabia que afrontar la lectura de La pregària de Txernòbil seria entrar en un terreny emocionalment colpidor, l’hòstia -quan acabes el llibre- és tremenda. Haurem d’estar eternament agraïts a la monumental feina de Svetlana Aleksiévitx (1945, Bielorússia). […] La pregària de Txernòbil és l’exemple més clar que la civilització humana ha fracassat com a espècie. Pitjor que una guerra i pitjor que tot el que ha provocat la mort fins ara en el nostre planeta Terra.

Llegiu la ressenya sencera seguint l’enllaç al web de Tot és una mentida

Entrevista a Richard Flanagan a La Vanguardia

Xavi Ayén ha publicat a La Vanguardia una entrevista a Richard Flanagan sobre la nostra segona novel·la de l’autor australià, L’estret camí cap al nord profund. Aquí us en deixem un tast:

Flanagan ens respon a la trucada des de Hobart, aquesta illa que molts associen amb els dibuixos animats. Assegura que el seu pare “va ser el presoner número 335. Pensi en el que van ser 250.000 persones treballant despullades amb eines del segle passat en aquell projecte esbojarrat. Però ell no ens n’explicava coses escabroses, sinó divertides, i ens deia que havia tingut sort perquè només havia patit però no havia hagut d’infligir patiment als altres”.

Seguiu l’enllaç per llegir-la sencera!

 

Svetlana Aleksiévitx. A propòsit d’una batalla perduda

No hi sóc sola, en aquesta tribuna… Al meu voltant hi ha veus, centenars de veus, que sempre m’acompanyen.

Per un tast de Svetlana Aleksiévitx, Butxaca publica la tradcció de Marta Rebón  del discurs d’acceptació del Premi Nobel de l’autora. Seguiu l’enllaç per llegir-lo.

Aprofitem per recordar-vos que de regal amb la nostra edició de La pregària de Txernòbil hem inclòs un opuscle amb el discurs i també un epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo.

“Cultura en tensió” a Gent Normal

[…] és necessari donar-hi voltes i recordar que la cultura ha d’estar feta de diferents contextos, de models dispars que configurin un mosaic mòbil i lliure i, per tal de poder-ne recollir els fruits, ha de tenir lloc tant en els grans museus o sales de concert com en els centres cívics i petits locals que desborden els límits del mercat.

Feu clic a l’enllaç per llegir la ressenya completa.

Svetlana Alexiévitx: “A Rússia es viu un moment molt perillós i temo que es torni al passat”

Segons explica, “per a poder escoltar les veus cal alliberar-les dels cànons i dels prejudicis”, de la mateixa manera que una, com a periodista i escriptora, també ha de fer aquest esforç de fugir dels discursos hegemònics. “Tu mateixa has de sortir del patró i treure a l’altra persona”.

Ignasi Mena ha escrit un article repassant la xerrada que va fer Svetlana Aleksiévitx dissabte passast a la Fira Literal. Seguiu l’enllaç per llegir-lo sencer al web de Llegir en cas d’incendi!

Vida verda – Després de Txernòbil

Al programa de RTVE Vida verda van fer lectures de passatges de La pregària de Txernòbil en el programa del passat diumenge 1 de maig, el qual van dedicar al desastre nuclear.

Seguiu l’enllaç per escoltar el programa sencer al web de Vida verda!

Addicció al testimoni

Els lectors estem de sort. Després de Temps de segona mà, Raig Verd publica Els nois de zinc i La pregària de Txernòbil. Des del present, arribem als anys setanta i davallem fins a La guerra no té rostre de dona i a Darrers testimonis. Quan Marta Rebon acabi de traduir aquests dos llibres tindrem en català una de les aventures literàries més extraordinàries de les darreres dècades.

Francesc Serés recomana La pregària de TxernòbilEls nois de zinc. Feu clic a l’enllaç per llegir l’article complet.

‘Motorsoul’: la bondat en les tenebres

Stalker aconsegueix situar el terreny de l’acció ben arran de terra, lluny d’abstraccions innecessàries o prejudicis infundats. Els glossaris documentals que precedeixen els quatre capítols ens alerten que, si bé les històries sobre Namíbia, el Congo, Casamance (el Senegal) i Ruanda/Uganda responen a l’àmbit de la ficció, tenen un substrat històric real. A mesura que avancem en la lectura, comprovem satisfets que Motorsoul s’enfronta als conflictes africans des de l’honradesa i la fredor necessàries, apartant-se de les caricatures i els prototips, i preferint evitar qualsevol tipus de condescendència i idealisme (dues formes de menyspreu camuflat) per reflectir la pròpia veu dels autòctons. Literàriament, el gran encert de Motorsoul és aconseguir que les veus dels personatges no siguin absorbides per un narrador paternalista.

Llegiu la ressenya completa al web de Núvol seguint l’enllaç!

Aleksiévitx i l’aniversari de Txernòbil a El Nacional

[…] queda l’interrogant de què fer amb els residus i com garantir la seva vigilància fins a la completa neutralització: n’hi ha que tenen una vigència de més de 6.000 anys. És un problema global, perquè, com recorda la Nobel, la radioactivitat no reconeix les fronteres. El text d’Aleksiévitx obliga a tornar a posar sobre la taula un dels problemes del món modern.

Seguiu l’enllaç per llegir l’article complet.

Motorsoul ressenyat a Tot és una mentida

Motorsoul és un alè d’aire fresc per a la narrativa catalana. Ja era hora que algú s’atrevís a escriure ficció sobre l’Àfrica, que ho fes d’una manera tant talentosa  i que s’allunyés d’una narrativa catalana actual que molts cops cau en l’endogàmia generacional, la Barcelona moderna o la novel·la històrica previsible. Atreveix-te amb Motorsoul. És un valor segur, és potent, és enèrgic, és… un crit literari.

Feu clic a l’enllaç per llegir la ressenya sencera!

El Temps: “Aleksiévitx, l’Agfanistan i les veus de la ignomínia”

[…] la pressió de les autoritats féu que alguns dels testimonis portaren Aleksiévitx als tribunals. La pressió contra la bielorussa fou descomunal. Però la veritat continguda al seu llibre acabà surant. I ens arriba als lectors en forma d’impressionant document que conjuga l’interès documental i històric amb valors literaris.

Nota a banda mereix l’edició catalana de Raig Verd: cal destacar no sols la traducció de Marta Rebón (autora de l’estupenda versió en català de Vida i destí, el monument de Vasili Grossman, poca broma), sinó també les notes, escaients i gens invasives de Ferran Mateo. La traductora i el mateix Mateo són autors també de l’epíleg.

Podeu llegir la ressenya completa seguint l’enllaç al web d’El Temps.

Barnosell ens parla d’Aleksiévitx a l’Avenç

[…] l’aportació d’Aleksiévitx, més enllà de la seva potencia literària, més enllà de les emocions i de les llàgrimes i tot que desperta, [és] d’un interès enorme per entendre la Rússia recent. Perquè posa rostres humans a les xifres, il·lumina les experiències concretes de molts soviètics, i ens demostra que no es pot fer una història sense humans.

Feu clic a l’enllaç per llegir l’article complet.

El “Txernòbil” d’Aleksiévitx a El Temps

Aleksiévitx va alternant els textos amb intel·ligència, de manera que una descripció a peu de central nuclear va seguida d’una altra de ciutadans de Bielorúsia i després una altra de veïns de la zona de confinament. I si unes són molt físiques troben després un contrapunt amb d’altres de més filosòfiques.

L’habilitat d’Aleksiévitx és, per damunt de tot, unificar l’estil de tots els monòlegs sense deixar perdre la personalitat dels testimonis. Tot i que la seva aportació fonamental és la ingent quantitat d’entrevistes realitzades per formar aquest monumental trencadís.

Feu clic a l’enllaç per anar al pdf del reportatge.

Txernòbil a Catalunya Ràdio

Als Informatius del passat 29 d’abril es va fer una lectura de passatges de l’obra d’Aleksiévitx en commemoració del trentè aniversari del desastre de Txernòbil el dia 26.

Fleu clic a l’enllaç per escoltar la lectura!

“L’editorial Raig Verd publicarà tota l’obra de la Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx”

Justa la fusta! Feu clic a l’enllaç per llegir tot el que L’Illa dels Llibres ha de dir al respecte.

I no oblideu que tenim una cita amb Aleksiévitx aquest maig:

L’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx particiarà de la nova edició de la fira Literal que se celebrarà del 13 al 15 de maig a Fàbrica Fabra i Coats de Barcelona.

Flanagan a Catalunya Ràdio

Al programa La Vida del dia 18, Eduard Márquez recomana L’estret camí cap al nord profund durant la primera hora de l’especial “Llibres per ser feliços”. Seguiu l’enllaç per escoltar el programa (minut 14:30).

“L’estret camí” a l’Ara llegim

La prosa de Flanagan, molt ben traduïda per Josefina Caball, és musculosa, dura i bella. Resulta igual de convincent quan descriu la degradació física dels presoners que quan conta un flirteig alçurat de temptacions eròtiques, o quan ens guia per l’interior convuls d’un personatge desesperat, o quan expressa la tristor per un amor perdut per sempre.

Flanagan a Butxaca

És realment complicat abastar en aquesta petita columna el que inclou L’estret camí cap al nord profund. La sisena novel·la de Richard Flanagan és tota ella un prodigi narratiu.

Insubmissió en tensió

Ressenya de Cultura en tensió al Cultura/s de La Vanguardia!

Un compendi d’assajos revestits de dissidència cap a la cultura oficial que ofega les iniciatives individuals i col∙lectives. Assajos de denúncia d’un model cultural basat a protegir les grans institucions i a assimilar tota possible dissidència per a les seves finalitats de poder. Un model que perpetua una cultura institucional allunyada dels sismes que provoca tota veritable manifestació artística.

“Cultura en tensió” a Territori clandestí

Dimecres passat Territori clandestí va dedicar-li una bona estona al nostre últim llibre d’assaig, Cultura en tensió!

Seguiu l’enllaç per escoltar el programa al web d’rtve (la discussió sobre el llibre comença vora els 30 minuts).

Aprofitem també per dir als qui tenen gana de no-ficció que estiguin ben atents al nostre catàleg, doncs d’aquí ben poc s’incirporaran a Ciclogènesi dues obers més de la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx!

Com ser-ho alhora: Interacció amb el lector

Ali Smith condueix les sensacions i les imatges de manera hàbil, jugant amb les emocions, amb el temps, amb els lligams emocionals i amb una intenció clara de deixar pòsit, de convertir-se en una d’aquelles experiències literàries que no són efímeres i que romanen al cervell dels lectors, provocant noves mirades i reflexions profundes.

“Quan el gremi es mira el melic”

Eva Piquer ha ressenyat a l’Ara No tinc paraules, d’Edward St Aubyn!

Per descomptat, el llibre arrencarà mitjos somriures dels del gremi de la lletra impresa, que -una de tres- o bé han format part de jurats de premis literaris, o bé han guanyat premis literaris, o bé s’han presentat a premis literaris (si no encaixeu en cap d’aquestes categories, ni en les tres alhora, molt probablement pertanyeu a un altre gremi, qui sap si menys endogàmic).
Sí, els col·legues de la cosa llibresca s’hi veuran retratats.

Seguiu l’enllaç per llegir la recenya sencera al web de l’Ara.

Fantàstica vídeo-ressenya de “No tinc paraules”

La Llibreria Documenta ha publicat una vídeo-ressenya de No tinc paraules, d’Edward St. Aubyn. Del llibre n’han dit meravelles com aquestes:

“Les misèries i les joies dels premis literaris”

“Les forces que els mouen”

“Un llibre divertit, meravellosament ben escrit”

Seguiu l’enllaç per veure el vídeo sencer.

“No tinc paraules” a Punt de llibre

Ja em dispensaran la mala idea, però el primer que m’ha passat pel cap, sense poder evitar-ho, només començar a llegir aquest al·legat contra els premis literaris que resulta ser No tinc paraules, d’Edward St Aubyn (Raig Verd Editorial, traducció de Yannick Garcia), és si algun dels nostres preuats autors hauria gosat escriure’l.

“El cementiri” a El Periódico

Jordi Puntí ressenya per a El Periódico la col·lecció de relats de Zoran Malkoc El cementiri dels reis menors!

El més sorprenent, però, és que deia les coses amb una senzillesa gairebé feridora, sense grans paraules, amb el recurs de la picaresca i amb la bestialitat com a refugi. Llegir-lo amb calma, ara, m’ha fet riure i m’ha fet venir pell de gallina, tot alhora.

Seguiu l’enllaç per a l’article complet.

El fracàs davant de l’Altre. “El defecte” a Llegir en cas d’incendi

Llegir en cas d’incendi ha publicat la fantàstica ressenya d’Ignasi Mena d’El defecte.

El defecte de Magdalena Tulli, juntament amb La fi de l’home roig de l’Aleksiévitx, és un punt i a part formidable en un catàleg formidable. L’experimentació formal, la valentia i el caràcter transformador poques vegades m’han tocat tant de prop. I allò que celebro és que l’excel·lència i el símbol per antonomàsia d’aquest 2015, a Raig Verd, i per a un humil servidor, tinguin nom i rostre de dona.

“Com ser-ho alhora”, llibre de la setmana del Time Out

«Una novel·􀂓la que no s’esquerda mai com s’esquerden moltes cases. Així és Com ser-ho alhora […] el llibre és clar i confús a la vegada, és fràgil i alhora indestructible, complex i fàcil, resplendor i crepuscle: un terratrèmol que alhora no esquerda cap paret. […] I és que no en puc dir més que elogis, d’aquesta obra: […] Una novel·la excel·lent.»

 

Els millors llibres de 2015 – Bibarnabloc

El bloc de les biblioteques de Barcelona inclou en tercera posició de la seva llista dels 20 millors títols de 2015 Temps de segona mà. La fi de l’home roig, d’Svetlana Aleksiévitx.

“Però escoltar les seves veus, a través de l’orella d’Aleksiévitx i al llarg de més de 600 pàgines, molt probablement és al més a prop a entendre’ls que puguem arribar.”

Un periodisme de Premi Nobel

És Temps de segona mà periodisme? És literatura? Tot alhora? En aquest artícle de El Periódico es tracta la qüestió del gènere a què pertany aqueta gran obra de la Nobel Svetlana Aleksiévitx

Svetlana Aleksiévitx: «Som bocins de la història»

«La feina d’un periodista és trobar i difondre informacions. Jo amb mètodes periodístics obtinc matèria primera que elaboro literàriament. Parlo amb les persones sobre coses com el bé i el mal, la vida i la mort, que són en definitiva els grans temes literaris.»

Susanne Beyer, Tobias Rapp (Trad. d' Arnau Figueras), Der Spiegel (via El Temps)
Anar a la notícia

Ser al mateix temps

En la seva novel.la, Ali Smith desplega una llum en l’existència que no estalvia pas cap color ni matís del dolor, de les injustícies i de la mateixa mort, com es llegeix en els dos relats. Existència que queda il.luminada gràcies al filtre de l’art, aquesta mirada que transforma la naturalesa en cultura, i la cultura en naturalesa humana.

 

Temps d’Aleksiévitx al CCCB

S’anuncia a El Mundo que la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, autora de Temps de segona mà: La fi de l’home roig, assistirà el maig de 2015 a una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

“Temps de segona mà”: el gran fracàs de l’URSS

La lliçó del llibre d’Aleksiévitx apunta, però, en múltiples direccions. No només apel·la a l’homo sovieticus, sinó al ciutadà ingenu que desconeix la traïció de la utopia, l’engany de les solucions fàcils. I em temo que es tracta d’una realitat universal, inherent a la condició humana. Les grans promeses, per desgràcia, il·luminen els grans fracassos.

El Món: T’estem molt agraïts, Svetlana Aleksiévitx!

Mai ningú ens ha explicat Rússia i l’est del nostre continent tal com ho fa Aleksiévitx. A través de les seves paraules, tot es fa proper i s’amplifica, perquè ho puguem veure: com a un miop, quan l’hi posen les seves primeres ulleres… «Ah, ja ho veig, no hi ha cap misteri! Són com nosaltres!» podria dir qualsevol lector occidental de la Nobel d’enguany. I vet aquí el seu enorme i estrany valor: fer senzilles les coses, ordenar-les en el cosmos literari. Potser l’únic possible?

Ali Smith. Passat i present alhora

Hi ha molts moments, mentre llegim una part del llibre, que no acabem d’entendre d’on vénen ni a on van, però quan llegim l’altra part ens adonem de l’enginy amb què l’autora ha anat travant la vida de l’adolescent del XXI amb la de l’artista del XV que visita el món d’ara. Tota la novel·la és una celebració de la literatura.

Com ser-ho alhora: Ambigüitat i simbolisme

Sigui quina sigui l’elecció, Com ser-ho alhora no ens deixarà indiferents. I, com si es tractés d’un film de David Lynch, ens introduirà dolçament en l’aliança amb la imaginació i el misteri de les coses.

Com ser-ho alhora: Posar distància a la pròpia existència

L’impacte de la creació en les persones esdevé un dels punts centrals del llibre que, així mateix, està farcida de trucs narratius i picades d’ullet tant si es llegeix en una direcció com si es llegeix en l’altra. Aquesta versatilitat inunda tant el contingut com la forma del llibre, que eixampla les fronteres de la novel·la com a gènere i desborda els límits de la invenció narrativa.

L’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura 2015

L’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitxh ha estat guardonada aquest dijous amb el Premi Nobel de Literatura 2015.

El seu nom ha estat anunciat per Sara Danius, la secretària permanent de l’Acadèmia Sueca. L’acadèmia ha explicat que el premi se li atorga per la seva obra polifònica que li fa un monument al patiment i al coratge en el nostre temps. L’obra e la que destaquen els seus reportatge literaris sobre Txernòbil o sobre dones en la Segona Guerra Mundial, té a veure sobretot amb l’extingida Unió Soviètica.

Amb tot, hi ha altres treballs en els que també explica la situació actual del seu país, Bielorússia i de Rússia

Aleksiévitx, és una mestra del reportatge literari, gènere amb el qual relata amb tota la cruesa el fracàs de la utopia soviètica, succeeix Patrick Modiano, el guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any passat.

El periodisme valent d’Svetlana Aleksiévitx s’endú el Nobel

L’Acadèmia Sueca ha atorgat el Nobel de Literatura a la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. El guardó està dotat amb vuit milions de corones sueques, 860.000 euros. Temps de segona mà. La fi de l’home roig és el seu darrer llibre i es publicarà al novembre. Els seus sis llibres, novel·les de veus, es consideren una crònica literària de la història emocional de l’era soviètica i postsoviètica. Els últims Nobels de literatura han estat Patrick Modiano, Alice Munro, Mo Yan, Tomas Tranströmer, Mario Vargas Llosa i Herta Müller.

Aleksiévitx, una autora que amplia les fronteres del Nobel

La novel·lista i periodista Svetlana Aleksiévitx (Minsk, 1948) ha estat guardonada amb el premi Nobel de literatura 2015 –8 milions de corones sueques, 860.000 euros– per la seva “escriptura polifònica” i perquè els seus llibres són “un monument al patiment i al coratge ambientat als nostres temps”. Així ho anunciava aquest dijous al migdia Sara Danius, nova secretària permanent de l’Acadèmia Sueca, fent referència a una de les característiques fonamentals de l’obra de l’escriptora bielorussa: l’observació i anàlisi de diversos conflictes bèl·lics i socials de primer nivell a les seves creacions, que combinen el testimoni periodístic amb la ficció.
A mig camí entre l’assaig i la narrativa, l’autora bielorussa ha treballat el seu propi gènere literari, la ‘novel·la de veus’. A l’octubre, Raig Verd en publicarà un dels llibres més importants, ‘Un temps de segona mà. La fi de l’home roig’

Svetlana Aleksiévitx guanya el Nobel de literatura 2015

La periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx (Stanislav, 31 de maig de 1948) ha guanyat el premi Nobel de literatura 2015, segons que acaba d’anunciar l’Acadèmia Sueca: ‘Per la seva obra polifònica, un monument del patiment i el coratge a la nostra època.’

Els seus llibres (‘La guerra no té rostre femení’, 1985; ‘Els últims testimonis’, 1985, ‘Els nois del zinc’, 1989, ‘Encisats per la mort, 1993; ‘L’oració de Txernòbil, 1997…) es consideren una crònica literària de la història emocional de l’era soviètica i postsoviètica. En català només n’hi ha un llibre traduït, ‘Temps de segona mà. La fi de l’home roig’, que la petita editorial Raig Verd té previst de publicar ben aviat.

La bielorussa Svetlana Aleksiévitx guanya el Premi Nobel de Literatura

El Premi Nobel de Literatura se l’ha emportat la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, que durant la seva trajectòria ha combinat la literatura amb el periodisme. S’interpreta com unreconeixement dels Premis Nobel al reportatge periodístic, pendent des que va ser candidat el periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski. L’Acadèmia Sueca ha valorat el seullenguatge descriptiu del sofriment i el valor.

Svetlana Aleksiévitx ha escrit novel·les en què explica la situació del seu país des de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat. L’únic llibre que se n’ha traduït al castellà és “Voces de Chernóbil”, el 1997, que va rebre el Premi Cercle de Crítics dels Estats Units al millor llibre generalista de no ficció, i el Premi de la Pau dels llibreters alemanys. El llibre recull informació recopilada durant anys després d‘haver entrevistat més de 500 persones que van ser testimonis del desastre de Txernòbil. S’hi expliquen les vides diàries dels ciutadans afectats,tan físicament com psicològicament.

Aviat sortirà la primera obra traduïda al català de l’escriptora bielorussa: “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, publicada per Raig Verd. El llibre, que apareixerà d’aquí dues setmanes, parla de la població de l’antiga Unió Soviètica. “L’home soviètic encara és viu”, ha escrit, perquè malgrat que a partir de la desmembració de la URSS van néixer nous estats, els seus habitants són fills del socialisme i, per tant, són “veïns de memòria.”

La periodista Svetlana Aleksiévitx guanya el Nobel de literatura

L’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha sigut guardonada aquest dijous amb el premi Nobel de literatura 2015. El seu nom ha sigut anunciat per Sara Danius, la secretària permanent de l’Acadèmia Sueca, que s’ha estrenat per a l’ocasió com a portaveu del guardó.

Autora de llibres molt impactants sobre la catàstrofe de Txernóbil –el seu reportatge coral ‘Voces de Chernóbil’ és l’única obra de l’escriptora publicada en castellà per Debolsillo– i de la guerra de l’Afganistan, Aleksiévitx, de 67 anys i una llarga experiència com a reportera, ha vist com el seu treball ha sigut prohibit al seu país, que no li perdona el seu esperit crític.

Gerbrand Bakker, la commoció i el xoc

Presentada a la Setmana del Llibre en Català aquest darrer dilluns, Bakker explica que va escriure la novel·la pensant que l’adreçaria a lectors joves. Però, després de diversos processos de reescriptura, va creure adient canviar el to i fer-la apta per a diversos públics. És així com el seu debut literari ens mostra una història crua, explicada a través de tres perspectives diferents: la dels bessons Klaas i Kees, la del seu germà petit Gerson –que ha perdut la visió en un accident– i la del seu gos.

Però el recorregut de Bakker no comença aquí, essent ja un autor indispensable del paisatge novel·lístic en català. La primera novel·la publicada al país va ser A dalt tot està tranquil, guardonada amb el Premi Llibreter i el Premi Impac –que compta amb nominacions de bibliotecaris d’arreu del món–. La història posava el focus en el granger Helmer, que arribat a la maduresa vital es planteja com podria haver estat la seva vida i com vol que sigui en el futur.

“En acabar la novel·la, hi vaig veure el meu germà ofegat”

L’holandès Gerbrand Bakker es passeja pels stands de la Setmana del Llibre en Català camuflat entre els turistes que omplen cada matí l’avinguda de la Catedral. Amb samarreta i posat despreocupat, podria passar per un d’ells, si no fos perquè de tant en tant un lector avesat el reconeix i li demana que li signi un exemplar d’algun desl seus llibres, sobretot A dalt tot està tranquil -que va guanyar el premi Llibreter fa dos anys- o Deu oques blanques. Ell, per això, els recomana el nou, Les pereres fan la flor blanca, que acaba de sortir aquí tot i que va ser la primera novel·la que va escriure.

Gerbrand Bakker, l’home dels llibres durs

Gerbrand Bakker està acostumat a escriure llibres durs. Fins ara les quatre novel·les que ha publicat des del 2006 han compartit aquesta constant. L’autor neerlandès va presentar Les pereres fan la flor blanca a la Setmana del Llibre en Català. És la tercera de les traduccions de Maria Rosich-, i és la novel·la que té un origen més llunyà. “A finals dels 90 vaig publicar-ne una versió per a joves, i més endavant la vaig adaptar perquè la pogués llegir un públic més adult-comenta Bakker-. M’agraden els llibres que es poden llegir dels 10 als 100 anys, i aquest en seria un exemple. Les novel·les anteriors no eren per a joves.”

Mort d’un guia de riu a FeM Girona

“Quan fem les maletes per marxar de vacances hi hem de guardar un racó per un grapat de llibres, lectures de tota mena que ens fan més agradable el temps lliure. Al Parlem de Llibres en Jordi Gispert de la Llibreria 22 ens en recomana algunes. Avui ens porta Peregrinos de la belleza de María Belmonte, Amb la corda al coll de Joseph Conrad, i Mort d’un guia de riu de Richard Flanagan.”

El destí de tots

“Capítol a capítol, el petit univers rural del protagonista, convertit en un personatge en si mateix, rebenta els dics que contenen els silencis de trenta anys de resignació. Bakker no juga amb jocs d’artifici: el destí [del protagonista] és una causa universal.”

Pujar al pare a dalt

Un mèrit indiscutible del llibre són els diàlegs: breus, gairebé lacònics, reprodueixen a la perfecció la contenció d’uns personatges que estan més acostumats a tractar amb bèsties que amb homes i amb donés, i que s’enfronten a la vida amb un vocabulari limitat, que cabria a dins d’un pot de llet. Com sempre, el mèrit de l’escriptor holandès és fer veure que no en té més, de vocabulari, i posar les paraules justes en el moment adequat. A dalt tot està tranquil és una novel·la discreta i lenta, que deixa un pòsit de tristesa al cos, però que deixa lluir algun raig d’esperança, potser de color verd. Un encert de la nova editorial barcelonina Raig Verd.

Marina Espasa, Ara

Recomanació de Deu oques blanques

Deu oques blanques confirma les hipòtesis positives que sorgien després de la lectura de la primera novel·la. Bakker és l’autor de la solitud, del detall i del silenci en la trama i en l’estil, perquè lluny d’incórrer en l’ensopiment i l’alentiment, aconsegueix nodrir la ficció d’elements de suspens que atrapen de seguida. Al final, el més important no és aclarir els dubtes o saber què li passa a la protagonista, sinó haver-la acompanyat en el procés vital que l’ha dut fins on és.

NEWT Terrassa

Entrevista a Gerbrand Bakker

Gerbrand Bakker és autor de la novel·la A dalt tot està tranquil, premi Llibreter 2012, que també ha escrit Deu oques blanques.

I ara, la tercera: Les pereres fan la flor blanca.

Lluís Bonada, El Temps

Club de lectura amb Gerbrand Bakker

Gerbrand sembla molt seriós [és cert: ho sembla], però no li tingueu cap por”, anima Huerga els assistents. I li fan cas: les preguntes se succeeixen a bon ritme. ¿D’on ve el títol? ¿Per què sempre ambientacions opressives? ¿És un escriptor metòdic? ¿Li agrada la soledat?

Està esgotat pels tres dies de promoció, però se’l veu content, gratament sorprès de l’interès de l’audiència, i es va deixant anar a poc a poc. I la seva editora tenia raó: no se li ha de tenir cap por. No triguen a arribar les rialles.

Entrada la nit, l’auditori ha posat Deu oques blanques del dret i del revés, i l’aroma de l’embotit artesà i les croquetes casolanes ha engolit la discussió literària. Amb l’intel·lecte satisfet, és el torn de l’estómac.

Mentre Bakker dedica llibres, es destapen les primeres ampolles. No tots els clubs de lectura acaben amb moviment de mandíbules, però sí que acaben tots, amb vi o sense, amb un brindis per la salut de la bona literatura i dels que de veritat l’estimen.

Agafar el camí tranquil per marxar de casa

Deu oques blanques narra el procés d’adequació d’una persona a una nova vida, a un nou espai i, sobretot, a una nova manera de viure el temps. Narra també tota una altra vivència, molt més fosca, però que ha de descobrir el lector. La protagonista deixa una feina a la universitat i un matrimoni que s’intueix poc feliç i els substitueix per una vida al camp en soledat.

El riu de la memòria, la cascada de la història

No és casualitat que Mort d’un guia de riu, la primera novel·la de l’australià Richard Flanagan (1961), apareguda originàriament el 1994 i ben traduïda al català per Josefina Caball, s’obri amb una cita de William Blake i una altra de Rainer Maria Rilke. L’obra de Flanagan -autor que va guanyar l’últim premi Man Booker amb The Narrow Road to the Deep North – comparteix amb els dos poetes la passió imaginativa i la reivindicació d’un cert panteisme espiritual per aprofundir en el coneixement de la realitat. En el seu cas, de la dura realitat australiana, aquí explorada i recreada a partir d’un entramat magmàtic d’històries i de personatges que es desenvolupen i evolucionen enmig d’una atmosfera al·lucinada i atàvica. No som lluny de Faulkner ni dels seus deixebles més avançats, un Porcel o un García Márquez, per a qui el passat és tan viu com el present.

Una única escena, que s’allarga des de la primera pàgina fins a l’última, serveix de nucli argumental a partir del qual va desplegant-se tota la novel·la. El protagonista, Aljaz Cosini, guia de riu, s’està ofegant, “encallat entre roques submergides”, sota un salt d’aigua del riu Franklin. No sabem com hi ha anat a parar, només que el riu li obre sobrenaturalment els sentits i que la dramàtica situació l’aboca a una llarga epifania, a una mena d’omnisciència visionària en què no tan sols recorda escenes viscudes per ell sinó que també s’assabenta de coses viscudes pels seus avantpassats, que ningú no li va explicar mai. Emulant la força imparable de les aigües que l’estan ofegant, la novel·la de Flanagan emprèn un tumultuós recorregut per la genealogia familiar de Cosini. Al cor d’aquesta genealogia, s’hi sent “el relat terrible de l’ànima” d’Austràlia. L’adjectiu “terrible”, aquí, és important.

L’endemà de tot: He lost control.

Per tant, L’endemà de tot s’ha convertit per mi en un petit tresor, una novel·la executada amb mestria però també amb el cor, amb una emoció de fons que en cap moment desvirtua el seu valor com a retrat i com a narració que conjuga realisme i lirisme. Ara, al passar pel carrer Gignàs o la plaça Milans, un no pot evitar pensar que està en el territori d’aquesta novel·la. Una geografia no només urbana sinó de l’esperit.

L’endemà de tot o el misteri de viure

Calvo, com a bon poeta, mesura els mots i confereix a la història un ritme trepidant i harmònic. Ens regala una novel·la de gran força hipnòtica, que esperoneja les passions i obre els braços a les emocions més viscerals i contraposades. Ja ho hem sentit dir en altres ocasions: hi ha altres mons, però tots són en aquest. No podem deixar passar l’oportunitat de viure aquesta història.

‘Ciutat de Bohane’, la fascinant primera novel·la de Kevin Barry

Com tota bona novel·la d’aventures (i crec que qualsevol lector de Joc de trons s’ho passaria la mar de bé dins de Bohane i amb els personatges d’en Barry) Ciutat de Bohane disposa de grans escenes èpiques, de paisatges prenyats d’imaginació i de detalls que farien les delícies tant dels fans del cinema de gàngsters com dels seguidors de Nick Cave o Tom Waits. El pecat, se’ns diu tot just començar la novel·la, surt del riu Bohane, que dóna nom a la ciutat, i ho impregna tot; però la novel·la es desenvolupa gràcies a com es posicionen les persones davant del pecat, i és així que la redempció és possible per aquells que la desitgin. No és fàcil, tanmateix, fugir de la temptació del poder, i un dels grans encerts del Barry és haver construït un paisatge on la premsa, els rituals bèl·lics i els vicis juguen un paper importantíssim a l’hora de dissenyar el futur social i polític de la ciutat. Entretinguda, fascinant i estèticament arriscada, Ciutat de Bohane ens arriba de la mà de Raig Verd editorial després d’haver guanyat el Premi IMPAC. Ofereix un món complex i ric del qual se’n podrien treure encara unes quantes novel·les més.

‘Ciutat de Bohane’: la perfecta distopia negra

Hubo un tiempo en el que quien esto escribe andaba perdido buceando en distopías, ucronías y recreaciones inciertas de mundos futuros con una fuerte carga filosófica y política. La fiebre me volvió, como un virus que se mantenía latente en mi interior, nada más abrir Ciudad de Bohane de Kevin Barry (Rayo Verde, traducción de Javier Calvo). Barry (Limerick, 1969) narra en esta primera novela la trágica y brutal historia de una ciudad condenada a vivir sumida en la violencia, la putrefacción moral y física y la noche más oscura. Una distopía negra, criminal y salvaje con la propia ciudad, la nostalgia por la Era Perdida y un vendaval como invitados de honor.

Una narración sobrecogedora de la lucha de una panda de desalmados que sólo conocen la violencia y la destrucción por controlar un agujero infecto, su agujero. Una historia de mafias, del amor que puede surgir entre la peor gente, de la desesperación y la lucha por la supervivencia en una ciudad más allá de la mitad del siglo XXI.

Ciutat de Bohane: Altres veus, altres àmbits

La primera novel·la de l’autor irlandès, premis IMPAC i de Literatura de la UE, pren forma a la Ciutat de Bohane, vila corrompuda per la violència i l’ambició entre dues bandes: “Indiscutible: l’aroma de
malícia de la ciutat és una aroma que prové del riu”, escriu.

La fatalitat fosca de Bohane

“Bohane és el personatge principal –ens explica, en el que podria ser la veu en off d’un film noir clàssic com els que també l’inspiren–. Sembla que els carrers respirin, i hi ha una certa fatalitat fosca. D’alguna manera, els espais són com animals que no moren. Nosaltres morim, però els espais es queden, i agafen les vibracions, l’atmosfera, de tot el que va passar allà en altres temps.”

Narrada per diferents veus, “com vist des de diferents angles de càmera”, l’autor va buscar la qualitat de la narració oral; “és com si un senyor molt gran, en un bar fosc, molt tard, ens xiuxiuegés la història”, explica l’autor, com si tornés la veu en off. Ha fet servir diferents registres. “Els escriptors irlandesos no podem evitar ser lírics i alhora subvertir la tradició”, afirma, i hi afegeix: “Tenia dues ambicions amb aquest llibre: que sigui un veritable entreteniment pulp, sòrdid, divertit, però alhora és molt ambiciós des del punt de vista de la llengua.”

La Gran Caiguda: Viatge, cerca, valors, cultura

“…Però l’autor de La gran caiguda arrossega el protagonista fins a l’últim estimbat: li qüestiona la seva pròpia identitat. Aquí hem de pensar en Rimbaud: “Je est un autre”. La major part de les explicacions entre parèntesis ens remeten a una veu de qui no sabem si podem confiar. Des de Henry James, la literatura ens ha proporcionat narradors poc confiables. En aquest cas, no podem confiar ni en el narrador ni en el seu protagonista.També d’ell es podia dir: X és l’altre.”

Bohane: l’univers propi d’en Kevin Barry

Anem a la història que explica en Kevin BarryCiutat de Bohane. Es tracta d’una història entre bandes en una ciutat fictícia, que podria ser perfectament Dublín. L’autor ens descriu meticulosament l’entorn perquè ens hi puguem situar, els personatges, les bandes… i quan ho té tot més o menys a lloc comença l’acció. La lluita per aconseguir el poder d’aquesta ciutat estranya, gairebé una fantasia, entre bandes que ocupen diversos territoris i que es desafien les unes a les altres. No és la típica novel·la de bandes, però, i presta tanta atenció als fets com a la descripció dels paisatges, la roba que porten els personatges o el llenguatge que fan servir (reproducció magistral en català) i ofereix una imatge bigarrada, tirant a Blade Runner… (em podeu replicar, els implicats en el projecte!). De veritat, no us perdeu les descripcions del vestuari dels personatges. Espectaculars!

Si ho he sentit bé, sembla que en Barry està preparant una segona part d’aquesta història, que ja va rebre el Premi IMPAC 2013 i el Premi de Literatura de la Unió Europea. Francament, no sé si podrà estar a l’altura de la primera, ja que l’abundància d’imaginació que hi ha en aquest llibre és difícil de superar. Bona tria!

Via Llibre recomana Ciutat de Bohane

Ambientació suburbana -molt irlandesa-, personatges dels baixos fons, un llenguatge ric en registres (els personatges tenen veus diferents), un estil lliure i un ritme dinàmic mostren en Kevin Barry una molt prometedora carrera literària.

Bohane, ciutat oberta

L’irlandès Kevin Barry (1969) sorprèn amb aquesta novel·la debut plena de força, amb una prosa agosarada i lírica, que va de les descripcions d’ambients decadents, crepusculars, i del parlar dels barris baixos, amb un slang molt característic, extret dels argots locals de Limmerick i Cork i que deu haver portat més d’un maldecap al traductor, fins a cotes molt més literàries.

La gran caiguda, preguntes i desconcert

Com en moltes obres de l’art contemporani, l’obertura a la multiplicitat de sentits és aquí absoluta, perquè no importa tant el que vol dir com el fet de deixar-se endur per les sensacions que es van provocant al llarg de la lectura; més que no pas el què o el per què, és important el com. […] S’inscriu en la gran tradició literària que, des de Kafka o Beckett, ens ensenya que sovint són, més interessants les preguntes que les respostes.

Una tarda d’estiu, 1914

“Jean Echenoz construeix l’argument de 14 a partir d’uns papers trobats a casa de la seva família. Narra l’experiència de la guerra en una microhistòria d’homes i dones, normals i corrents, atrapats per l’horror i la desolació. L’abast de la guerra no pot ser mai comprès amb el recompte de morts.”

Llibres que són tresors.

“Cada llibre que publica aquesta editorial és un tresor” Marta Esparza a Rac1.

La Marta Esparza ens va dedicar molts elogis a La Primera Pedra: “Editorial exquisida”

I sobre ‘La gran caiguda’:

“Una obra d’art”

“Magistral traducció de Marta Pera”

“Una elegància digne del propi Handke”

“Handke és un poeta de les percepcions”

“Si ets lector habitual tota una experiència”

Passeig amb Peter Handke

Handke és capaç de transitar d’un espai a un altre, de la pintura realista a l’onírica en un mateix paràgraf, és a dir: modelant el llenguatge de manera que la transició es fa sense costures i el lector ha de posar atenció als senyals per saber on es troba en cada moment d’aquest anar i venir incessant per l’exterior i l’interior de l’home, pels afores i endins del món que habita (habitem).

…un retorn a les pautes literàries originals per tal d’aconseguir, finalment, que les paraules designin allò que encara ara és innominable: el caos del món i, enmig del desori, la desintegració del caminant. El llenguatge anticipa la gran caiguda. Després, en el seu lloc, s’escampa la foscor.

Això sí és art

Handke narra la incomunicació i la tristesa universals aplicades al subjecte esqueixat mentre col·lecciona percepcions socials, polítiques, sentimentals, naturals i atzaroses sobre una base de comèdia màgica que prova de salvar-ho tot. Saturat de serietat i guerra, l’home anhela el riure enmig de la faula de l’hecatombe.

Una jornada particular

Handke busca sempre l’arrel de la realitat en les paraules, en el procés de donar un nom a les coses, de descriure-les i objectivar-les amb precisió absoluta. La seva és una literatura que sacseja el món -i, de pas, el lector- perquè fa un qüestionament profund dels significats convencionals, de la rutina dels sentits es establerts. Per ell, tot pot o ha de cobrar sentit en un moment donat, el moment de la descoberta essencial, o “de la sensació verdadera”, com va titular una novel·la de 1975. I en aquesta lluita Handke no s’atura per res. Per això, pot ser entès, o malentès, com un agitador o un provocador.

La Ciutat de Bohane de Kevin Barry

En la seva primera novel·la, Kevin Barry es mostra com un autor visionari que combina influències del cinema i la novel·la gràfica amb la millor tradició literària irlandesa.

El llenguatge, que va dels registres literaris als dels baixos fons, la sensació de perill i, de vegades, l’humor, fan de Ciutat de Bohane una novel·la trepidant, una d’aquelles obres de gènere que es transforma en alta literatura.

Peter Terrin es dóna a conèixer amb un «‘thriller’ claustrofòbic»

Ballard, un dels grans exponents de la novel·la distòpica de la segona meitat del segle XX –va escriure, entre d’altres, Crash i L’illa de ciment–, imaginava el seu gratacels decadent el 1975. Trenta-cinc anys després, Peter Terrin guanyava el Premi de Literatura de la Unió Europea amb la seva quarta novel·la, El vigilant (Raig Verd), en la qual la decadència d’un altre edifici sinistre és explorada a fons, però aquesta vegada gairebé exclusivament des de les seves entranyes. És a l’aparcament del soterrani on viuen els dos protagonistes del llibre, el narrador, el Michel,i el Harry, dos vigilants que aspiren a fer molt bé la seva feina per poder sortir del seu aïllament i ocupar-se dels jardins d’alguns dels habitants dels apartaments de luxe que des de baix només poden intuir. “El punt de partida era fer una novel·la d’intriga amb tan poc material com pogués –comentava l’autor–. L’edifici que vigilen té 40 pisos, i els apartaments són de 1.000 m2. Cada pis és diferent: n’hi ha un que recorda un castell medieval, un altre que reprodueix les particularitats d’una mesquita… Simbolitzen les diferents cares del món”.

El pàrquing de les pors

Tornen a sortir més temors d’un llibre –El vigilant– del qual un productor anglès ja té els drets cinematogràfics. “Però hi ha més coses, insisteixo, el relat té alguna cosa d’experiment científic: ajuntem dues persones, aïllem-les, i a veure què passa; en el fons, es tracta de veure què ens fem els uns als altres”. Si això no fa por…

Una bona dosi d’humor gràcies als terrors de Nadal

Per més que la ironia i, fins i tot, una bona dosi d’humor àcid impregnin aquestes històries, tan l’escriptor com l’il·lustrador mostren, també, la tendresa i la vulnerabilitat de la seva agosarada proposta: “La por de no fer prous regals, provoca marejos als grans magatzems, fractures de peu a les escales mecàniques(…) i una sensació palpitant de desorientació i d’empobriment imminent”.

Cada il·lustració conté una pregunta, i en cadascuna de les dotze preguntes hi notem com el cisell provocador dels dos artistes ens conviden a formular-nos la següent pregunta: Què hi ha darrere de la meravellosa època nadalenca?

La gran caiguda. Millors llibres de l’any

Handke és un dels grans autors europeus. Escriptor enorme, amb una literatura característica que el fa inconfusible, ens explica un dia en la vida d’un actor, el dia de la gran caiguda, en el seu passeig per la ciutat, que és en realitat el passeig per la seva pròpia vida.

L’humor d’Els dotze terrors de Nadal

Us heu preguntat alguna vegada quin motius poden impulsar a algú mínimament normal a viure en un lloc ignot i deixat de la mà de Déu, envoltar-se d’elfs i dedicar-se a una ocupació tan peculiar? El llibre, curt i intens, té malicia, una discreta i mesurada mala llet, acidesa, un lúcid sentit de l’humor i una brillant demostració de saviesa, un grapat de valors que seria un crim rebutjar. Segur que després us mirareu els rens amb uns altres ulls!

El vigilant, una fantàstica trama carregada de crítica

Es nota que Peter Terrin ha escrit teatre: El vigilant transcorre en un espai reduït, amb tres personatges en total. El punt de vista subjectiu, en canvi, és propi de la novel·la. En mans de Peter Terrin, els detalls són eines que s’organitzen al voltant d’una trama minuciosa, sense conclusions explícites però amb una càrrega de crítica opaca. És fàcil entendre que qui aspira a convertir-se en un robot pot acabar perdent l’ànima.

Handke, dels més grans

Com el viatger etern que ha projectat en les seves obres, com ell mateix en els llibres de viatges, Handke ens ofereix un recorregut a través d’un dia d’aquest actor retirat, que se sotmet a un sever exercici d’introspecció, amb fragments d’un realisme aclaparador: “Trobava a faltar l’amor. El trobava a faltar cada dia, de vegades menys dolorosament, de vegades com el dolor més punyent; fos com fos, un dolor diari. Aquesta falta d’amor el revoltava, entre altres coses també contra si mateix, però en definitiva més enllà d’ell mateix.”

Handke a Catalunya Rádio

La història d’un actor rebel retirat, en un sol dia, des del matí fins a altes hores de la nit. Caminant a través d’una metròpoli d’estiu, dels marges al centre. Les trobades: amb els runners, els sense sostre, les parelles, un sacerdot, un policia. Un camí pel mig de les guerres de veïns, d’antics cartells de polítics reclamant el vot, i que travessa els passadissos subterranis d’un altre món. Llampecs al centre de la ciutat. I la cara d’una dona.

El teatre de la vida: ‘La gran caiguda’, de Handke

Peter Handke, a La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l’esquema homèric. Tota l’acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l’ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a la gran ciutat on l’honor l’espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: “La impaciència aniquila l’existència”.

I el guanyador del Premi F. Bordewijk és… Jan van Mersbergen

Estem encantats d’anunciar que Jan van Mersbergen ha rebut el Premi F. Bordewijk a la millor novel·la holandesa del 2014 per The last scape. Aquest llibre també va ser nominat per al Premi de Literatura AKO 2014. El Premi F. Bordewijk és el premi literari més antic i de major prestigi als Països Baixos.

Distòpicament genial

La història, guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea l’any 2010, es desenvolupa a través de capítols molt curts, d’una o dues pàgines; paràgraf rere paràgraf, el narrador, Michel, descriu en primera persona el que ell i l’altre vigilant, Harry, fan a l’interior de l’edifici. Minuciosament. De manera inquietant. Des de la sortida dels habitants rics dels pisos, a les visites d’alguns membres de la companyia per abastir-los, tots dos mantenen un pols amb la bogeria, la identitat i la quotidianitat.

El vigilant, ARA

Gràcies al Premi de Literatura de la Unió Europea, Terrin ha aconseguit una dotzena de traduccions de la novel·la. Si bé el plantejament podria estancar-se ràpidament en mans d’un autor poc experimentat, l’autor nascut a Tielt el 1968 aconsegueix atrapar el lector gràcies a un estil sec i a capítols d’una brevetat que oscil·la entre les quatre pàgines i un sol paràgraf.

Literatura i ‘running’: l’amor possible

Fins i tot, ho veiem, hi ha qui ho escriu. I qui ho escriu molt bé. Si hi ha una obra que ha elevat la cursa a literatura ha sigut Córrer, de Jean Echenoz, que arribava el 2008 en el seu francés original. Enguany ja tenim la traducció en valencià (Raig Verd Editorial). Bona notícia. Les pàgines d’Echenoz són un clàssic de la –absoleu-me el sintagma– “literatura esportiva”. De capítols curts, i un estil dur, eixut, potent i periodístic, Córrer s’acosta a la història d’un home que amb dèsset anys odiava l’esport, que un dia començà a córrer perquè sí d’una manera impossible, amb un estil torturat però inapel·lable, i que després ho guanyà tot. Era Emil Zátopek, una llegenda que baté tots els rècords i que s’inventà l’esprint final com qui pregunta l’hora en l’autobús.

Una faula sobre la por

Dos vigilants encarregats de la seguretat d’un edifici de luxe que té 40 residents. En 24 hores, i sense saber per què tots, menys un, abandonen l’edifici. No saben què ha passat a fora. Tenen prohibit abandonar el soterrani on viuen, pèro, ambiciosos de mena, creuen que tot plegat és una prova que els posa l’empresa i que està en joc el seu ascens.
“A capdavall és una metàfora sobre la por i la nostra situació: no coneisem res de món, només una petita part, no ho podem comprendre tot”, va comentar ahir l’autor durant la presentació de la novel·la en la Setmana del Llibre en Català.

Lluís Calvo, a l’ARA

Calvo –poeta i pensador– no sucumbeix davant l’imperatiu de la ficció a tot preu. No ens dóna cap possibilitat de penetrar en la manera que veuen el món els personatges. Tot és reduït a una sola consciència que analitza, escodrinya, furga, intenta comprendre allò que veu.

Un rellotge, un viatge

Els minuts transcorren de forma diferent a l’Islàndia de Jordi Morell, on el paisatge irromp amb tanta força que és capaç de canviar les trajectòries de les persones. Aquest pas del temps queda immortalitzat de la mà d’un home que no ha sortit mai del Vallès, fins que es veu empès a viatjar a Reykjavík per arreglar un rellotge.

Ànimes perdudes

Els quatre protagonistes de L’endemà de tot són “uns homes fragmentats, esquinçats, fets a trossos”, o “uns homes valents que converteixen la vida en un sacrifici personal”, o són quatre personatges que haurien d’admetre com a cert el que diu Giralt, el narrador, sobre Villarrasa, i veure’s com“una ànima perduda que juga a fer-se el fort i té l’esperit tou”.

L’endemà de tot i Barcelona

Els carrers de Barcelona, sobretot Ciutat Vella, són el marc en el que creix L’endemà de tot, una història narrada en primera persona en la que uns personatges travessen el present amb la intenció d’entendre el passat i amb l’esperança d’acceptar un futur que sempre és una incògnita.

Jean Echenoz s’en surt

Una novel·la d’història sense història. La narració d’Echenoz no oculta res: la gana, el dolor, la por, la putrefacció… tot és i ha de ser a la novel·la.

Córrer, molt recomanable

En aquest llibre d’Echenoz podem llegir com un home, l’Emil Zátopek, pot amb tots els obstacles i aconsegeix els seus reptes. Es converteix en vencedor però, alhora, està subordinat, sempre sota les ordres dels dirigents polítics, cruels, que acabaran destruint més endavant a l’Emil.

Córrer, una biografia d’Emil Zátopek

Un llibre breu, però que no necessita res més. Podem llegir la biografia d’Emil Zátopek, un dels corredors més caracteristics que ha existit, un home que amb las seves ganyotes va fer-se famós en una època marcada per la Segona Guerra Mundial.

L’agilitat d’Era broma

L’estat d’ànim d’Era broma, a diferència del de Moo Pak, és crispat i tens. La novel·la està formada per capítols breus, en alguns casos molt breus, construïts a partir del diàleg retratat entre els personatges: un diàleg àgil, basat en la rèplica i la contrarèplica, directe i sense gaire presència del narrador.

Novembre, desembre i dolor

“Allò que converteix aquest llibre en una lectura impactant, especial i magistral, per a mi és […] acceptar un joc amb l’autor: ell és qui ens dóna la informació acuradament dosificada i nosaltres anem construint, i quan pensem que ja ho tenim, llança uns daus plens de girs inesperats i ens demana novament que interpretem”.

L’anormalitat de L’endemà de tot

El nostre autor trepitja el carrer amb els ulls ben oberts, entre sofregits, roba estesa, finestres ogivals, ravals suprarealistes i sardanistes punkies. Algú l’ha titllat, també, d’autor de culte, però s’estima més no pensar en aquestes coses. Admira els contrabandistes i els autors intempestius. Maleeix Barcelona, però sempre hi torna.

La nova novel·la d’Echenoz

Amb ironia ens relata 40 anys de la vida d’Emil Zatopek, un home que va inventar noves formes d’entrenament i que finalment es va convertir en un dels millors atletes de les Olimpíades d’Hèlsinki i també de com un país va poder engrandir i ensorrar a aquest mateix home.

La broma d’Era broma

En primer lloc, des del punt de vista estilístic: el diàleg —ràpid, directe, breu — ha substituït els paràgrafs interminables que hi havia a Moo Pak. En segon, des de l’argumental: per sobre de tot, la seva intenció és fer-nos jugar, convertir la lectura en un acte lúdic que ens entretingui i faci passar una (bona) estona. La novel·la és, primordialment, un joc de mans amarat de màgia, en què, malgrat que totes les cartes se situen descobertes damunt la taula, l’agilitat de l’autor fa que ens fixem en aquelles que ell vol.

 

Deu Oques Blanques, per Maria Gajas

“Si us hi endinseu, veureu que, com a lectors, establireu un joc amb l’escriptor: ell us anirà dosificant la informació i vosaltres haureu d’anar omplint els buits per a construir la trama implícita que s’amaga darrere les frases curtes i sovint sincopades de la seva prosa i finalment, quan llegiu la darrera pàgina i tanqueu el llibre, tindreu la sensació que en necessiteu més, voldreu tornar al començament per jugar de nou i descobrir-hi altres matisos i simbolismes”.

Ser un mateix – A dalt tot està tranquil

Sempre m’ha costat entendre la no reacció de les persones (personatges, en aquest cas) que no es revolten contra aquells qui no els deixen ser qui són.
A dalt tot està tranquil és la història del moment en que una persona es permet ser qui és.

Deu oques blanques, una altra realitat

El misteri, la seva persistència, no només s’intensifica a mesura que la lectura de la novel·la avança, sinó que ens mostra horitzons que ens conviden a seguir endavant amb una forta expectació. Si això no fos poc, el místic i el sagrat de la poesia de Dickinson s’esvaeixen a través [de la protagonista], de la seva realitat, de la realitat de les seves fronteres, dels límits que la condicionen en aquest estrany present esclau dels seus actes. Raig Verd ens presenta aquesta fantàstica novel·la en la traducció catalana de Maria Rosich. Deu oques blanques  ja ha rebut diversos premis, entre els quals destaca l’Independent Foreign Fiction Prize del 2013, que li ha estat atorgat al Regne Unit. Bakker ha escrit una obra en què mostra la seva esplèndida capacitat per elaborar un món d’una sobrietat extraordinària.

Gerbrand Bakker i Luci Gutiérrez

La relació entre escriptor i crític introduirà el “Via llibre” d’aquesta setmana, en què parlarem amb un autor premiat internacionalment, l’holandès Gerbrand Bakker. L’escriptor, que va rebre el Premi Llibreter per “A dalt tot està tranquil”, ens presentarà la seva darrera novel·la, “Deu oques blanques”, amb què, a través d’una dona que fa un canvi de vida, ens parla de la incomunicació i la soledat.

Gerbrand Bakker. Deu oques blanques

Si [el lector] no hi col·labora, si roman a l’exterior, si no s’hi implica amb el cor i l’ànima […], es quedarà a l’escapça: no assaborirà com cal el llibre i li farà la impressió que no tenia res de l’altre món a oferir-li”.

Deu oques blanques, Gerbrand Bakker

Una dona estrangera lloga una solitària gran­ja a Gal·les. Diu que el seu nom és Emilie. A la granja hi troba deu oques que van desapareixent sense que en sàpiga la causa. De mica en mica co­neixerem la protagonista i voldrem saber-ne més. De què fuig? Per què no fa fora el desconegut que apareix a la granja? Què farà quan el marit la trobi? Amb aquests elements es podria pensar en un thriller convencional, però en aquest llibre per damunt de tot hi trobem una forma de narrar, la de Bakker, i una dona que roman en el record, o potser en els somnis, durant molt de temps.

Jordi Cervera al blog de Catalunya Ràdio

És un llibre elegant i directe, fet d’essències, de concentrats, una història on s’ha destil·lat la perfecció, la màxima intensitat amb la màxima economia de mitjans, on apareix la saviesa i l’erudició però sense que es notin, com de passada, quasi com un accident casual i on també hi apareixen, camuflades i subtils, grans dosis d’humor, o potser és més aviat ironia esmolada i crítica social. Una història que sembla feta al laboratori d’un perfumista, amb les dosis precises i exactes de tot, no hi sobra res i tampoc no es troba a faltar res, la precisió d’un bisturí i el geni d’algú que és capaç de controlar les paraules una per una fins arribar a crear una peça de complicat etiquetatge però de lectura obligada.

Alasdair Gray a La Razón

Las iniciales breves historias de un chico con una estrella, una conversación de un hombre con el Sol, en forma de mujer acomplejada por sus manchas, u otro individuo que se parte por la mitad hasta desdoblarse en dos cuerpos idénticos, están entre lo más ingenioso de un libro que presenta también relatos largos con estructuras originales en las que se juega mucho con la composición textual y los elementos tipográficos. De hecho, el libro entero es un dechado de imaginación gráfica: animales, retratos, desnudos… El estilo artístico de Alasdair Gray es antiguo y moderno a la vez, parece que haya sido tan influido por Piranesi como por la psicodelia y el cómic. En cuanto a lo meramente literario, todos los temas están tratados desde el absurdo fantástico y la erudición bromista: el poder, la historia o el amor, todo es susceptible de cuestionamiento o asombro.

La literatura és un viatge

Si volem assaborir-la com es mereix, doncs, convé que ens concentrem en la lectura des de bon començament, ja des de la primera línia del primer paràgraf: “Per Carnaval no vas disfressat d’una altra persona; per Carnaval per fi ets tu mateix”.

La Vanguardia sobre Alasdair Gray

Coincidint amb el rescat de la novel·la Lanark, es recupera també Històries inversemblants en general, el primer llibre de contes d’Alasdair Gray, que reuneix els seus relats de joventut i els escrits en paral·lel al procés de redacció i publicació de la seva gran obra. El llibre és un bon mostrari de l’univers literari de l’autor escocès, dels seus temes recurrents i obsessions, la seva imaginació delirant, el gust per la faula i l’absurd, la crítica al poder, la visió esperpèntica de les relacions humanes i la concepció de l’escriptura com a gest alliberador. Posats a destacar-ne alguns, esmentaria La comèdia del gos blanc, una sorprenent història d’amor amb un gos pel mig; El gran culte a l’ós, un enginyós disbarat sobre una secta de fanàtics aficionats a disfressar-se d’óssos, escrit en forma de fals documental, i Prometeu, joc metaliterari sobre un poeta francès nan i la seva molt feminista estimada…

Tot adornat amb els dibuixos del mateix Gray, sempre interessants, i abundants jocs tipogràfics marca de la casa. Els amants del realisme, l’ortodòxia i la moderació, abstingueu-vos-en.

Ressenya a Crónica del Alba

Durante este largo y etílico deambular, Ralf, en un proceso de autoanálisis, nos irá revelando toda su historia: la infancia en una gabarra con sus padres, su etapa de adolescente, los primeros escarceos amorosos o su definitivo asentamiento en tierra firme. Van Mersbergen nos va dosificando la información poco a poco, haciéndola encajar en el puzzle de forma natural y despertando así la curiosidad de un lector que irá devorando páginas para averiguar todos los detalles que han llevado a Ralf a esta crisis. Por supuesto, no revelaré el núcleo de sus pensamientos ni la raíz de toda esta zozobra familiar cuyos nombres propios son Sara, Maybelle, Alvin y las singulares gemelas Helen y Nettie, una raíz que se plantó veinticinco años atrás. Merece la pena bucear entre las páginas para ir atando cabos.

Sin embargo, que nadie se llame a engaño. Junto a este monólogo trascendental discurre la historia paralela de la narración del carnaval holandés, una historia extremadamente divertida, con camaradas pintorescos, líos fugaces, bailes, amistades para toda la vida (o no), algunas peleas, melancolías pasajeras, episodios memorables y un trasiego sin fin de brebajes estimulantes, licores de hierbas y muchas, muchísimas cervezas.

Un independentista genial

Alasdair Gray va néixer el dia dels Innocents (28 de desembre) del 1934 a Glasgow, Escòcia. Com sol passar amb aquesta coincidència, d’innocent no en té res, o no gaire. Els seus relats il·lustrats ens plantegen temes de profunditat variable que van de l’explotació industrial a l’estructura jeràrquica, passant pel culte al Sol o als ossos i la lingüística del segle XVIII, sempre acompanyats de la seva personalitat ben radical i d’unes il·lustracions que ens remeten a la psicodèlia dels anys setanta, l’art medieval i el còmic, entre d’altres.
Aquest vespre serà a la llibreria La Central (carrer Mallorca, 237) presentant el seu darrer recull de narracions, que ha publicat Raig Verd,Històries inversemblants, en general, amb traducció de Josefina Caball (català) i Marcelo Cohen (castellà).

Aquesta obra i Lanark, que aviat també podrem llegir en català, són el resultat de vint-i-cinc anys de feina, ben valorada per noms destacats com ara Anthony Burgess (autor de La taronja mecànica), que el va definir com “el millor autor escocès des de Sir Walter Scott”.
Gray també és autor d’assajos sobre la història i la literatura britàniques, a favor del socialisme i, atenció, de l’independentisme escocès, moviment del qual és una de les figures més actives

Veus del Brasil

Els autors en qüestió són Rubens Figuei­redo (Rio de Janeiro, 1956) i Bernardo Kucinski (São Paulo, 1937) –guanyador el 2011 i menció d’honor el 2012, respectivament, del premi Portugal Telecom, un dels més importants en llengua portuguesa– i van visitar Espanya a les portes de la primavera, convidats per Ra¡g Verd, l’editorial que s’ha decidit que deixin de ser uns desconeguts en aquestes latituds. A les antípodes un de l’altre pel que fa a personalitat, trajectòria vital i projecció pública, comparteixen, no obstant, la voluntat de convertir la ploma en un ariet capaç d’enderrocar els murs que aixeca el sistema per amagar la injustícia i assetjar la dignitat.

De bar en bar

Al otro lado de la noche es también la historia del encuentro con sí mismo del protagonista, de todas aquellas decisiones, grandes o pequeñas, que le han llevado exactamente al lugar en el que se encuentra y a aceptar el papel que ocupa; en definitiva, su lugar en el mundo.

Llibreria Cálamo recomana

El presente nos preocupa, pero también lo que sucede en las coordenadas menos sonadas de las agendas periodísticas, así como episodios históricos de los que en ocasiones sólo nos llega un lejano murmullo. Y Bernardo Kucinski reúne lo mejor del periodismo y lo mejor de la ficción, en un país tan excitante y desconocido como Brasil. Aquí Pessoa, Mia Couto y Guimarães Rosa se despliegan como avales de estilo, mientras Las tres muertes de K se sumerge en la dictadura militar de Ernesto Geisel, en un implacable entorno de Guerra Fría y lucha contra el comunismo orquestada por los EEUU.

Kaos en la red

Rubens Figueiredo (Rio de Janeiro, 1956) es un escritor de novelas y cuentos, así como traductor. Graduado en Letras (portugués-ruso) en la Universidad Federal de Rio de Janeiro, es profesor de portugués y traducción literaria de enseñanza media. Su carrera como escritor se inicia en 1986 con la novela O misterio da samambaia bailarina.

Ha sido galardonado con el Prêmio Jabuti en 1999 (As palabras secretas, libro de cuentos que también recibió el Prêmio Artur Acevedo) y en 2002 (Barco seco, novela).
En 2011, su novela Passageiro do fim do dia recibe el Prêmio Portugal Telecom y el Prêmio São Paulo de Literatura. Actualmente reside en Rio de Janeiro.

Vila-Matas escriu sobre Moo Pak

Tot i ser la primera vegada que Vila-Matas escriu sobre un llibre nostre que no és nostre (perquè parla del llibre en castellà fet per Còmplices Editorial i traduït per Juan de Sola, felicitats companys!) ens ha agradat moltíssim aquest exercici que ha fet del llibre sobre el llibre. Una fantasia eròtica per editors com nosaltres. A proposar com a pròleg en futures (imaginàries) reedicions.

El DesGlaç segons Ilija Trojanow

No hi ha res escrit; ho escrivim. Cada un de nosaltres. Igual que cada un afegeix el seu gra de sorra a totes les runes enverinades del planeta. Per això aquest diari, per això la meva decisió d’anotar el que ha passat, el que passarà. Em convertiré en l’amo de les paraules de la pròpia consciència. Ha de passar alguna cosa. Ha arribat l’hora.

El so de la meva veu a Culturamas

En sólo 162 páginas, con una prosa envolvente, en un estilo directo y de frases breves y cortantes, Butlin analiza el alcohol como ese analgésico con el que muchos intentan olvidar su pasado y mejorar su visión de las cosas mientras, al contrario de lo que pretendían, van metiéndose poco a poco en el barro.

El malentès com Macguffin

La literatura d’aventures, d’una banda; l’absurd de les confusions del protagonista, de l’altra, i el rerefons de la realitat política, se superposen en diferents capes (…). Novel·la amb missatge i un altre encert de l’editorial Raig Verd.

Una gran descoberta

“Un gran descubrimiento por parte de una joven editorial que ha apostado por un texto que aúna la complejidad de una estructura narrativa muy particular –todo ocurre desde dentro de un autobús– con una sencillez y fluidez narrativa y tonal extraordinarias.”

El gust pels llibres que parlen d’altres llibres

Així subtitula Sergi Pàmies el seu article al diari La Vanguardia del passat dos de novembre. Una notable ressenya sobre una nouvelle, El jove Nathaniel Hathorne, brillant.

“Sabaté ha escrit una història d’històries que instrumentalitza les referències explícites -Melville, Kafka, Hawthorne, Ocampo, Bioy Casares, Vargas Llosa, Borges- per avançar, retrocedir, intrigar i fascinar. L’autor ho defineix com un joc literari autoreferencial. El joc, però, també té a veure amb la força de les vocacions i la naturalesa, sovint irreal i atzarosa, de les decisions vitals que prenem i que, retroactivament, disfressem de destí. Com més viciós sigui el lector, més elements tindrà per assaborir les prestacions d’un text escrit amb una deliberada voluntat de gènere -el que respon, per entendre’ns, a l’etiqueta fantàstic- però que, alhora, aconsegueix despentinar-nos amb ventades de realisme introspectiu. El llibre està editat per Raig Verd, un segell editorial dels anomenats petits (relativament nou) que es consolida com a proveïdor fiable d’alegries per a lectors, viciosos o no.”

A dalt tot és silenci i foscor

El ritme calm, pausat, morós, és un tan hàbil com encertat estratagema, que fa avançar en paral·lel el text i la trama, el fons i la forma. Conceptes que, en A dalt tot està tranquil són del tot indissociables. Com si es tractés del Gènesi, en un principi la foscor i el desconeixement ho dominen tot. Tot és fosc, tant pel protagonista —“He tingut por tota la meva vida. Por del silenci i de la foscor.” (pàg. 27)com per a nosaltres. Però per raons oposades: per a ell, perquè sap; per a nosaltres, perquè encara no sabem.

Traduir Gerbrand Bakker

Però més que una història, el lector descobreix el paisatge i la vida del protagonista, una vida que, justament, només pot existir en aquest paisatge.

Gerbrand Bakker, Premi Llibreter 2012

El jurat del Premi Llibreter  ha volgut destacar que es tracta d’una “lectura intimista sobre personatges i situacions expressats amb un detallisme emocionat i distant alhora i que, a mesura que passen els dies, el lector va repensant i entenent”.

A dalt està tot tranquil

Una lectura intimista amb un protagonista que a mesura que passen els dies vas recordant i entenent.

Una lectura introspectiva, amb uns paisatges freds i humits com l’ambient que es respira en aquella casa, una necessitat vital d’acabar amb el passat per viure el present.

Culturamas presenta els nostres primers títols

Rayo Verde es en palabras de sus editores, Laura Huerga y Jordi Fernández, un proyecto vivo que busca “dar más espacios a obras inquisitivas, comprometidas, audaces, inconformistas y exigentes en las librerías y en las bibliotecas”. En estos momentos en los que la palabra crisis se está haciendo habitual en nuestro vocabulario, encontrar un equipo valiente, innovador y arriesgado que se lance al mercado de los libros con premisas tan interesantes, es algo que debe contar con todo nuestro apoyo.

En su andadura parten con dos objetivos bien definidos: acercar a los lectores exigentes la obra de autores de contrastado valor literario, y fomentar el hábito de la lectura. Centrarán por tanto su esfuerzo, en la publicación de autores singulares que con un estilo propio cuenten historias interesantes, y de aquellos escritores que quizás por no tener un cariz marcadamente comercial, no han sido publicados o traducidos al castellano. Han configurado dos colecciones, una de narrativa y otra de narrativa breve, con las que buscan el atractivo conjunto de entretenimiento y calidad literaria.

Y como el camino se demuestra andando, para este momento tan significativo, la editorial Rayo Verde ha apostado por dos novelas realmente interesantes: Todo está tranquilo arriba, del escritor holandés Gerbrand Bakker, y La pesquisa, del argentino Juan José Saer.