Peter Handke, a La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l’esquema homèric. Tota l’acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l’ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a la gran ciutat on l’honor l’espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: “La impaciència aniquila l’existència”.