Handke és capaç de transitar d’un espai a un altre, de la pintura realista a l’onírica en un mateix paràgraf, és a dir: modelant el llenguatge de manera que la transició es fa sense costures i el lector ha de posar atenció als senyals per saber on es troba en cada moment d’aquest anar i venir incessant per l’exterior i l’interior de l’home, pels afores i endins del món que habita (habitem).

…un retorn a les pautes literàries originals per tal d’aconseguir, finalment, que les paraules designin allò que encara ara és innominable: el caos del món i, enmig del desori, la desintegració del caminant. El llenguatge anticipa la gran caiguda. Després, en el seu lloc, s’escampa la foscor.