Oriol Delisau firma aquesta ressenya d’UN FINAL, de J.P. Sansaloni, a Núvol, on diu, entre moltes altres coses:

“Dins aquest corrent de “posthumanisme punk”, amb què Laura Huerga comparava el llibre durant la roda de premsa, en la novel·la l’aparença ho domina tot. Així, l’auge de l’individualisme, en un paisatge d’apocalipsi climàtica i tecnològica, esdevé un dels motors narratius de l’obra. També ho fa l’enigma de la pregunta per l’origen: una pantalla interposada entre la realitat i el seu passat, que duu els personatges a investigar i reconstruir el trencaclosques del cataclisme en què viuen i que permet sostenir l’equilibri de la trama. L’imaginari s’encarna, per exemple, en l’home «d’ulls X» o la dona «d’ulls Y»: personatges amb cossos (humans?) a mig camí de les màquines, en què trobem la individualitat d’uns subjectes no definits; la seva identitat ja no s’expressa pel seu nom, sinó per les peces mecàniques que han integrat en la seva persona. El cíborg, com ens diu des de fa temps tota una tradició de pensament i art posthumanistes que engega amb A Cyborg Manifesto de Donna Haraway, esdevé paradigma postmodern de la relació simbiòtica entre la tècnica i la humanitat: el cos modificat tecnològicament com a camp de les seves limitacions, però també de les possibilitats de superació d’un model humanista i antropocèntric que s’entén com l’arrel de les desigualtats socials i de gènere.”