Leila Kasra es presenta al món amb NUSOS ENTRE ELS DITS, una novel·la que tracta sobre les relacions humanes, les contradiccions del nostre món, la identitat i els límits de la llibertat. Des de l’editorial hem tingut l’oportunitat de parlar amb ella sobre diversos temes.

Qui és Leila Kasra?

Depèn de l’àmbit, del moment i del lloc. Ara contestant a aquesta entrevista, em poso en la pell d’una persona que ha escrit un llibre de ficció i que ha tingut la gran sort de presenciar la publicació de la seva novella.

Quan vas començar a interessar-te per les llengües?

Clarament, no va ser d’un dia a l’altre. I tampoc durant les classes de llengües a l’escola. Vaig estar exposada molt aviat amb diverses llengües. A l’Iran, vaig escoltar a part del persa, el àzeri i el kurd. És interessant saber que a l’Iran existeix una desena de llengües. Després vaig créixer en un petit país com Suïssa amb quatre llengües oficials.

Penso que he après les llengües per oïda. Però hi ha un altre factor potser més important, i me’n vaig assabentar no fa molt de temps, quan treballava en el món acadèmic. Compartia el despatx amb un professor en lingüística que havia escrit la seva tesi doctoral sobre el bilingüisme. Em va dir, saps, Leila, com aprenen els nens les llengües? Jo vaig contestar: “per curiositat”. Em va dir que això és un criteri d’adults, que els nens aprenen per necessitat. I és veritat. És clar que també els adults aprenen per necessitat però s’hi barregen molts altres factors.

A part d’això, les llengües porten un coneixement més profund de la cultura. Per a alguns pobles, la llengua és un fonament de la seva identitat, com ho és pels catalans o pels iranians per exemple, tot i que la seva història és molt diferent. Si els iranians ja no parlessin el persa, encara serien iranians? És una pregunta. No conec la resposta. Existeixen molts estudis a favor i en contra. Fins a quin punt és una construcció? Alguns estudis afirmen que durant la invasió àrab, si els iranians haguessin adoptat l’àrab, ja no serien iranians avui, no com se’n consideren en tot cas.

L’Iran d’avui és una continuïtat del gran Iran o l’Iran de l’antiguitat. En quant a la llengua, el persa modern és la continuació del persa mitjà, llengua oficial de l’Imperi sassànida (224–651), que al seu torn és una continuació del persa antic, utilitzat a l’Imperi aquemènida (550–330 aC).

Quins idiomes parles?

El persa, el francès, el català, el castellà, l’anglès i l’alemany. Vam emigrar molt aviat amb la meva família. Una primera vegada als Estats-Units, després vam retornar a l’Iran. La segona, la definitiva, a Europa, al principi de la guerra Iran-Iraq. Amb el meu pare em comunicava en persa, les altres llengües li costaven. Segurament ell no estava dotat per a les llengües, però penso que potser també hi havia una mica de resistència, una lluita més que una falta de capacitat. Tinc la intuïció que entenia el francès, però no el volia parlar. Tenia molt clar que m’acompanyaria fins als divuit anys i, després, tornaria al seu país. La meva mare parlava el persa, el francès i l’alemany. A casa sempre vam parlar persa. Cada estiu, després d’acabar-se la guerra, tornava a l’Iran, i tenia classes de persa tots els matins per aprendre a llegir i a escriure. Per a mi era una tortura, perquè el que volia realment era passar temps amb els meus cosins i amics. Si no fos per això, avui potser el parlaria, però no podria llegir ni escriure en persa. Per a mi és una riquesa, un coneixement dels meus orígens.

Tenia la possibilitat d’escriure en català o en castellà. Podria haver escrit en una com en l’altra. Vaig escollir el català perquè em sentia més còmoda a l’hora d’escriure, segurament perquè és més proper al francès, que tècnicament domino més que les altres llengües. Més important, vaig experimentar una certa llibertat o sensació de llibertat en el fet d’escriure en català —llengua amb la qual tenia connexions en la vida personal— que no experimento ni el francès ni el persa.

Et sents més d’algun lloc concret que no pas d’altres?

Potser és una mica el mateix que passa amb les llengües. Depèn de les èpoques, domino més una que les altres. Em vaig sentir més suïssa en una època, o quan vivia a Londres, tot i que fos només un any, m’agradava pensar que era una londoner. Així i tot, penso que no vaig dubtar mai de la meva identitat persa. És molt interessant, i apel·la a matisos, com sempre. Hi ha la mirada interna i la mirada externa. Com et veus tu, i com et veien els altres, i segurament que aquestes dues mirades es van influenciar una a l’altra. No crec realment en la identitat del ciutadà del món, tot i que m’agradava parlar-ne quan era més jove, però era més com una mena d’activisme. Ara penso que no té molt sentit. Què vol dir exactament? Tot i res a la vegada. La història de la humanitat s’ha anat construint amb les migracions, el moviment. Que tots vivim en el mateix planeta? Sí, aquesta afirmació és un fet, bé almenys fins ara. Al final, el ciutadà del món és una construcció bastant occidental que va emergir amb la globalització. Tots venim d’algun lloc, i està bé qui sigui així.

En quins autors t’han inspirat per a convertir-te en escriptora?

No sé si m’he convertit en una escriptora, això ho sabré amb el temps. Suposo que aquí també hi ha una identificació interna i una externa.

Jo diria que la meva tradició literària s’ha anat constituint en tres etapes.

Tinc la infància impregnada de la tradició literari persa que va ser més aviat oral al principi. Els poemes de Hafez-e Shirazi, d’Omar Khayam, de Saadi, d’Attâr, de Mawlana Rumi, Forugh Farrokhzad, l’epopeia dels reis perses de Ferdowsi, les mil i una nits, i en general, la mitologia persa formen part de la cultura a l’Iran.

La segona fase està constituïda pels clàssics de la literatura. A l’institut, vaig llegir els clàssics francòfons i altres, Rabelais, George Sand, Dürrenmatt, Stendhal, Maupassant, Ramuz, Flaubert, Jean Anouil, Camus, Perec, Alain-Fournier, le Comte de Lautréamont, Tolstoi, Austin i les Brontë, etc.

La tercera fase és eclèctica, la literatura contemporània com però també m’agrada rellegir els clàssics com Anna Karènina. Els últims anys, m’han acompanyat moltes dones escriptores com Eider Rodriguez, Khader Abdollahi, Ursula K. Le Guin, Natalia Ginsburg, Leila Slimani, Simin Daneshwar, Ali Smith, Irene Solà. La darrera Novel·la que acabo de terminar, i que m’ha impressionat, és el Volum del Temps I de Solvej Balle.

Com vas decidir posar-te a escriure?

El meu pare, al començar el nou any persa, és a dir el primer dia de la primavera, des dels 12 anys més o menys, em regalava un diari i m’animava a apuntar-hi les coses que m’havien passat durant el dia. També insistia en què escrivís cartes per les meves familiars i amics d’infància que es trobaven en algun lloc del món. Tinc una llibreta gruixuda on vaig recopilant els meus somnis. En el procés del doctorat, em vaig adonar que gaudia del procés d’escriptura, tot i que en aquell cas era més acadèmica. Al final, sigui l’escriptura creativa o l’escriptura assagística, te n’adones que les idees venen en el procés de l’escriptura i tot es va col·locant en el seu lloc. Uns anys després vaig iniciar l’escola d’escriptura de l’Ateneu.

Quin procés creatiu vas seguir?

Em vaig inspirar d’un fet real, el d’una noia que tot just acabava els seus estudis de màster a Suïssa i que estava forçada de tornar al país. Ella no ho volia i, finalment, va trobar una persona que estava disposada a ajudar-la. Mai li vaig preguntar si hi havia una contraprestació o si era per altruisme. La resta és ficció pura. Quant a l’estructura d’aquesta primera novel·la, vaig tenir una estructura ben definida. Sabia on anava, tot i que hi havia moments, cap a la meitat, en què vaig haver de sortir del mapa i deixar-me portar una mica pels personatges o els meus dimonis, amb un cert control, això sí. Van aparèixer personatges com la Maryam o la professora Smooth, i vaig haver de prendre noves decisions a mesura que descobria nous esdeveniments o girs.

Com et vas sentir mentre escrivies la història? Vas tenir alguna complicació?

El fet de tenir una estructura em va ajudar molt. També em va ajudar el ritme constant de l’escriptura imposat per l’escola d’escriptura de l’Ateneu barcelonès. Vaig tenir la sort de tenir lectors. Un grup que hem anat formant amb amics escriptors que he conegut durant l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Quines han estat les teves fonts d’inspiració per a escriure Nusos entre els dits?

M’agrada molt escoltar a la gent i les seves narratives. La meva experiència vital i els llibres en general.

Què representa per tu l’Anais?

L’Anais és un personatge poc previsible, per a mi també, des d’un cert punt. Penso que els lectors, siguin d’on siguin, es poden identificar d’alguna forma amb ella. L’Anais no té una necessitat vital de sortir del seu país, o potser sí, depenent de com definim això de la necessitat vital. Ella s’imagina una vida que està de l’altre costat de les barres de la gàbia que constitueix la seva vida. Allà podrà fer realitats alguns dels seus somnis. Un d’ells és el fet de poder viatjar lliurament pel món, de creuar les fronteres com un ocell.

Què opines de les fronteres que existeixen i separen el món?

Les fronteres sempre han existit. Ara, el què és preocupant per a mi, són les construccions frontereres de la ment, que per a mi venen de la por vis-a-vis de l’altre, el desconegut. Estem en una societat on la por domina moltes coses, hi ha una certa paranoia.

En relació amb el tema de la immigració, em sembla evident que en els països on hi ha immigració, també hi ha més por. És un fet que també passa en països com l’Iran. Segons les dades oficials, l’Iran és un dels països que acull el més gran nombre de refugiats en el món: 3,8 milions de refugiats l’any 2024. La població iraniana és molt diversa, tant en la diversitat de les llengües, les religions o les ètnies. Hi existeix una tradició ancestral d’immigració, i ara d’emigració.

Però també hem de pensar en la por que sent el que emigra. La fragilitat i la vulnerabilitat que l’acompanya. Això també ho transmet el personatge de l’Anais. Quan surts d’un país que ha viscut una revolució i una guerra de vuit anys, la desconfiança i la por et marquen profundament.

Una de les paradoxes més evidents que destapa el llibre té a veure amb el fet que a l’Iran existeix el matrimoni forçat i a Occident, que denuncia això, en canvi, l’Anaïs s’ha de casar per obtenir els papers de residència. Volies denunciar obertament aquesta hipocresia?

La novel·la no tracta del matrimoni forçat. En un moment, al principi, l’Anais descobreix per atzar un llibre sobre el matrimoni temporal, que és un contracte de matrimoni de duració limitada, és a dir un contracte que es pot concloure per només unes hores. Va ser una mena d’excusa per a desencadenar la conversa amb l’Anselm. I també obre qüestions sobre com ha de ser un matrimoni per a ser vàlid. Una de les variants d’aquest tipus de matrimoni és el matrimoni de plaer, que només existeix en la comunitat xiïta de la fe musulmana. El matrimoni de duració il·limitada se celebra per fundar una família, al contrari del matrimoni temporal. El de durada temporal, es podria veure com un artefacte jurídic per tolerar la prostitució? Pot ser el cas, però no necessàriament. Penso que, avui en dia, és una eina que permet a una franja de la població, més aviat tradicional, homes però també dones, de contornar la separació entre els sexes. També he de dir que la segregació entre els sexes s’està difuminant cada vegada més…

Tornant als altres tipus de matrimoni, a l’Iran existeix una forma de convivència, considerada il·legal o il·legítima, però tolerada per la força de les coses, anomenada el matrimoni blanc. Són parelles que viuen juntes sense oficialitzar el seu compromís. El que és interessant és que el matrimoni blanc, o matrimoni de conveniència, a Europa, es refereix als matrimonis com els que va concloure l’Anais amb un dels personatges, és a dir, quan una persona es casa amb un natiu per obtenir una autorització de residència i el passaport d’un país. És il·legal, més aviat es considera un contracte nul. Per què? Doncs perquè entra en conflicte amb les polítiques de control de la immigració.

En la novel·la no pretenc denunciar aquest tipus de matrimoni a l’Iran, perquè en una cultura com la de l’Iran, on les fronteres entre la tradició i la modernitat es desplacen o es cavalquen, és molt fàcil caure en posicionaments estereotipats. Això sí, és molt interessant observar com els matrimonis blancs son tan diferents depenent dels llocs…

Quan la gent llegeixi Nusos entre els dits, què esperes que els transmeti l’Anais?

Espero que l’Anais o la història de la protagonista transmeti diferents coses per a gent diferent. A mi el que em va moure va ser apartar-me de les idees rebudes, a través de les preguntes que es fa la protagonista, conscients o inconscients, que són universals i no relacionades amb un lloc geogràfic en particular.

Per exemple, com es defineix la identitat? O, hem de deixar al costat les tradicions per abraçar la modernitat? Quan busques, quan qüestiones, et confrontes amb la soledat?

Quan escrius una novel·la, al principi, tens una idea més o menys clara. A mesura que avances, sorgeixen noves capes. Espero que el llibre també ho transmeti.

També em sembla un element interessant el fet que la vida, l’atzar, ens porta a prendre nous camins. L’Anais pot tornar al seu país i al mateix temps decideix deixar-se anar per un cert flux de l’atzar, o el destí. Potser un estat de disponibilitat en vers l’aventura, i no un trajecte traçat com el d’una línia d’autobús (en Jean Genet deia una cosa així).

Per a tu, quin és el missatge més important d’aquesta història?

Diria que no pretenc fer passar missatges. Tot i que jo intenti justificar allò que he escrit, el lector farà les seves interpretacions i suposicions de la novel·la.

Per intentar contestar a la pregunta diré que un ésser humà és una galàxia, no ens reduïm a un passaport, a una llengua, a una religió. Potser cal interessar-se per l’altre, que sembla diferent de tu. Aquest altre, amb una visió diferent, ens pot originar preguntes, pot fer tremolar les nostres certeses. L’altre també et pot ofendre pel seu comportament, per la seva olor corporal, per la seva forma de vestir. Però tu també el pots ofendre per la teva visió, que pot semblar paternalista o més “civilitzada”. En aquest sentit, la paraula “integració” em grinyola, tot i que potser és millor que “assimilació”. Es que hi ha una diferencia, en el fons?

Opinar sobre els fets del món em resulta cada cop més difícil perquè el món en el que vivim es cada cop més complex, o segurament sempre ho ha estat. Es pot debatre, tenir converses i moments de silenci per reflexionar. Tot i així, trobo que avui els intercanvis són molt reactius. Fujo de les certeses perquè el món està en constant moviment. Un món calcat sobre una sola cultura no m’agradaria, hi veig un risc. La ficció em permet d’assimilar el meu entorn, i també de mostrar els matisos, els que jo veig, en tot cas. Intento evitar les construccions conceptuals que treuen poder expressiu a les coses, empobreixen la diversitat.

Finalment, tots estem condicionats, fins a cert punt, per la realitat que ens envolta, la nostra gàbia, i ens imaginem un món diferent més enllà de les nostres barreres. Quan finalment arribem a sortir de la gàbia, després d’un temps, ens adonem que estem en una altra, tot i que segurament amb una comprensió ampliada del món.