A l’editorial hem tingut l’oportunitat d’entrevistar al director artístic d’OIKIA, Agustin Comotto, qui ens ha explicat com va arribar a les seves mans aquest projecte i com va encarar la seva producció.

Com va arribar el projecte d’OIKIA a les teves mans? 

Va arribar de manera molt tranquil·la, de part de la Laura Huerga, editora de Raig Verd i d’Indòmita. Un cop que ella va recollir tots els relats que venien del centre OIKIA jo ho vaig llegir tot i vaig iniciar la feina de trobar autors i autores per tirar endavant el projecte, que ha estat molt, molt interessant perquè és compartir tota la feina i és un llibre col·lectiu.

Quant vas tardar a reunir tots els il·lustradors i il·lustradores?

Va ser una feina laboriosa perquè part de la direcció d’art és veure com queden els artistes combinats entre ells. Llavors, jo tenia molt clar que hi havia unes premisses: havien de ser de la terra, d’origen català o valencià o de les illes i jo havia d’intentar trobar el millor il·lustrador per cadascun dels relats i sobretot que no quedi un llibre amb una estètica molt igualada, que cadascú pugui expressar la seva dèria. 

Per la teva part, què et va fer acceptar la direcció d’aquest projecte? 

Mai havia fet això, crec que tinc un bon bagatge mental d’il·lustradors i il·lustradores per fer això i sobretot una gran confiança per part de la Laura, l’editora. Treballem des de fa molts anys junts, ens coneixem de fa molts anys i som amics. 

A part que cada il·lustrador combinés bé amb les històries i amb el conjunt de tot el còmic sencer, hi va haver algun procés col·lectiu entre els vuit artistes, és a dir, us vau reunir per acabar de posar-vos d’acord amb certs detalls a l’hora d’il·lustrar?

Vam tenir una reunió per internet, una videoconferència en la qual vam plantejar-ho tot, i en què alguns dels artistes proposats no van acabar d’acceptar la història per altres compromisos laborals i vam haver de buscar-ne de nous. Fèiem broma perquè era com un equip de futbol, llavors alguns tenien problemes i havíem de buscar també i tornar a començar la història. Però l’únic contacte que vam tenir va ser aquesta reunió, perquè no tots viuen a Barcelona, hi ha artistes que viuen a València, per exemple. Va ser molt interessant perquè tots teníem molta curiositat per veure què podien interpretar d’un fet que era real. És a dir, no sempre treballes amb material real i menys d’aquesta manera, perquè és difícil arribar a aquest tipus de protagonista. 

Quines premisses hi havia? Hi havia premisses conjuntes?

La premissa que teníem tots els artistes era la tipografia, com a primer punt en comú, havíem de fer servir la mateixa tipografia. La vam triar per l’editorial i la vam passar a tots els artistes. L’altra era ser fidel en la mesura que es pugui a la història. És a dir, no distorsionar la història i portar-la on nosaltres volguéssim. Per exemple, recordo que quan vaig parlar amb el Marc Torices li vaig dir “escolta, tu llegeix la història i si la vols fer ambientada amb ninots (perquè ell per exemple dibuixa gossos que parlen), cap problema, jo no tinc cap problema amb això, el que sí que ha de ser respectuosa en què si està explicant una situació tu no pots canviar les lògiques”. No va haver-hi cap problema per part de cap dels artistes perquè entre altres coses són gent compromesa, també.

En el teu cas, il·lustres el primer relat, el d’en Said, com vas connectar amb ell, com as començar a treballar amb la seva història?

Jo li vaig posar el meu gest d’autor, si és que n’hi ha, en intentar fer empatia amb una cosa que m’és absolutament desconeguda que és l’espera. L’espera sota un camió incrustat entre ferralles i olis i desgràcies vàries amb la por de ser descobert i a rebre el càstig que pot arribar a tenir si és descobert. Perquè estomacaven als nanos, i encara ho fan, quan els descobreixen al Marroc. Vaig fer una investigació bastant exhaustiva buscant fotografies i buscant documents i realment és molt colpidor. És molt diferent de la realitat que he viscut jo a la meva vida o que heu viscut vosaltres. Hi ha una frase d’ell que ho defineix tot per mi, quan diu “quan vaig entrar en aquest espai em vaig doblegar com doblego la roba per posar-la en una motxilla i vaig esperar”. 

Tots aquests nois amb els quals heu treballat, van poder tenir veu a més de compartir les seves històries, en el procés d’il·lustració del còmic?

No. Això és una cosa que vam discutir molt a l’editorial. De la mateixa manera que nosaltres no donàvem instruccions als textos dels infants, ells no podien intervenir perquè si no hauria estat un dibuix a la carta, i en un dibuix a la carta és una desgràcia que ja hem viscut alguns de nosaltres i coneixem bastant que és adaptar-se a la dèria de la persona que tens davant. Llavors, per acceptar aquest projecte li vaig demanar a l’editorial llibertat total de part dels autors a part de les dues premisses que comentàvem abans. 

El format de còmic, de relats il·lustrats, per aquestes històries, què creus que aporta a aquests relats? 

Crec que el format de còmic pot aportar, entre altres coses, la imatge colpidora de la gràfica, és a dir amb la gràfica tens una manera d’explicar les coses que no té la literatura, és un altre camí. També aporta atracció cap a un públic més acostumat al món audiovisual. Hi ha un públic bastant susceptible de ser involucrat en això que és el públic dels instituts i la gent jove.

Durant quant de temps va treballar en el teu relat?

Diria que vaig repetir moltes pàgines més d’una vegada. Ha estat laboriós, perquè són vuit pàgines. Normalment, quan tu fas una història llarga de 60 o 70 pàgines estàs més relaxat a l’hora de la posada en escena de cada pàgina. Però en aquest cas  has de donar tot el que tens en 8 pàgines i encara ara que torno a veure el treball ajustaria coses. És un treball infinit. Jo parlo per mi, depèn de cada autor, però no és fàcil. 

Al llarg de crear, refer i repensar aquestes pàgines, has guardat algun record o anècdota de quan il·lustraves aquest relat? 

Sí, teòricament els il·lustradors professionals som professionals en el sentit metge. Ens involucrem en les històries fins a cert punt en les històries i no passem aquest punt perquè pots caure en espais anímics difícils. Jo vaig traspassar una mica l’espai perquè em vaig angoixar. És un relat complex perquè parteix del fet que jo li vaig donar la fórmula de “tot parteix de l’espera” i el recorda i tira enrere com un flashback i torna al present. Aquesta espera és sota drogues. Ell va consumir un pot de cola i una cosa que en algun cas també explica alguns dels relats, tot i que no surt explícitament escrit, que és que també els camions generen moltíssima toxina pel dièsel que consumeixen. Llavors aquesta espera és magnificada pel pànic que genera un estat no ordinari de consciència. Jo entenia una mica o crec que entenia aquesta situació, mai podré afirmar que entenia aquesta situació, perquè no és la meva experiència, però em va colpir molt. De fet, em va passar una cosa molt concreta, que quan anàvem en cotxe per la ronda mirava els camions tota l’estona. Mira els acoblats de Scania i intentava veure si trobava alguna cosa. Una vegada en una benzinera em vaig acostar a un camió i vaig mirar a sota per veure quin era el possible forat, perquè el forat que jo represento és un forat com el d’Alícia en el país de les Meravelles, és totalment irreal, fet expressament, és gegant i ningú pot definir l’espai on es troba el nen. És el terror que crea l’espai que no pots reconèixer. Vaig buscar molta informació sobre politges, engranatges i mecanismes dels camions i els vaig dibuixar sense cap mena de sentit realista. Ell és com que està en un univers espantós de ferralla que és la sensació aquesta que es representa en el relat. 

Hi ha una noia, l’Asma, que sempre és present amb el Said, aquest record el vas il·lustrar per iniciativa teva o realment rep la importància que el mateix Said va donar-li? 

És el seu relat. Ell explica que va sobreviure a l’experiència pensant amb ella. Això ho dic perquè tinc experiència en altres investigacions que vaig fer per altres treballs, és un recurs que ens el podem trobar (i és fort que ho digui així) en processos concentracionaris. Molta gent que ha sobreviscut camps de concentració i espais concentracionaris límit expliquen que van sobreviure pel record d’algú. La qual cosa ens fa plantejar què està passant a les fronteres? Perquè això és el que està passant amb aquesta canalla. No és un procés concentracionari, però està passant amb canalla que entra a Espanya. Què està passant a les fronteres? 

Ara que ja s’ha publicat el còmic, quin és l’aprenentatge principal amb el qual et quedes després d’haver participat en l’elaboració d’aquests relats? 

Veure les notícies d’una altra manera. Cada vegada que surt una pastera a les notícies penso que cada una d’aquestes persones té una vida, té un passat i pot i ha de tenir un futur. No és tan sols una notícia en una pantalla plana, és gent de debò. 

Quina creus que és la força o la importància d’aquest còmic? 

Ells. El seu testimoni. Nosaltres som representants de l’Europa migrant, perquè el 70% dels il·lustradors venen d’immigracions internes i externes. Jo vinc d’un altre país, el Martín Tognola també, però la veritable experiència és el seu testimoni i la valentia d’explicar-ho i sortir al carrer amb aquesta història. La meva millor experiència és que ha d’arribar, és conèixer-los. 

Quin retorn t’agradaria que tingués aquest llibre? Quina resposta t’agradaria que tingués la gent envers aquest còmic?

M’agradaria una cosa que és molt difícil. Que no sigui indiferent. Perquè vivim en una època en què el bombardeig audiovisual és tan gran que poden matar una persona davant una massa i la massa no aixeca el cap del mòbil. La indiferència ens mata i crec que la part més important és això, si podem transmetre ni que sigui un polsim de diferència, de marcar que així existeix em dono per satisfet.