Ens agrada començar bé l’any i ¿què hi ha de millor que un regalet? Francesc Serés va dir fa ben poc que «La primera pàgina de Somnis en temps de guerra és una de les millors primeres pàgines que es poden llegir». A continuació teniu les dues primeres pàgines de l’obra de Ngũgĩ wa Thiong’o. Esperem que en gaudiu.
Somnis en temps de guerra
Anys més tard, en llegir el vers de T. S. Eliot que diu que l’abril és el mes més cruel, recordaria el que em va passar un dia d’abril del 1954, al fred Limuru, el punt principal del territori que el 1902 un altre Eliot, Sir Charles Eliot, aleshores governador de la Kenya colonial, havia reservat per als colons blancs amb el nom de White Highlands, «les terres altes blanques». El record era molt viu, com si fos avui.
Aquell dia jo no havia dinat, i la meva panxa ja no es recordava de les farinetes que m’havia menjat abans de la correguda de deu quilòmetres fins a l’escola de grau mitjà, la Kĩnyogori Intermediate School. Ara havia de fer altre cop els mateixos quilòmetres per tornar a casa i vaig procurar no fer-me il·lusions de poder menjar res aquell vespre. La mare feia el que podia per preparar alguna cosa cada dia, però quan es té gana, val més distreure-la fent qualsevol altra cosa. Això era el que solia fer a l’hora de dinar, quan els altres nens treien la carmanyola i els qui vivien en aquell veïnat se n’anaven al migdia a casa. Moltes vegades feia veure que anava a algun lloc, però en realitat buscava l’ombra d’algun arbre o un arbust, lluny dels altres nens, per llegir un llibre, qualsevol llibre; encara que no és que n’hi hagués gaires, de llibres, però fins i tot les notes de classe em servien per distreure’m. Aquell dia vaig llegir una versió resumida de l’Oliver Twist de Dickens. Hi havia un dibuix de l’Oliver Twist amb un tassó a la mà i alçant la vista cap a una figura alta i imposant, acompanyat d’un peu d’il·lustració que deia: «Si us plau, senyor, que me’n podeu posar una mica més?». Jo em vaig identificar amb la pregunta; només que en el meu cas la pregunta solia anar dirigida a la mare, la meva única benefactora, que, si podia, sempre me’n donava més.
Escoltar les anècdotes i les històries dels altres nens també em distreia i m’alleujava, sobretot durant el camí de tornada, que no era tan pesat com el que fèiem al matí, corrent descalços tota l’estona, mentre la suor ens regalimava galtes avall, per evitar arribar tard a escola i els cops de vara als palmells de les mans. De tornada a casa, tret per als nens de Ndeiya i Ngeca, que havien de fer pel cap baix quinze quilòmetres a peu, el camí era més relaxat. I encara ho era més, de relaxat, matar l’estona a la carretera abans del sopar, de regularitat incerta, o de les feines que ens manaven dins i al voltant de les cabanyes del recinte familiar.
El meu company de classe Kenneth i jo en sabíem força, de matar l’estona, sobretot quan enfilàvem l’últim turó abans d’arribar a casa. De cara al pendent de baixada, tots dos xutàvem cap enrere una «pilota», que gairebé sempre era una poma de Sodoma, ben amunt i en la direcció del cim del turó. El xut següent s’havia de fer des del punt on havia anat a parar la pilota, i així anàvem fent, competint per veure qui arribava primer al capdamunt de tot. No era la manera més fàcil i ràpida d’arribar-hi, però tenia la virtut de fer que ens oblidéssim de tot. Però ja érem massa grans per a aquesta mena de jocs. A més, res no ens captivava tant com sentir explicar històries.
Sovint ens aplegàvem al voltant de qualsevol que n’expliqués alguna i els qui hi tenien més traça es convertien en els herois del moment. De vegades, competint per estar més a prop del narrador, un grup el feia anar cap a un costat; llavors l’altre grup el tornava a empènyer cap a l’altre costat, i tots plegats anàvem avançant fent ziga-zagues com un ramat de xais.